Espai de Dissidència

Nota: Article publicat a l’edició d’avui del diari El Punt

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}

Un conegut acudit
de l’antic bloc oriental explica que Marx, Engels i Lenin decideixen construir
l’autopista que ha de dur a la societat socialista. L’obra és àmplia i
complexa, i el conjunt de ciutadans la inicien amb entusiasme. Mesos després,
alguns dels voluntaristes treballadors alerten Engels que les excavadores s’han
avariat, i sense recanvis ni benzina no és possible continuar. L’alemany resta
importància a la notícia i els commina a continuar a pic i pala. Al cap d’una
setmana, un home, amb entusiasme minvant, es presenta davant Marx i informa que
les eines s’han fet malbé, i cal deturar l’obra. El filòsof, amb un discurs
encès, anima tothom a prosseguir amb les pròpies mans. Passades poques hores,
l’únic incondicional que resta sense defallir, confessa a Lenin que ja no pot
més. Sense màquines ni estris, i amb gana, qui ha sobreviscut se n’ha tornat a
casa. El revolucionari, satisfet, anuncia: “això vol dir que per fi hem arribat
al socialisme”.

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}

El paradoxal
d’aquest acudit, sarcàstica dissidència al sistema polític que dominà bona part
del món durant la guerra freda, es podria aplicar avui al seu rival. Les
traumàtiques experiències de l’aplicació de polítiques neoliberals a Amèrica
Llatina, Àsia o els suburbis del nostre suposat món ric semblen haver emulat
els inútils esforços per arribar al “món lliure” que anunciaven, també
mesiànicament, Friedman, von Hayek i els seus deixebles. Probablement els
milions de persones que perden casa, feina i futur és l’indicatiu inequívoc que
la “mà invisible del mercat” ens ofereix el veritable rostre de la utopia
capitalista.

No és per falta
d’informació ni experiències prèvies. Al llarg dels noranta, al Japó es va
produir una crisi de característiques molt més semblants a l’actual que a la
tan recordada del 1929. Durant els vuitanta, l’economia japonesa, fonamentada
en un capitalisme paternalista i tradicional, va iniciar l’aplicació de les
desregulacions financeres suggerides per les mateixes entitats i persones que
el 15 de novembre pretenen “refundar” el capitalisme. Es va inflar una
monumental bombolla que multiplicà en breu temps els preus immobiliaris, tot
generant un creixement de massa monetària associada al valor subjectiu de
l’habitatge. Alhora, es dinamitaren els fonaments de la tradicional economia
japonesa, perquè els enriquiments sobtats generaren corrupció i desigualtats
extremes, mentre que la confiança i lleialtat mútua, bases del vell sistema, es
deterioraren en una societat que, si bé jerarquica, posseïa un profund sentit
comunitari. El suposat paradís d’exuberància irracional va col·lapsar per
deixar lloc al purgatori de la “ushinawareta j?nen”, la dècada perduda dels
noranta, que encara perdura. El PIB per càpita japonès va caure deu punts i
avui encara viu un període d’estancament. Això sí, els pisos estan a meitat de
preu, tot i que en alguns barris de Tòquio han arribat a “perdre” el 70 % del
seu valor. Hi ha més danys col·laterals. El trencament amb el sistema
tradicional i la substitució pel model especulatiu del capitalisme neoliberal
anglosaxó, ha generat una crisi en els valors tradicionals en el sí d’una
societat creixentment desorientada. Una diferència notable amb el cas espanyol,
és que malgrat tot, Japó té una cultura solidària, que va repartir més o menys
equitativament les pèrdues. La reducció del temps de treball, l’àmplia
intervenció estatal i l’acceptació per part de les empreses de renunciar a bona
part dels beneficis permeté que la desocupació passés d’un 1 a un màxim d’un 5
%, tot conjurant el perill de la desestabilització social.

Faríem bé de
malfiar-nos dels qui van propiciar la situació de crisi actual, i que avui
pretenen imposar-nos les seves solucions. Les úniques mesures vàlides per
atenuar els efectes causats per les seves polítiques forçosament han de passar
per pèrdues als guanyadors del passat i guanys als perdedors d’avui: una
ammistia hipotecària parcial (reducció a fons perdut del deute immobiliari
familiar, d’acord amb el valor real de l’habitatge), limitació de beneficis
empresarials, establiment d’un salari màxim, increment impositiu per a les
rendes altes, ocupació pública, nacionalització de determinats sectors
econòmics, planificació, reducció del temps de treball i altres que tenen com a
beneficiaris a tres quartes parts de la població. I tornar a la vella filosofia
de Keynes; “l’empresari només és tolerable en la mesura en què es considera que
els seus guanys estan relacionats amb el que llurs activitats han aportat a la
societat”.

Algú podria retreure
que un dels problemes estructurals de l’economia catalana és el de la baixa
productivitat. Per comprendre-la, haurem de recórrer a un altre acudit de comunistes.
Quan un inspector del partit retreu a uns obrers la seva indolència, un empleat
afirma: “vosaltres feu veure que ens pagueu, i nosaltres, que treballem”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!