No són exageracions dels periodistes. La crisi ja ha arribat aquí implacablement i comença a provocar les seves primeres víctimes. Jo en conec algunes, amb els seus noms i cognoms, i com deia Serrat en la seva irònica cançó sobre Badalona, el seu carnet d’identitat. Ha arribat la crisi, després d’una eufòria de la qual pocs se’n beneficiaren realment. També en vaig conéixer alguns d’aquests. En general, gent sense escrúpols ni manies, aprofitats dels molts que avui llencen a la paperera de la història.
I la història d’alguns dels avui damnificats resulta terriblement
colpidora. R., trenta-molts anys, treballant des del setze. D’una
revolada, i en el lapse de menys d’un any, l’Euríbor el va deixar sense casa. La tortura reiterada de no arribar mai a fi de mes el va deixar sense família. Tampoc no va trigar gaire a perdre els amics a qui no va poder tornar els diners. Finalment, ell vinculat al món de la construcció, també s’ha quedat sense feina. I com que era un fals autònom, víctima de la permissivitat amb el gansterisme empresarial que caracteritza l'”enlluernadora” política econòmica hispano-catalana, ni tan sols té dret a rebre ni una mínima prestació social.
Dir que ara viu a casa dels pares no seria del tot veritat. Sembla més aviat un zombie que dorm durant el dia. No té on anar. Es troba terriblement desorientat i desvalgut. Algú que ha treballat de cinquanta a seixanta hores setmanals no es mereix això. Tanmateix, no hi ha res per ell. Potser uns ajuts per un lloguer que no arriben mai? O una feina digna que permeti independència econòmica a algú sense qualificació? En el fons, en la borratxera econòmica de la festa de l’especulació, aquest país ha begut fins assolir el coma etíl·lic.
R., en el fons no és conscient que, com deia un poema de Martí i Pol, és un símbol, una alegoria de la fragilitat que hem anat bastint. Hem permès que s’enriquixin uns pocs i que no disposem ni d’una simple xarxa on aquells que cauen de la bastida, puguin després aixecar-se.
Als PIGS (Portugal, Italy, Greece, Spain), denominació inventada per un columnista de The Economist que caracteritza els qui han aplicat un turbocreixent econòmic especulatiu que permetia els economistes neoliberals “fer-se els xulos” als forums internacionals, els ha arribat llur Sant Martí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“”l’Euríbor el va deixar sense casa.”” és obligatori convertir-se en un petit propietari? oi que no doncs bon vent i barca nova amb una mica de sort algú es quedarà la seva casa a 1/2 de preu….. el falangisme és més vell que el anar a peu, conrveteix a les persones en “propietaris” d’una merda seca i deixaran de votar comunista.
L’economia és cíclica. La pèrdua de treball en la construcció es veia a venir. No sabien quan però això tenia que passar. Han de passar 2 o 3 anys i tornarem a remuntar. De totes maneres la crisi no afecta igual a tothom, i tampoc influeix tant de la ideologia del partit polític que està en el poder. A l’estiu la gent no se’n recorda tant de la crisi com ara que ja s’han acabat les vacances, i és quan és notarà més.
No fa gaires anys era més barat fer una hipoteca que pagar un lloguer.
Podia arribar fins a la mitat la despesa de pagar una hipoteca a la que representava un lloguer, i anaven a l’alça. Després els lloguers es varen estancar una mica, i ara sembla que es tornin a disparar. Alguna cosa fa el boig per aquí, diria jo. Després en van anar inflant els preus i s’han fet hipoteques que poden arribar a 50 anys, s’anunciava que amb nombre d’anys in crecendo i amb xifres que han anat pujant a ritme d’Euríbor” o els marcadors que vulguem munta-nos.
Llegia fa poc una notícia que parlava de lloguers, em sembla que de
Suècia, on un habitatge amb totes les despeses (també la calefacció)
era ben assequible fins i tot per a una economia justeta de per aquí, i
justeta vull dir molt justeta. Diria que en Xavier Díez apunta a problemes que ens hauríem de plantejar, com ens tractem, quina mena de jocs fem amb el bàsic, i quina misèria de economia si permet situacions de desempar i els jocs de monopoli i d’irresponsabilitat d’uns quants. Crec que els diners que han de servir per pà i habitatge no hauríen de ser els mateixos que els que compren unes sabates de diamants, per exemple.