Nota: Article aparegut al diari El Punt el passat 24 de juliol
Max Stirner fou un filòsof alemany de mitjan segle
XIX, contertulià de Marx, i d’un èxit més primerenc i efímer que el seu
coetani. En la seva principal obra, L’ego i la seva propietat,
un tractat iconoclasta i provocador, contindria elements que després
serien assumits i reelaborats pel seu deixeble intel·lectual Nietzsche.
Stirner, que havia presenciat les revolucions burgeses que marquen la
transició vers el món contemporani, va elaborar una teoria profundament
crítica sobre les transformacions socials i polítiques del seu temps.
De fet, allà on els europeus veien canvis, ell trobava continuïtats. La
substitució de l’imperi per l’estat, i de l’emperador pel dret, no
representava el «progrés dialèctic» hegelià, en la direcció d’una
societat més justa i democràtica, sinó un perfeccionament dels
mecanismes de poder i submissió. Es tractava, ras i curt, de processos
pels quals el poder es reinventava a si mateix, es dotava d’un relat de
legitimitat, i permetia que aquells individus sotmesos al domini d’una
minoria assumissin la naturalitat de la seva subjecció. Quan el filòsof
gratava sobre la superficialitat institucional, trobava el feudalisme
profund que feia mantenir intacta la piràmide del poder, les
estructures de domini que afectaven grups socials i nacionals.
En aquest sentit, l’estat no seria l’evolució
vers estadis organitzatius superiors, sinó un simple fruit de la
geopolítica i la història, el producte de les confrontacions del
passat, de les victòries dels uns i les derrotes dels altres, que
implicaven la superioritat dels primers i la inferiorització
dels segons. Des del moment en què el tractat de Westfàlia configura
una Europa fonamentada en estats amb sobiranies compartimentades, el
que fa és consolidar, mitjançant el dret, la submissió d’uns grups
socials respecte d’altres, i d’unes minories nacionals respecte de les
hegemòniques. Al cap i a la fi, es tracta de la continuïtat de la
violència del món antic, on les cadenes resulten menys visibles,
malgrat que continuïn al lloc de sempre. La publicació de les balances
fiscals dóna la raó a Stirner. Com assenyalava recentment Vicent
Partal, cal fixar-se únicament en els mapes. I per mapes, corre des de
l’època en què el filòsof alemany publicà la seva obra principal, un
que explicita quina és l’«España uniforme», la «foral» i la «incorporada o asimilada».
És evident que, com succeeix en el món antic, els Països Catalans
actuen com a estats tributaris tan propis de la història antiga, on el
pes de les derrotes militars de l’edat moderna i contemporània
configuren un estat, encara imperial, que pateixen un tracte
discriminatori, un ampli control i polítiques agressives de
desnacionalització per conjurar els perills secessionistes. Les
balances fiscals exposen nítidament el pes de la geopolítica i la
història, descrit àmpliament en els llibres d’Antoni Simon, Torres Ribé
i fins i tot un Henry Kamen profundament desautoritzat pels cercles
acadèmics espanyols per la seva capacitat d’exposar allò que els
historiadors coneixem, que l’emperador va despullat, i que, tot
parafrasejant Orwell, a la granja espanyola, tots els espanyols són
iguals, tot i que uns són més iguals que altres. L’Espanya
constitucional, democràtica, o amb l’adjectiu que calgui, malgrat les
disfresses, representa la continuïtat de l’imperi, que persisteix en la
seva lògica de domini. De la mateixa manera que el 1939 explica la
continuïtat de l’hegemonia de les mateixes elits –simbolitzades pel cap
de l’estat– i el dèficit de drets laborals i econòmics per a la
majoria, també explica que el conjunt dels Països Catalans siguin
sotmesos a allò que alguns anomenen espoli.
Des d’un
punt de vista històric, seria més propi considerar els antics
territoris de la Corona d’Aragó, assimilats mitjançant la força i la
conquesta militar, com a províncies tributàries que contribueixen amb
els seus fons al manteniment de l’Estat i els seus beneficiaris. Un
Estat que implica l’afavoriment dels uns, i el perjudici d’altres, a
qui cal discriminar –només cal mirar el disseny d’infraestructures– per
poder mantenir l’asimetria de poder. L’entramat institucional bastit
–disfressat de Constitució– simplement comporta un seguit d’impediments
jurídics i legals –amb la possibilitat de legitimar la violència– a fi
de mantenir l’statu quo. Perquè, malgrat els relats sobre la
solidaritat o la cohesió territorial, desenganyem-nos, el dèficit
fiscal no serveix perquè els transsexuals andalusos puguin canviar de
sexe a càrrec de la Seguretat Social o els alumnes de Badajoz puguin
disposar de portàtil, sinó perquè ducs, marquesos i banquers, titulars
de l’Estat, no hagin de pagar impostos. Rere la superficialitat de les
paraules, trobarem la profunditat dels fets.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Què és primer en els fonaments d’un matrimoni l’amor o els diners?
Doncs l’espoli és cultural i lingüístic i el fiscal només és una conseqüència.
Mentre no és lluïte contra l’espoli politic, cultural i lingüístic amb la capacitat pròpia de decidir de la diversitat de nacionalitats com a qüestió primordial on el fiscal només esdevé per afegidura i no a l’inrevés.