Espai de Dissidència

Acabo de passar uns dies agradables a Andorra. Feia més de divuit anys que no tornava, i l’experiència, fonamentada en fer el turista, i una mica de muntanya -amb l’ascensió al Pic Blanc (2.723m)- m’ha permès relaxar-me i descansar.
Quan estudiava a l’Autònoma, la presència d’algunes companyes de facultat del principat pirinenc m’havien donat una impressió poc publicitada (i gens idílica) del que representa aquest petit estat. Em parlaven de l’implacable caciquisme, d’un estat on els sindicats estaven prohibits i persistia un cert feudalisme econòmic contra una població majoritàriament estrangera, sense a penes drets polítics o socials, que vivien de la seva condició de paradís fiscal, tothora des d’una ambugüitat nacional pragmàtica i equidistant del poder espanyol i francès, en una mena d’independència limitada, i una absència d’ambició destacable.

Tot això ja el coneixia. Tanmateix, si per a molts ingenus Andorra és l’únic territori dels Països Catalans amb una cadira a les Nacions Unides, em vaig quedar amb la impressió de la renovada i animada capital, Andorra la Vella. Vaig pensar, mentre caminava per uns carrers plens de vida, botigues i treballadors portuguesos, gallecs i argentins, que algun dia Catalunya podria arribar a ser com Andorra. Ho dic en el sentit d’unes classes dominants catalanes que mantenen idèntic esperit feudal que els de les set parròquies. Gent disposada a fabricar un patriotisme de disseny, amb el seu folclore, la seva llengua dins la reserva índia, i drets molt limitats per a la població que treballa. Una gran munió de treballadors i residents estrangers amb sous baixos i drets escassos, que fan la seva vida al marge del país oficial, i que probablement alimenten un cert ressentiment per la seva condició d’ (a)ciutadà de segona classe. D’aquesta obsessió nacionalista contra els sindicats, els impostos, l’estat del benestar o aquesta cobdícia per enriquir-se sense gaire esforç, mitjançant l’especulació pura i dura, mentre que amb la boca petita es parla d’economia productiva.
Barcelona i Andorra la Vella cada vegada s’assemblen més. Malgrat la independència, a la capital del principat pirinenc és difícil sentir parlar català.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!