Per a la gent de la meva generació, els Estats Units semblaven un lloc fascinant. La televisió, el cinema, la música esdevenien una exhibició de “soft power” que impel·lia vers l’admiració. Fascinant, i llunyà. Durant la dècada de 1970, en plena infantesa, la distància entre la nostra quotidianitat i l’estil de vida que vèiem reflectit
A principis del 1980, quan qui això escriu tenia catorze anys, vaig rebre una lliçó històrica que no he oblidat mai i que va conformar la mirada sobre aquest estat que ret homenatges al dictador més sanguinari de la seva història mentre manté desenes de presos polítics rere barrots. No tinc un record molt precís
Avui, aquesta frase de Malcom X sembla més pertinent que mai: “Si no estàs previngut davant dels mitjans de comunicació, et faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit.” Els mitjans de Madrid han fabricat, en les darreres dècades, i amb una intensitat descontrolada, una bombolla mediàtica que respon a aquest objectiu: a presentar com a víctima
Nota: Article publicat originalment a Diario 16 el 17 d’octubre Sostenía Thomas Paine que “mi país es el mundo, y mi religión, hacer el bien”. En la iliberal España, que durante décadas prohibió a autores como este ilustrado inglés que contribuyó a la independencia de Norteamérica, una especie de tormenta identitaria ha inundado de rojigualdas
La violència, un fenomen que èticament repugna a qualsevol persona mínimament normal, és un dels principals camps on s’exhibeix cinisme sense recances. I ho és especialment al nostre país, on la tradició marca un poder despòtic i una criminalització del dissident. Anem a pams. Més enllà d’entrar a valorar les escenes viscudes d’aquests darrers dies,
Nota: Article que acabo de publicar a “Orto, Revista Cultural de Ideas Ácratas” En un caluroso domingo de agosto en Nueva York, un colega periodista que pasa temporadas en la ciudad y que ha leído alguno de mis libros, me propone acompañarme a una librería anarquista emblemática de Manhattan, Bluestokings, en Allen Street. La idea me
Com era d’esperar, la moció de censura presentada ahir per Ciutadans, va representar un espectacle lamentable. La mateixa pornografia dialèctica, les difamacions habituals, el victimisme barat de sempre, la persistent falsificació de la realitat, la idèntica histèria comunicativa. Com diria aquell bolero popularitzat per La Lupe, Puro teatro / falsedad bien ensayada /estudiado simulacro. Tot