Els fatxes ens titllen de feixistes

De tant fer servir la paraula feixisme per desautoritzar l’adversari, aquesta i el que representa, s’ha banalitzat. Entès com el mal absolut, qui té poder i por de perdre’l emet el qualificatiu “feixista”, o “nazi” amb la voluntat d’aixecar un cordó sanitari respecte a les propostes incòmodes. En el cas del nostre país, el fet resulta escandalòs, perquè precisament aquells que violenten la història són precisament qui té més passat a amagar.

Com a ciutadà amb opinió pròpia, i trajectòria poc sospitosa d’enaltir violències o proposar un model de societat totalitari, em sento insultat. Sembla que tenir una estelada al balcó, participar en mobilitzacions a favor de la independència o l’escola pública, i contra la guerra d’Iraq, la reforma laboral, o haver emès opinions crítiques amb el govern em situa en el camp, com a mínim, de la GESTAPO. Si a tot això, afegim que vaig votar el 9-N de 2014, que m’encanta votar, que admiro a Gandhi, que vaig fer costat als desobedients de la mili o de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la meva categoria de nazi es deu acostara la de Rudolf Hess o Goebbels. Probablement, molts dels meus oients i lectors es deuen trobar en la mateixa situació, i no poden entendre com a algú, més que caure, no se’ls ha desintegrat la cara de vergonya.

El problema és que sóc historiador i sé una mica sobre com van anar les coses. El partit governant a Espanya fou fundat per quadres franquistes. El franquisme, amics meus, és la versió “castiza” del feixisme, de la mateixa família que l’austrofeixisme d’Àustria, els creus de fletxa d’Hongria, els guàrdies de ferro de Romania, i tants altres variants europees, que per cert, van ser acollides amb els braços oberts pel govern de Franco com a “refugiats” de classe preferent, un cop per Europa es feien judicis com els de Nüremberg. El PP fou fundat, i comptà amb el mateix pensament polític d’un govern que va establir una aliança explícita amb Hitler l’any 1940, i que va implicar l’entrada, per la porta del darrere, d’Espanya a la Segona Guerra Mundial enviant uns 40.000 espanyols amb uniformes de la Wehrmatch que van matar civils soviètics al setge de Leningrad. Els fundadors i inspiradors del PP formaven part d’un govern que clarament violava de manera sistemàtica els drets humans, empresonava i assassinava gent per la manera de pensar, per la llengua que parlava, o perquè passava per allà: coses del totalitarisme. El PP, de bracet amb el PSOE han fet tot el possible per evitar que es faci una política de memòria, perquè tothom sap que la monarquia espanyola en va plena de cadàvers a l’armari, als vorals de les carreteres, a les fosses de calç viva i als fons reservats.

A veure, el nivell de la democràcia espanyola és deplorable, entre altres coses, perquè no té res a veure amb les democràcies europees: França, Holanda, Bèlgica, Itàlia, Alemanya es van fonamentar en l’antifeixisme, en els judicis de Nüremberg. Al contrari que Europa, la democràcia espanyola es va fornir de quadres franquistes, començant pel mateix Fraga, ministre de censura. Per cert, que en una dels llibres que vaig fer, sobre l’editorial Ruedo Ibérico, el president fundador del PP tenia una mania persecutòria contra aquesta revista, llibreria i editorial, la més prestigiosa de l’exili, que una vegada, i de manera misteriosa, va ser víctima d’un atemptat. O podríem parlar de la guerra bruta contra la dissidència, del cas Scala, de la batalla de València, dels mil i un atemptats en què la ultradreta, durant la Transició, exercia de violència subcontractada, amb crims tan impunes com les que van certificar una llei d’autoamnistia que és una vergonya mundial.

Anem a pams. Els fills dels feixistes ens anomenen feixistes perquè posem en qüestió l’herència feixista de la Transició. No m’he cansat de defensar que la independència catalana, també des de la perspectiva espanyola, és la manera més factible de trencar amb l’Espanya que sorgeix de 1939, i no, com tracten d’enganyar-nos, de 1978. Crec que entre molts hi ha certa por que precisament una ruptura respecte a l’estat, com a qualsevol país normal, la República Catalana es dediqui a investigar i a perseguir els crims contra la humanitat, que ara la Constitució, i la fiscalia espanyola, sabotegen. Potser és per això, que malauradament per a molts catalans que voldrien mantenir la unitat d’Espanya, siguin precisament els més negres defensors de la dictadura (i que incitin a l’ús de la força, si és que una judicatura al dictat dels poders fàctics no ho impedeix) els qui ostentin el monopoli del “no a la independència”. Malauradament per als partidaris del no, hi ha tot un sector de poder que ni tan sols donaran l’oportunitat d’expressar-se. Es miri per on es miri, qui no vol que ningú no voti, o que fins i tot al Parlament s’impedeixi parlar del futur del nostre país és, simplement, un acte d’autoritarisme, d’antítesi del que resulta la democràcia, tant des de la teoria com des de la pràctica.

El conflicte entre Catalunya i Espanya és cap excepció. Tres quartes parts dels conflictes internacionals, aquí i a la Xina Popular, ara, i l’era dels faraons, tenen a veure amb això. Amb una nació que vol separar-se d’un estat per motius diversos. Davant d’aquest fet, cada democràcia pot actuar de manera diferent. Es pot actuar com la democràcia danesa respecte d’Islàndia, dels britànics respecte dels escocesos, de la sueca respecte els noruecs, de la txeca respecte dels eslovacs; o bé es pot optar com la democràcia marroquina respecte el Sàhara; la Sèrbia respecte d’Eslovènia; de la turca respecte dels kurds. Els espanyols tenen dret a triar entre si volen ser danesos, o com passa a Turquia-Espanya, perseguir dissidents, tancar diaris, perseguir diputats, prohibir partits o altres coses no precisament democràtiques

 

Nota: Càpsula del Girona Ara, de Fem Ràdio

Cal que passi alguna cosa

Al diari Ara d’avui, un reportatge “Generació Crisi” exposava amb tota cruesa l’evolució d’una vintena de nois i noies de Cerdanyola que, deu anys enrere, acabaven l’ESO per iniciar camins diferents. El panorama actual, reflectit pels periodistes, és desolador. Malgrat que els antics alumnes, majoritàriament de classe mitjana, havien fet uns recorreguts formatius sòlids, amb graus, màsters, idiomes en el que resulta l’exponent de la generació millor formada de la història del nostre país, ens trobem amb la precarietat com a nota dominant: explotació en format becari, un mercat de treball estret i subdesenvolupat, uns empresaris explotadors, una autoexplotació anomenada emprenedoria, uns salaris indignes, un percentatge preocupant d’expatriats, absoluta inestabilitat i estancament, amb impossibilitat d’encetar projectes personals i familiars sòlids. En altres paraules, zona catastròfica. El capitalisme d’avui, per a les persones de 26 anys representa coses molt similars a la manca d’expectatives del món comunista dels anys vuitanta. Potser hi ha més tecnologia, certa capacitat de consum de productes i serveis prescindibles, i una absoluta manca d’ancoratges.
Fóra fàcil parlar de la globalització. De fet, en l’ocasió en què la ciutadania s’ha pogut pronunciar via consulta davant de qüestions com el Brexit, l’austeritat germànica o la reforma constitucional italiana, ha expressat la disconformitat respecte a la distòpia neoliberal que s’imposa des de Brussel•les, Wall Street o Qatar. Tanmateix, com explica la frase inicial d’Anna Karerina, “totes les famílies felices s’assemblen. Les dissortades ho són cadascuna a la seva manera”. A l’estat patim una classe empresarial subdesenvolupada, rància, arnada, massa vinculada a un poder polític postfranquista: una elit extractiva, en expressió de James Robinson i Daren Acemoglou. Els índexs de precarietat no s’entenen sense considerar l’endèmica impunitat del poder econòmic, en estret vincle amb la dictadura totalitària de fa quaranta anys. La no ruptura amb criminals de guerra, el no-Nüremberg polític, ha acostumat a les seves elits empresarials a mantenir l’estat d’excepció en contra dels treballadors (ajudats, a més, per un poder mediàtic amb capacitat d’estigmatitzar assalariats i els seus representants, tal com ens recorda el sociòleg Owen Jones a Chavs).
Si bé durant l’època especulativa de 1996-2007 les coses no eren precisament positives per a la majoria d’assalariats (en èpoques de creixement econòmic, la taxa de desocupació no va baixar mai del 10% i els contractes temporals, del 28%), amb salaris mileuristes, reformes laborals, economia submergida, explotació despietada, amb la crisi de 2007, corregida i augmentada el 2010-2012 per l’acció de Merkel-Sachs, hem arribat a una situació del pitjor nazisme neoliberal.
Enfront de tot això, a vegades tinc la sensació que el fet que no passi res, recorda al silenci i la incertesa dels concentrats al gueto de Varsòvia, esperant que arribi el torn de la deportació a Auswitz. Malgrat que el moviment del 15-M de 2011 semblava que feia moure, si més no certa capacitat de protesta, una mínima voluntat de revoltar-se contra la fatalitat; si bé la irrupció de noves forces permetia pensar que era possible un punt d’inflexió respecte a l’evolució històrica, arribo a la conclusió que ha arribat el moment que passi alguna cosa.
Com hem vist en aquests darrers mesos, una de les principals víctimes d’aquesta crisi han estat les esquerres. Unes esquerres que s’han mogut entre el conformisme, el col•laboracionisme (Syriza), la inseguretat patològica, el bucle de la tradició sectària, els excessos folklòrics, el desconcert, i sobretot, la manca d’idees i propostes. Aquesta inoperància s’ha traduït en competidors a la ultradreta (Trump, Farage, Lepen,…) amb pocs escrúpols polítics i una absoluta manca de morals.
Les esquerres, ara per ara, estan desorientades, confoses, sense capacitat d’entendre quines són les circumstàncies, i quines la prioritat. I sobretot, estan molt acomplexades. El capitalisme neoliberal, desproveït de qualsevol mena de dissimul (més enllà de la propaganda i dels caramels del consum nihilista) es troba en el centre del tauler. L’esquerra s’ha de reinventar, no pas per acomodar-se a la situació, sinó per cercar un programa clar i concret, que tingui com a únic eslogan el verb repartir. I s’ha de dotar de contundència, a fi de disputar l’hegemonia ciutadana.
Per això, potser és arribada l’hora d’anar a les barricades. Aviam, quan parlo en aquests termes, m’estic referint metafòricament que és hora d’actuar amb insistència per terra, mar i aire: disputar la batalla de les idees, de la política, i sobretot, del carrer. Les esquerres han de tornar a buscar el carrer, no pas per tractar de posar-hi remei a les injustícies llunyanes, per semblar bons xicots i assumir la càrrega caritativa de la lògica de les molles sense pa. Cal recuperar el carrer, com els joves fastiguejats de la vida mediocre de la RDA es trovaben cada setmana a les places de Leigpiz per esquerdar el mur. És hora de dir les coses pel seu nom, i aconseguir que alguns sentin l’alè de la indignació als seus clatells. I que la majoria siguem conscients que és possible revertir la situació.

 

Il·lusionisme educatiu

La guerra és la pau. La llibertat és l’esclavitud. La ignorància és la força

Aquestes tres paradoxes obren 1984, novel·la distòpica de Georges Orwell que em va posar de lectura obligatòria una estrafolària (i extraordinària) professora de filosofia durant el batxillerat. El trobo un dels llibres més il·lustratius per comprendre les incongruències entre les teoria de les bones accions de la política (també l’educativa) i la crua praxi concreta de la realitat; entre les bones intencions dels legisladors i les voluntats ocultes de qui els guia.

D’ençà uns mesos, i atiada des d’alguns mitjans de comunicació, s’està parlant d’innovació educativa, encara que en un sentit diferent a quan era estudiant de magisteri, a mitjans dels vuitanta, i enteníem la pedagogia com un instrument per democratitzar l’escola i la societat, per forjar una educació en la direcció de formar persones lliures i consciències crítiques, per superar el paradigma franquista de repressió i submissió. Avui, quan anem als fets concrets que contrasten les belles paraules pronunciades pels suposats corrents innovadors, és fàcil associar la situació amb els discursos que el protagonista de la distòpia orwelliana, Winston Smith, elabora des del “Ministeri de la Veritat”. Com és fàcil de deduir, la denominació “Ministeri de la Veritat” es correspon a l’oficina de propaganda on s’elaboren informacions per confondre l’opinió pública. Aquest fictici espai narrat per Orwell es dedica a tergiversar la realitat mitjançant la manipulació del llenguatge a còpia de subvertir els significats de les paraules

Si examinem bona part de les idees que acompanyen la “nova” innovació vigent, podem sentir els vells ressons de la novel·la que ens va obrir la ment a la classe de filosofia. Trobarem un seguit de principis positius i teòricament lloables que, en gratar la superfície del mot, apareixen significats antagònics. La “innovació” i un determinat seguit de “bones pràctiques”, ens hauria de portar, segons els influents laboratoris de pensament (generosament finançats per fundacions de caixes i bancs) a un nirvana educatiu. Anem a tractar d’enumerar un decàleg d’axiomes sobre els quals se sustenten aquestes creences que, a partir dels textos, conferències i “ted talks” comencen a semblar una religió revelada.

  1. La innovació és bona per se,   que vol dir que la tradició és negativa. Que les darreres reformes i transformacions fetes a còpia de decret (laminació de les humanitats, nomenaments a dit, gestió vertical) són bones.
  2. Qui no forma part de l’escola innovadora, és tradicional (i carca). La nova innovació, exhibida a bombo i plateret als mitjans menysté la tasca que porten centenars de centres públics, projectes experimentals, i voluntat de fer-ho bé. Sembla com si abans no hagués existit mai una feina rigorosa.
  3. L’escola ha de preparar per al canvi continu i ha d’ajudar els alumnes a adaptar-se. Servidor de vostès, escolaritzat al llarg de la dècada de 1970 va tenir una educació sense tanta retòrica ni floritura, i va acabar magisteri en una època en què l’ordinador més sofisticat era un Spectrum. Puc dir que a la gent de la meva generació no ens ha anat tan malament, perquè si hi ha alguna cosa adaptable al canvi és la ment humana. En tot cas, en la neollengua orwelliana, els que volen “adaptar els alumnes al canvi” pretenen fer de ciutadans empleats servils que aprenguin a resignar-se enfront a la tirania empresarial.
  4. Qui es resisteix al canvi ho fa en defensa d’interessos corporatius. El curiós del cas és que les reivindicacions dels docents (reduir ràtios, més recursos per a l’escola) són poc corporatives i sí tenen a veure amb la millora de la qualitat educativa, de la personalització de l’ensenyament, de millorar el clima escolar.
  5. Cal ensenyar a ser un innovador de sí mateix. Traduït, cal tatuar la idea als alumnes que s’hauran de reinventar d’acord amb les exigències d’un empresariat despòtic i nihilista que ha degradat les condicions de treball o l’estabilitat laboral en funció dels seus interessos (aquest cop sí) corporatius, sota la creixent fórmula de falsos autònoms o de “precariat”. En altres termes, els “pro-innovadors” volen que inoculem el virus de la resignació a nens i adolescents. Es vol evitar que els docents expliquem als nostres estudiants a què tenen dret a una vida digna, a la justícia social o a l’estabilitat econòmica.
  6. L’alumne ha de ser actiu i protagonista de la seva educació. Amb això es promou la idea que ara l’alumne és un subjecte passiu a l’aula i al centre, on la seva opinió i criteri no compta per a res. Aquest és un fet allunyat de la realitat i difamador que té com a objectiu eliminar tota autoritat científica, didàctica i moral al docent, i en base a una falsa idea d’igualtat, enganyar la comunitat educativa pensant que l’alumnat no té res a aprendre.
  7. Cal educar per a l’èxit. Això vol dir, fonamentalment, promoure un ambient competitiu, a tots els nivells, entre alumnes, docents, centres, països,… o el que és el mateix, eliminar la dimensió cooperativa de l’educació. La paradoxa és que la competitivitat inherent a aquest principi consisteix exactament a reivindicar l’escola franquista (o prussiana) dels premis i els càstigs, mentre que la filosofia democràtica d’entendre l’escola, és presentada com a rància i arnada.
  8. Calen lideratges forts. Ras i curt, calen directors que manin molt, i docents (i estudiants) que no pintin res i que perdin tota capacitat d’acció més enllà de certa retòrica buida. Els canvis a la governança a les universitats, on s’impulsa la gestió empresarial i s’elimina el poder del professorat i els estudiants, són un precedent que es pretén aplicar també fins a les llars d’infants. Conceptes vells repintats amb paraules noves.
  9. La innovació es fonamenta en una autonomia forta. Que vol dir arrabassar tota autonomia (i el sentit comú) del docent a l’aula, i deixar que l’estat (i els interessos corporatius d’unes empreses que posen les urpes a escoles i instituts) dictin els seus projectes mitjançant unes direccions falsament autònomes i realment (tele)dirigides.
  10. El mestre no ha d’ensenyar, sinó acompanyar. Traduït, vol dir que els docents cultes, formats, amb criteri propi, amb ofici i voluntat de transmetre valors democràtics, ètics i coneixements que podran resultar útils per a la formació integral dels alumnes que tenen al davant, no serveixen en aquest món neoliberal, i que cal convertir-los en mainaderes prescindibles. Es menysté tota la cultura i el bagatge personal de mestres i professors per reconvertir-los en una mena de guies turístics que simplifiquin el missatge als consumidors.

La pensadora Susan George explica que el neoliberalisme impedeix tota dissidència a partir del segrest del pensament. Aquesta (falsa) innovació que es pretén vendre a les escoles de Catalunya, en realitat, pur il·lusionisme pedagògic, pretén segrestar la formació de les noves generacions.

Nota: Versió extensa d'un article que publico avui al Suplement L'Aula del Diari de Girona

L’Escola Nova 21: unes preferents educatives

Un escalfament global també s’està produint en el clima educatiu. Qualsevol que tingui una mínima relació amb l’ensenyament del nostre país pot adonar-se que, si bé fa algun temps que no assistim a cap tempesta, sí existeix un malestar generalitzat, difús i d’arrel complexa, amb aires de pessimisme i decadència. Si haguéssim de proposar quins són els factors que ho expliquen, podríem parlar del paper de les retallades que han tingut com a efecte immediat un progressiu deteriorament de la quotidianitat, a banda de contribuir a un estat de desmoralització col·lectiu. L’empitjorament de les condicions de treball dels professionals, la degradació induïda de la democràcia als centres acaba de completar aquest capítol. També trobem una desconfiança mútua entre els actors educatius.  Docents, famílies i administració no se’n refien els uns dels altres, i l’alumnat se n’adona d’aquests dissensos. Reflex d’aquesta situació són els constants canvis legals, que en certa mesura han propiciat una certa actitud reactiva a peu d’aula enfront els canvis, i que la LEC i la LOMCE, lleis altament reaccionàries i neoliberals, han acabat de descoratjar una comunitat educativa cada vegada més confosa. Aquest desgavell legislatiu ha posat de rellevància, a més, aquesta absència de consens polític sobre el model educatiu.

el sistema educatiu és el reflex d’una societat profundament desigual

Els problemes en l’educació del nostre país no són nous. Abans d’aquest període intensiu de retallades, el sistema educatiu es caracteritzava per ésser objecte d’un tractament mediàtic negatiu: es denunciava el suposat elevat nivell de fracàs escolar, els suposat nombre elevat dels dies de vacances, els suposats dèficits en la formació dels nostres alumnes, la suposada manca de correspondència del sistema amb el mercat laboral, els suposats mals resultats a PISA i tants altres factors que contribuïen a oferir una visió catastròfica. Com haurà percebut el lector, he abusat del mot “suposat”, perquè recerques rigoroses i dades objectives desmenteixen aquests prejudicis fomentats des de determinats àmbits on sí hi té presència una de les anomalies que singularitzen el sistema educatiu català: una doble xarxa escolar en què centres concertats es disputen el mercat educatiu. Aquesta estranya situació sí prové d’un altre dels grans problemes existents a l’educació del nostre país, i per extensió, de les estructures socials i de poder: el sistema educatiu és el reflex d’una societat profundament desigual. Tradicionalment, les escoles privades (a les quals se les va finançar de manera sistemàtica amb fons públics a partir de 1985, amb la LODE) acollien tradicionalment les classes mitjanes, mitjanes altes i elits, mentre que les públiques, històricament infradotades i infrafinançades (malgrat un esperit més lliure i obert), acollien majoritàriament les classes treballadores. Encara que la situació ha experimentat profundes mutacions, millorant extraordinàriament la qualitat de l’ensenyament públic, els prejudicis de classe subsisteixen.

Malgrat el contrast entre la realitat real i la imaginada, l’objectivitat millorable i la subjectivitat catastròfica el cert és que aquest conjunt de factors ha fet que l’escola catalana es miri al mirall i no s’agradi. Es fomenta així una mena de fragilitat emocional que porta al sistema educatiu a ésser vulnerable. Perquè quan un es mira al mirall i no s’agrada, és susceptible de ser víctima de dietes miracle.

 

Dietes miracle

Les dietes miracle apareixen com a solucions màgiques, receptes simples que ens haurien de permetre oblidar dels dèficits estructurals del cos educatiu. En el cos, com en l’educació, aquestes respostes no solen funcionar. Determinades metodologies, mesures organitzatives, idees més o menys genials no poden suplir subfinançaments endèmics, legisladors compulsius, polítiques estèrils o infradotació de mitjans, de la mateixa manera que menjar carxofes no fan que un cos s’aprimi, tret del risc que l’organisme de la persona que fa experiments col·lapsi. En altres paraules, no és recomanable ni ètic substituir recursos per discursos. Al cap i a la fi, com bé ens recorda José Saturnino Martínez, un dels principals investigadors sobre sociologia educativa, el fracàs escolar s’explica en un 50% per l’origen sòcio-econòmic de l’alumne, un 18% per l’entorn sòcio-econòmic del centre educatiu, un 26% per factors relacionats amb la personalitat individual i només un 6% correspon a variables relacionades amb didàctiques i organització, gestió i autonomia de centre. En altres paraules, les dietes miracle educatives incideixen exclusivament en un 6% dels components que poden assegurar l’èxit, teràpia a la qual n’és addicta l’OCDE, el principal lobby empresarial que a hores d’ara determina les polítiques educatives globals. Per cert, que entre aquestes dietes miracle, l’OCDE aposta per desregular els serveis públics, amb el suport legal del TTIP, per tal d’afavorir la proliferació de “xiringuitos” que promouen l’”èxit escolar” en base a discursos, paraules, empreses externes d’assessoria i mesures que més aviat, com veurem, semblen perseguir altres objectius menys confessables.

 

El bolet educatiu de l’Escola Nova 21

Malgrat que el negoci de les dietes miracle compta amb diversos precedents en forma de programes (la majoria provinents del món anglosaxó, amb un ensenyament deteriorat i creixentment atomitzat, i amb la intervenció de “charities” vinculades al món financer com les Magnet Schools o Teach for America), amb alguns intents (no masssa reeixits) d’emulació local, la darrera iniciativa, amb un cert ressò mediàtic, ha estat l’Escola Nova 21.

Patrocinat i cofinançat per la Fundació La Caixa i la Fundació Jaume Bofill, articulat al llarg d’aquest curs i amb presentació pública al llarg d’aquesta primavera (coincidint amb el període de preinscripció escolar), es presenten com a una aliança d’escoles innovadores (en són una trentena, la majoria concertades, i que costa molt d’esbrinar quines són perquè no apareixen enlloc de la seva web) que es reivindiquen com a la pedagogia del futur, i que pretenen aplegar uns 200 centres més d’acord amb un protocol que tampoc apareix, amb criteris que no semblen encara redactats. A més, en els seus documents oficials, és impossible identificar cap de les seves pràctiques, o en què consisteix concretament aquesta innovació.

En els actes de presentació, el seu animador o cap visible, Eduard Vallory doctor en Ciències Polítiques i president del Centre UNESCO de Barcelona, exposa, al més pur estil americà dels TED Talks, l’ideari d’aquest projecte. Tanmateix, qui segueixi les seves intervencions, no trobarà pràcticament cap concreció sobre el sentit, el contingut o les pràctiques d’aquesta mena de dieta miraculosa que ens hauria de portar a la nova escola, sinó més aviat vaguetats, generalitzacions, i referències a la teòrica tradició d’innovació pedagògica catalana (d’altra banda, historiogràficament sobrevalorada).

Es fa servir una previsible estratègia de confrontar passat i futur, tradició i innovació, avorriment i acció, immobilitat i dinamisme per tal de manipular un auditori que mira el cos de l’educació, el troba poc atractiu, i pensa ingènuament, que és possible salvar l’escola amb discursos.

Sí, en canvi, hi ha una crítica constant a les suposades mancances de tots aquells centres que no formen part ni segueixen la filosofia d’aquest selecte club. En certa mesura, a partir de les intervencions de Vallory als mitjans de comunicació (amb molta presència al diari Ara o a TV3), es fa una caricatura del que es fa als més de 3.000 centres públics de primària i secundària, suggerint que a tot arreu, els alumnes copien pacientment el que els professors escriuen a la pissarra, o passivament prenen apunts d’unes classes magistrals avorrides per part d’uns docents que es limitarien a dictar lliçons obsoletes i sense sentit. La plana web i les intervencions públiques de l’Escola Nova 21 insisteixen a fer creure l’opinió pública que la vida quotidiana d’escoles i instituts repeteix les dinàmiques del segle XIX, amb una voluntat de desacreditar tot allò que no està amb el col·lectiu aplegat al voltant de la publicitària denominació i el modern logo. Es fa servir una previsible estratègia de confrontar passat i futur, tradició i innovació, avorriment i acció, immobilitat i dinamisme per tal de manipular un auditori que mira el cos de l’educació, el troba poc atractiu, i pensa ingènuament, que és possible salvar l’escola amb discursos.

Per la seva banda, tant en les intervencions de Vallory, com en els escassos documents de domini públic no hi ha cap concreció sobre el model a defensar. A banda de les referències històriques a Décroly o Montessori (principis de segle XX) o Fréinet (dècada de 1930), es fan succintes reflexions sobre el treball per tallers, l’ús de les assemblees escolars, el treball per intel·ligències múltiples, les comunitats d’aprenentatge i l’omnipresència de les competències bàsiques (una formulació promoguda per l’OCDE des de mitjans de la dècada de 1990).

https://www.youtube.com/watch?v=Kckl8aCpR7I

Anem a pams. L’autor d’aquest article, dedicat professionalment a l’ensenyament des de mitjans dels anys vuitanta, ha passat per una quinzena de centres en diferents nivells educatius, des d’infantil fins a la universitat, contacta diàriament amb mestres i professors, tant per raons professionals com per relacions personals, i és obvi que l’escola tradicional i carrinclona que denuncia Vallory, pràcticament no és extingida. Que ha participat en experiències com la formulació inicial de les Aules d’Acollida (una experiència prou reeixida), en la formació informàtica dels docents (en termes generals, prou àmplia), en programes educatius de cooperació internacional (on podíem comprovar que les tècniques pedagògiques generals es trobarien en un nivell destacat). En resum, que aquesta escola carrinclona només sembla existir en la propaganda de l’Escola 21 o en els prejudicis d’alguns pedagogs. Certament, i malgrat els espectaculars avenços concentrats en les tres darreres dècades, la situació d’escoles i instituts catalans és millorable, com tot, tanmateix, les acusacions que fa el doctor Vallory són desposseïdes de rigor i fonament.

Pel que fa al grau de novetat i innovació reclamat des de l’Escola Nova 21, podem concedir el valor del dubte, tanmateix, els referents invocats no són precisament nous. Ja s’impartien a les escoles de magisteri, com a mínim, des de quan era estudiant a mitjans de la dècada de 1980, i tots aquests mètodes oferien avantatges i inconvenients. La invocada experiència pedagògica catalana afectava a unes poques escoles on majoritàriament assistien alumnes de famílies benestants. Fins i tot la lloada experiència republicana comptabilitzava fins a un 40% de nens sense escolaritzar, situació corregida pel CENU, no tant gràcies a grans innovacions pedagògiques, sinó perquè la revolució de 1936 va permetre col·lectivitzar l’àmplia xarxa de centres privats religiosos.

Ara bé, els aspectes on Vallory hi posa especial èmfasi (i concreció) no estan relacionats amb la pedagogia, sinó en la gestió. I això ens ofereix indicis de l’agenda oculta dels canvis perseguits. En les intervencions públiques i en els documents es repeteix fins a la sacietat la idea que cada centre ha de tenir projectes singulars, forts lideratges, molta autonomia, i sobretot, que els directors han de poder seleccionar el professorat, molt d’acord amb el que està passant en els darrers anys arran de la LEC (2009) i la normativa que la desplega com el Decret d’Autonomia i el de Direccions. En certa mesura, aquestes normes busquen atomitzar el sistema educatiu i propiciar una involució en els fonaments democràtics que havien caracteritzat l’escola pública catalana, i fomenten la jerarquització i la gestió privada a escoles i instituts. A tall d’exemple sobre les intencions de l’Escola Nova 21, en les sessions informatives per explicar el projecte i intentar sumar nous centres només es convidava a membres de la direcció, i les inscripcions s’havien de fer mitjançant el codi de centre.

En una anàlisi del llenguatge, les pràctiques i el discurs recorda vagament a la manipulació que generen les sectes: nosaltres som els elegits, la resta són impurs o no entenem el missatge, som innovadors i portem el missatge prometeic (malgrat no explicitar-lo), els altres no ens entenen, no tots els docents serveixen, cal una implicació superlativa, els drets laborals són relatius,… Hi ha algunes notícies que transcendeixen que no són gens tranquil·litzadores: docents que acaben marxant perquè se’ls fa sentir culpables de no implicar-se prou. Escoles que hi participen jornades inacabables i que fan impossible la conciliació dels docents, amb claustres que se celebren dissabte, reunions convocades en ple mes de les vacances d’agost,… També es fa sentir culpable a qui no és capaç de seguir el ritme, o es “convida” a marxar a qui no combrega amb el projecte. Les dissidències són sancionades. Alguns docents han demanat el trasllat per l’infernal ritme de treball i l’asfixiant clima sectari. Aquests darrers dies, en què s’ha parlat del funcionament del CREA recorda el que passa a l’estret nucli d’elegits.

Educant dins i fora de l'aula

Qui Prodest

Una de les innovacions educatives dels darrers anys ha consistit a reduir el pes de les humanitats dels currículums i els horaris, de manera que sembla que es potenciï el fet que les noves generacions no aprenguin llatí, i per tant el seu “qui prodest”, l’” a qui beneficia?” tot plegat. L’obsessió per les destreses i la practicitat (competències bàsiques) en detriment d’un coneixement (pretesament avorrit) que hagi d’ajudar l’individu a conèixer el món (i per tant, poder-lo canviar), fa que en tot aquest debat oblidem quins poden ser els motius i les intencions que hi ha al darrere de l’Escola Nova 21. Per això, cal analitzar alguns fets.

En primer lloc, hi constatem gran presència de centres concertats franquiciats. De fet, molts d’aquests que hi participen eren tradicionalment coneguts pel control, rigor, ordre, disciplina i horaris perllongats que imposaven als seus alumnes. Era, en certa mesura, una “marca” que atorgava prestigi entre una clientela fonamentada en classes mitjanes i mitjanes altes que, en estratègies familiars, evitaven el contacte amb les classes treballadores, i sobretot amb la nova immigració. Cal recordar que només el 15% de l’alumnat d’origen immigrat ha estat escolaritzat a escoles privades sufragades amb diners públics. Tanmateix, aquests valors (especialment la “disciplina” o els horaris perllongats en un moment en què s’imposa la jornada compactada), semblen haver deixat de representar un atractiu per a unes noves generacions de pares que prefereixen entorns més democràtics, més participatius, més actius pedagògicament amb una relació més pròxima amb els seus fills, tot plegat valors i pràctiques que caracteritzaven tradicionalment l’escola pública.

 El prejudici contra la pública s’ha anat esvaint a mesura que moltes famílies benestants han comprovat que es tractava de centres de qualitat

Peak School

La crisi econòmica també ha tingut un paper fonamental en aquestes mutacions. El prejudici contra la pública s’ha anat esvaint a mesura que moltes famílies benestants han comprovat que es tractava de centres de qualitat, i que a diferència dels centres concertats on ells mateixos havien anat de petits, no propicien una relació comercial, sinó un servei públic de qualitat. Moltes famílies que mai haguessin imaginat portar els seus fills a l’escola pública, marcada precisament per experiències pedagògiques innovadores i un cert esperit democràtic, en contraposició amb els valors autoritaris i la disciplina fèrria d’algunes escoles concertades tradicionals, estan encantats amb l’experiència, i la comparteixen en els seus entorns. Fruit d’això, per primera vegada a la història, aquest curs hi ha hagut una major demanda de matriculació als centres públics a la capital catalana. Barcelona, especialment la seva part alta, havia hagut tradicionalment majoria d’alumnes matriculats a a privada. En el conjunt de Catalunya, entre mitjans noranta i l’actualitat, el pes de la concertada ha passat d’un 45% d’alumnat a un 33% actual. A tot això, a les quals cal afegir alguns escàndols sexuals, o el record d’alguns pares de maltractes físics i psicològics habituals en algunes d’aquelles escoles que asseguraven a les famílies control, rigor i disciplina. Tot plegat ha fet saltar totes les alarmes, com si es trobessin davant d’una mena de Peak Oil de l’escolarització que pogués posar en dubte la viabilitat de la doble xarxa, en què negocis privats són finançats per diner públic, mentre que es cobra a les famílies per obtenir guanys econòmics

Per acabar-ho d’adobar, la primavera passada, el Parlament va rebutjar la discussió d’una Iniciativa Legislativa Popular per establir un nou consens sobre l’educació que qüestionava el sistema de concerts i proposava un període de deu anys perquè cada escola privada que rebés diners públics s’integrés a la xarxa pública o què subsistís pels seus propis mitjans. Aquesta es tractava d’una ILP proposada per desenes d’entitats relacionades amb l’educació i que va rebre prop de cent mil signatures… I que Junts x Sí, amb els vots del PP van avortar tota discussió per visibilitzar l’anomalia que un sistema d’interessos econòmics pogués alimentar-se de diners públics en una pràctica que podria ser vetada segons les regles del joc capitalista. I que, de fet, va comptar amb silencis mediàtics interromputs ocasionalment amb articles d’opinió crítics amb la ILP per defensar, més que un negoci, una cultura educativa que posa al descobert l’escola privada com a espai resistent de les elits del país.

Amb tot això, el lobby de la concertada és ben conscient avui que, més enllà de les amenaces democràtiques provinents de la societat civil, el futur s’albirava negre per a un conjunt d’escoles que es disputen el minvant mercat educatiu de les classes mitjanes. Les classes mitjanes del país ja no reclamen ordre, tradició, disciplina o horaris perllongats, sinó que acostumats en la societat del consum vigent, cerquen experiències, innovació, sistemes educatius diferents i singulars, projectes agosarats, vestit d’una certa exclusivitat, fórmules trencadores i flexibles respecte les rigideses del passat. I és aquí on apareix l’Escola Nova 21.

A partir de tot allò exposat, podríem entendre que aquesta és una aposta de màrqueting educatiu, fonamentat en una meritòria política de comunicació, que sap vendre un relat i que pretén, a partir d’una aliança público-privat (en què els centres privats s’acosten a les pràctiques de la pública, i els de la pública, a la gestió de la privada), hi ha una progressiva disputa per l’alumnat de classe mitjana. D’aquí que veiem fum (o en tot cas pràctiques interessants, encara que sotmeses a un cert grau d’improvisació), mentre que apareixen característiques relacionals entre escola i família com la que hi pugui haver entre empresa i client.

  l’Escola Nova 21 no exhibeix cap estudi, cap estadística, cap protocol on es pugui inferir la superioritat o conveniència de la seva proposta

Manca de rigor, ignorància de la recerca educativa

Ara bé, precisament en la relació empresarial, hi veiem de manera diàfana els dèficits estructurals de la proposta. A diferència del que em van ensenyar en els meus anys de pedagogia, quan es considerava aquesta una eina que, mitjançant el mètode científic, havia de permetre millorar diferents aspectes de la vida educativa, l’Escola Nova 21 no exhibeix cap estudi, cap estadística, cap protocol on es pugui inferir la superioritat o conveniència de la seva proposta. De fet, algunes converses informals amb la directora d’un institut públic que hi participa, reconeixia que, més enllà de la satisfacció subjectiva dels alumnes, aquests no sortien ni millor ni pitjor preparats, ni educativament, ni emocionalment. Les 200 escoles cridades a participar el curs vinent (en base a una formació impartida per uns suposats experts a un o dos delegats de cada centre, perquè en facin difusió als claustres respectius) tampoc no sembla que estableixin uns protocols clars per avaluar la proposta. Implementar un pla d’aquestes característiques sense experimentació rigorosa prèvia o evidències científiques dels seus beneficis no em sembla una bona idea. Probablement, si jo hagués proposat un exercici d’aquest estil en aquestes condicions, Pere Darder, el meu antic professor de Pedagogia II, prestigiós catedràtic a l’Autònoma, antic president del Consell Escolar de Catalunya, amb raó m’hauria suspès.

Tot això contrasta amb altres experiències encara que conegudes, gens difoses i publicitades, i que tot i això compten amb allò que l’Escola 21 no té: experimentació i estudis quantitatius i qualitatius amb un espectre estadístic sòlid. Un dels grans estudis que van determinar millores substancials en el rendiment acadèmic dels alumnes, en el clima de convivència dels centres i en els índexs de satisfacció de la comunitat educativa (especialment entre els alumnes) fou l’experiment STAR, dut a la pràctica a mitjans de la dècada de 1980 a l’estat nord-americà de Tennessee a més de 6.500 alumnes al llarg de tres cursos, i un seguiment puntual una dècada després. L’experiment tingué un plantejament simple: es va dividir en dues meitats els alumnes fent especial èmfasi en la seva representativitat social i ètnica: els uns seguien en classes dels tres primers cursos de primària, en grups de 23 alumnes, xifra convencional als districtes escolars de l’estat. La meitat d’aquests grups comptaven amb dos mestres per aula. L’altre col·lectiu, s’escolaritzava en grups de 15 alumnes. Els resultats van ser espectaculars. Seguint els mètodes convencionals d’avaluació, les millores, depenent de les matèries, van suposar un increment d’entre un 20 i un 27% de resultats. Entre les minories racials i els col·lectius més desafavorits, l’augment encara fou més espectacular, passant del 30%.  Una dècada després, quan l’experiment havia acabat, els investigadors s’adonaven que les oportunitats d’arribar a la universitat dels alumnes que havien participat en el grup de ràtios reduïdes estaven molt per sobre dels de la resta de nord-americans, especialment entre els afroamericans. STAR havia demostrat que les ràtios reduïdes permetien treballar per seminaris, establir una comunicació més sòlida amb els alumnes, detectar i analitzar les necessitats educatives individuals i treballar amb metodologies més flexibles i actives. El sistema de ràtios reduïdes, a més, es mostrava clarament superior al de dos mestres dins l’aula, on la millora de resultats oscil·lava entre el 5 i el 10%. L’estudi STAR es fonamentava sobre un mètode científic i deixava ben clar que, tot desmentint un conegut anunci de supermercats, la qualitat és cara. L’estudi STAR, a més, i a diferència de l’Escola Nova 21 es fonamenta en l’evidència científica i en el rigor, no en l’especulació filosòfica o la retòrica benintencionada.

image1

Hi ha altres estudis que, si bé no tenen els mitjans ni la qualitat de l’STAR sí aporten elements que determinen que les polítiques educatives són decisives per millorar o empitjorar la qualitat del sistema. A partir de 2006, el Departament d’Educació va implementar una sisena hora a primària amb l’esperança de millorar el rendiment acadèmic dels alumnes, com a compensació per la sisena hora que la concertada cobrava a les famílies (i amb la secreta intenció d’aportar més subvencions indirectes amb aquesta xarxa privada). Malgrat les promeses d’un estudi sobre l’impacte educatiu d’aquesta mesura, si aquest mai es va realitzar és obvi que no es publicà. Tanmateix, els resultats foren desastrosos, atesa l’hostilitat del professorat a la mesura, l’absurditat d’horaris tan perllongats per alumnes de 6 a 12 anys, i el caos organitzatiu produït en els horaris. La mesura no era precisament barata i condicionà greument el pressupost educatiu de la Generalitat. USTEC·STEs sí que feu un estudi sobre l’impacte en el rendiment acadèmic tot seguint una àmplia mostra d’escoles (les dels SSTT de Girona) en què seguí la mitjana de qualificacions obtingudes a les proves de competències bàsiques dividint-les en dos grups, les que havien implementat la mesura, i aquelles que encara no ho havien fet. Els resultats van ser prou clars. La diferència era d’un 2,23% el primer any i un 3,45% favorable a aquells centres que no l’havien implementada. En conclusió, mai tants diners havien servit per a tant poc, i més tenint en compte que els recursos pel que fa a diners i professorat podrien haver estat emprats per desdoblar tots els grups de 1er a 6è en les matèries instrumentals. La mesura no només havia estat improductiva, sinó contraproduent, més motivada per l’electoralisme o el clientelisme polític que per una veritable vocació de millora educativa. La crisi econòmica va fer que anés desapareixent (encara que es manté precisament allà on funcionava pitjor, com són els centres d’Atenció Educativa Preferent), entre unes valoracions molt negatives entre el professorat (que la rebutjava en un 84%)

Un altre exemple de polítiques educatives que representen millores, i en canvi, per conveniència política són silenciades per les autoritats educatives, va ser la recent implantació (també motivada per raons econòmiques) de la jornada compactada a l’ensenyament en els darrers anys. Malgrat promeses de publicació d’estudis sobre l’impacte, l’administració no ha mostrat cap estudi quantitatiu. Sí en canvi, hi ha estudis parcials, com el de l’Institut Montilivi, el que té major nombre d’alumnes dels SSTT de Girona, que el primer any va comptabilitzar una millora modesta, encara que constatable de resultats acadèmics (un 1,14%), i en canvi, una millora espectacular pel que fa al clima de convivència (un 49,78% menys d’expulsions, un 25,17% menys d’incidències menors i un 38,19% de reducció d’absentisme). Tot plegat, evidències empíriques i científiques que contrasten amb la mena de pensament màgic que sembla dominar l’Escola Nova 21.

 

Preferents educatives

De tota manera, el que resulta més inquietant de l’experiència de l’Escola Nova 21 és el paper assumit per la Fundació La Caixa, extensament publicitada en els documents i els llocs web, que a més cedeix els seus espais per a diversos actes públics (els actes públics arreu del territori es feia a les seus del Caixa Fòrum) que cofinança el projecte (amb 50.000 euros) amb la Fundació Jaume Bofill de la qual, al seu torn “Edu Caixa” és  copatrocinador. La intervenció de la principal entitat financera del país és coherent amb la participació de diversos programes que introdueixen la ideologia de l’emprenedoria (o, en altres termes, l’enaltiment del neoliberalisme), a partir de l’educació financera.

Sobta pensar que la banca, responsable de la majoria dels problemes socials que afecten al país, a partir dels desnonaments o l’agilitat i abaratiment dels acomiadaments, ha causat situacions que es reflecteixen a les escoles i es tradueixen en conflictes psicològics greus dels alumnes, fracàs escolar o absentisme.

Sobta pensar que la banca, responsable de la majoria dels problemes socials que afecten al país, a partir dels desnonaments o l’agilitat i abaratiment dels acomiadaments, ha causat situacions que es reflecteixen a les escoles i es tradueixen en conflictes psicològics greus dels alumnes, fracàs escolar o absentisme. Des d’un punt de vista ètic resulta discutible que un dels principals actors que han desencadenat els grans traumes socials que avui es visibilitzen a escoles i instituts, pugui tenir presència activa al sistema educatiu. L’única explicació possible és que l’Escola Nova 21, on és evident que hi ha un sentit de màrqueting o OPA hostil respecte la tradició democràtica i d’educació crítica de l’ensenyament públic. O, en altres paraules, que es tracti de vendre unes preferents educatives, en què l’entitat, mitjançant programes educatius, tractin de vendre fum per tal de poder-se apropiar i embargar l’escola pública.

 

 

 

2015: Resum d’un blog

Acabem aquest apassionant i polititzat 2015 en aquest blog, en què les informacions sobre el procés i les meves reflexions sobre islamisme i política internacional semblen haver acaparat l’atenció dels lectors.

Han estat 107 entrades, amb un total de 77.981 visites amb 42.778 visitants únics de 131 estats. Aquestes han estat les entrades més visitades enguany:

La CUP en la cruïlla   16.050 visites

Veritats incòmodes i políticament incorrectes sobre l’islamisme    6.729 visites

Carta oberta a Pablo Iglesias     5.460 visites

Islam i esquerres: un problema de coherència    2.991 visites

En defensa d’Artur Mas     2.514 visites

Tot esperant el millor per als meus lectors,

Cordialment.