Espanya és irreformable. Ja ho sé, aquesta informació és massa categòrica, i conté el determinisme que sempre he criticat. I tanmateix, aquesta no és una conclusió de circumstàncies, presa des de la immediatesa dels fets, sinó a partir de la meva deformació d’historiador. La setmana anterior, i concentrat en poques hores, van esdevenir-se un seguit
Com bona part dels mortals, reconec que he entrat en el món de les sèries. La revolució silenciosa en el món del consum d’audiovisuals m’ha empès vers un format que recorda al de la novel·la per entregues tan pròpia del segle XIX, que, tal com passava en l’era de la creació de la literatura de
La setmana passada un jove es va llençar des de la desena planta d’un edifici del barri de Sant Ildefons, a Cornellà. Ho feu en el moment precís en què una comitiva judicial anava a procedir a desnonar-lo per impagament de lloguer, en uns procediments administratius que es reprodueixen desenes de vegades cada dia. Alguns
Es diu que Ciutadans, i altres formacions que tenen com a objectiu posar fi a Catalunya com a nació, sorgí arran d’alguns documentals de TV3, especialment el Sumaríssim 477, on s’exposaven les complicitats i el protagonisme d’alguns cognoms importants de la Barcelona actual en l’assassinat de Manuel Carrasco i Formiguera. Altres reportatges, com ara el d’Els
Ferran Archilés (Ed.) Inventar la nació. Cultura i discursos nacionals a l’Espanya contemporània. Afers, Catarroja, 2017, 358 pp. En els sempre polèmics debats sobre la qüestió nacional, la dècada de 1990 semblava marcada per les tesis de Benedict Anderson sobre La nació imaginada, segons la qual l’existència de les nacions com a categoria social es vincularia a una identificació
Va ser a principis d’aquest segle. Aleshores estava elaborant la meva tesi doctoral sobre la història de l’anarquisme de les dècades de 1920 i 1930, i em passava mitja vida a l’arxiu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, un laberint polsós de diaris, correspondència, llibres, cartells i altres documents en un estret pis del Passeig de Sant
De vegades sembla com si l’eclosió del republicanisme català hagués propiciat alguna mena de desequilibri còsmic capaç d’invocar els fantasmes del franquisme, i el país se’ns hagués omplert de zombis carregats amb cúters i tenalles a la infatigable recerca de llaços grocs i pancartes on es reclama llibertat. O com si el desinhibit independentisme de,
Alerta Joan Soler, a la seva tesi doctoral, sobre les dificultats de consens respecte al concepte “Renovació Pedagògica”[1]. En certa mesura, el propi concepte “renovació” té un punt de reactiu, de protesta respecte a un model educatiu oficial insatisfactori. Ara bé, sovint s’obvia que tot projecte de renovació pedagògica respon sempre a unes finalitats polítiques,
Com solen dir els argentins, no és que sigui pessimista, sinó que més aviat em declaro un optimista ben informat. El nou govern del socialista Pedro Sánchez, cal pendre-se’l amb més que prevenció. L’alegria pel descavalcament de Rajoy, probablement un dels personatges polítics més mediocres de la història universal, ha estat més aviat efímera, i
La Càtedra Ferrater Mora té l’encert de convidar anualment figures rellevants del món del pensament contemporani a impartir cursos a la Universitat de Girona, complementats amb conferències obertes a la ciutat a la seva Casa de Cultura. El 2009, i mitjançant el que aleshores era el seu director, Josep Maria Terricabras, la personalitat triada fou
Amb la primera moció de censura que prospera en la història del període constitucional espanyol, es posa fi a una etapa, una legislatura i un president que inspiraran sentiments negatius i de frustració als historiadors del futur. Com era inevitable, Rajoy a tractar de defensar el seu llegat i reivindicar les seves accions (malgrat que
La intensitat política de la nostra realitat pròxima té com a dany col·lateral la pràctica invisibilitat de fets transcendents. Mentre tractem d’interpretar què passa amb la nostra República o com s’administra la crisi de règim a Espanya, el que ha passat aquestes darreres setmanes a Itàlia ha estat més que significatiu, i en tant que