Fa dos i tres anys, quan la fallida de Lehman Brothers certificava la fi de la bombolla, vaig saber de molta gent que havia perdut la feina. Principalment, paletes, treballadors industrials, dependents de botigues,… Gent del barri i la família que veia com s’ensorrava el castell de naips creat per la plutocràcia glocal i assistida
Com a lector exigent, sóc reticent davant els best-sellers. Tanmateix, i com tot en aquesta vida, admetre acríticament les generalitzacions és cometre errors en sèrie. Tot i que no és el primer estiu que llegeixo novel·les de mil planes, aquesta ha estat una de les més plaents. I, encara que sembli mentida, el descobriment de
a alguns anys vaig cursar l’assignatura de Dret Constitucional. A tal efecte, vaig llegir l’excel·lent manual universitari de Francesc Carreras, de manera que es pot dir que tinc un cert coneixement de com funciona l’arquitectura legal. És per això que no puc deixar de pensar en el cinisme de Romanones, que enllaça amb la tradició
Antoni Batista, Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa, Angle Editorial, Barcelona, 2011, 135 pp. Fa alguns anys, un col·lega historiador de la Universitat de Trieste, em demanà una orientació bibliogràfica sobre la qüestió basca. «Antoni Batista», vaig respondre de manera automàtica. Essent conscient que aquesta té als mitjans acadèmics i de comunicació una trinxera
És una idea acceptada pels historiadors que la guerra del Vietnam fou al darrere de la gran crisi econòmica dels setanta. Més enllà del detonant de l’encariment del petroli, les despeses militars que suposà aquest llarg conflicte van empènyer la Reserva Federal nord-americana a abandonar el patró or, la qual cosa implicava que, entès el
Ressenya del llibre d’Òscar Jané & Eric Forcada [eds.], L’afrontera. De la dominació a l’art de transgredir. Afers. Mirmanda. Catarroja – Figueres – Perpinyà, 2011, 221 pp. Mirmanda és nom poc familiar per als habituats als mitjans de comunicació convencionals. Tanmateix, és la denominació d’un col·lectiu que des de fa anys promou el moviment de
Va ser un ministre laborista del govern de Tony Blair qui qüestionà la idoneïtat de seguir sufragant amb fons públics els estudis humanístics. No resultava productiu, al seu parer, pagar algú per, posar un exemple, estudiar l’escriptura cuneïforme, analitzar les aportacions filosòfiques de Shopenhauer o esbrinar les causes de la decadència de l’imperi romà. Tot
Setze anys sense tornar a trepitjar Londres dóna perspectiva sobre els canvis experimentats a una ciutat que es prepara per als Jocs Olímpics de 2012. I com totes, tota evolució té les seves llums i les seves ombres. L’historiador londinenc, recentment desaparegut, Tony Judt, tot fent balanç de la seva biografia, enyorava una capital anglesa,
Personalment, el multiculturalisme sempre m’ha semblat una manera fina de dir “sigueu diferents, que així nosaltres seguirem manant”. I ben bé és així, car només aquells que renuncien ostensiblement a bona part de les seves tradicions, pràctiques i creences són capaços d’assolir, a occident i amb prou feines, un estatus i tracte igualitari. La manera,
Acabo de tornar d’uns dies de vacances a Londres. Feia setze anys de la meva darrera visita, i a més, poques setmanes abans havia passat una tarda tot escanejant les diapositives del meu darrer viatge a la capital de l’antic Imperi Britànic. Setze anys són una xifra considerable per comparar l’evolució d’una de les ciutats