M’ho comentava en una conversa informal, fa unes setmanes, un eurodiputat. Bona part de la classe política europea no n’era conscient de la dimensió autoritària espanyola. Per a una majoria, Espanya semblava un lloc amable, sol i platja, amb una democràcia moderna que semblava haver superat els vells fantasmes del passat. Uns fantasmes, d’altra banda,
Joni D. La casa de la selva. Tigre de Paper. Barcelona, 2018, 90 pp. “Un cop més, l’esperança. L’esperança en un futur blanc. Un futur que els allunyés del passat. Aquell havia estat el desig d’aquella generació. Una generació perduda, que va saltar a l’abisme quan va arribar el desencís. (p. 54)” Potser
Una de les enfermèrides que han passat desapercebudes aquesta setmana ha estat el vuitanta aniversari dels pitjors bombardejos que va patir Barcelona el 16, 17 i 18 de març de 1938. Amb desenes d’incursions de l’aviació italiana, especialment nocturna, va causar entre 1.000 i 1.300 morts i va causar terribles destruccions a la ciutat, en
Francesc Pi i Margall (1824-1901) és un exemple de personatge de referència injustament oblidat. Si haguéssim de valorar molt breument la seva polièdrica personalitat, hauríem de concloure que fou un dels pensadors europeus més brillants del segle XIX, que com bona part de la seva generació, va tractar d’experimentar les seves idees mitjançant la participació
PorEls qui sabem una mica de comunicació política detectem amb certa facilitat quan un determinat grup o col·lectiu pretén ensarronar-nos. Normalment passa quan es troben en una situació delicada, quan hi ha hagut acumulació de males notícies o l’opinió pública qüestiona el teu paper. És aleshores quan els estrategues tracten de fabricar notícies que resulten
Divendres, 9 de març de 1923 Salvador Seguí coneix perfectament que està amenaçat. Dies abans, tenia prevista una trobada amb Francesc Macià. Un dels seus estrets col·laboradors adverteix tant el sindicalista com el republicà que uns desconeguts els advertien que millor no se celebrés la reunió, perquè Seguí estava en el punt de mira del
Tots els professors d’història expliquen que Europa va néixer a l’antiga Grècia. Servidor de vostès, historiador contemporaneista amb certa predilecció per allò que en diuen “història immediata”, apostaria a què Europa haurà mort també a Grècia. Els diversos rescats financers, les terribles retallades que han empès milions de grecs a la misèria, l’austeritat imposada des
En el shakespearià drama de House of Cards, un Francis Underwood de ficció pronuncia una frase que supera Nietzchse, Freud i Débord plegats: “Tot té a veure amb el sexe; tret del sexe, que té a veure amb el poder”. La reflexió, lúcida, d’algun guionista, reflecteix amb fidelitat de què va el tema. L’evident discriminació de
La cassolada de diumenge passat a Barcelona, amb motiu de la visita del monarca espanyol, serà difícil d’oblidar, especialment per al mateix protagonista, encara que també per a aquells que no s’esforcen en l’autoengany de qui pretén normalitat en un context que no ho és. En certa manera, aquest rebuig explícit és la segona part
Bona part de la novel·lística sobre l’amor és del segle XIX, quan aquest semblava una novetat en l’experiència humana. De bona part d’aquesta literatura, m’agrada especialment Flaubert i la seva Educació Sentimental, en què les vicissituds dels personatges, amb la seva dinàmica de desencisos i desamors, de recerques d’un ideal impossible, sempre acaben topant amb