És sabut que les comparacions històriques les carrega el diable, i que en tota discussió política, els anacronismes serveixen com a pots de fum per confondre l’adversari. L’encomiable tasca intel·lectual del president Quim Torra no escapa al linxament públic de la trinxera mediàtica espanyola pels seus escrits sobre un període com el republicà. Qui ens
El passat cap de setmana vaig ser a Guernika, convidat al Congrés de l’STEILAS, el sindicat majoritari entre l’ensenyament públic d’Euskadi i Navarra. Catalunya hi va tenir un gran protagonisme, perquè els assistents estaven molt interessats en la situació creada aquests darrers mesos i van mostrar la seva solidaritat amb els docents acusats per suposats
Un dels errors tradicionals en què ha incorregut tradicionalment el catalanisme polític, és certa addicció al victimisme, a recrear-se en el maltracte comès per l’estat i els seus agents polítics, policials, institucionals o culturals. En certa mesura, aquest sentiment havia generat una mena de psicologia de la queixa i el greuge, que no sempre convidava
Com a historiador en sóc conscient de l’ús i abús que del nazisme es fa servir per desqualificar l’oponent polític. Ara bé, en el món de la dreta espanyola, on hi ha una clara connexió genealògica amb el feixisme, via la versió autòctona franquista, ara s’ha posat de moda acusar els dissidents al seu projecte
El 1972, en un sopar preparatori de la represa de les relacions diplomàtiques entre Estats Units i la Xina, s’explica que el secretari d’estat Henry Kissinger preguntà al primer ministre, Zhou Enlai, quina opinió li mereixia la Revolució Francesa. El xinès es va prendre el seu temps per contestar, i afirmà, diplomàticament, que era massa
Ens ho deia l’Ovidi Montllor: “hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català, que és la mateixa a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense”. Podríem afegir a aquests verbs, “ensenyar”. Malauradament, en aquests dies difícils, assistim a aquesta perversa cacera de bruixes, impulsada
Enguany que el Departament de Cultura dedica l’any a Maria Aurèlia Capmany és bo recordar l’obra de teatre que, de manera conjunta amb Xavier Romeu, l’escriptora i activista va dedicar a l’assassinat de Francesc Layret i Foix (1880-1920), Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret (1971). En el procés de
Em recordo prou bé. Tenia catorze anys i la professora de castellà ens va proposar de fer una exposició oral, d’uns deu minuts, sobre un tema de la nostra elecció. Entre la meva afició per Bob Dylan, els Rollings, Jim Morrison, Pink Foyd i altres músics de melenes, esperit rebel i estètica psicodèlica que tractava
Abans de centrar-me a escriure aquest post, em documentava per fer un article sobre un dels referents del republicanisme, Francesc Layret, el qual fou assassinat el novembre del 1920, amb set trets per l’esquena, per ordre del governador civil. Entre els motius pels quals aquest cofundador del Partit Republicà Català fou abatut per set trets