Espai de Dissidència

Sóc conscient que aquest post no serà molt ben rebut per a molts. És molt possible que no sigui ben entès, perquè no sempre criticar els mites o les creences majoritàries sol ser ben admès. Tanmateix, en dies com avui, el de la dona treballadora, se sostenen tan idees admirables, com creences poc fonamentades. I la millor manera que la societat pugui avançar és mitjançant la capacitat de selecció del que resulta útil a la col·lectivitat, i desprendre’ns del que únicament forma part d’un folklore manit.
Primer mite desmuntat. El 8 de març de 1908 no es va provocar aquell incendi on es van cremar les dones vaguistes d’una fàbrica tèxtil a Nova York. Aquesta acció va succeir un 25 de març, tres anys després, i la majoria de víctimes van ser dones immigrants. La data del 8 de març correspon al motí esdevingut a Sant Petersburg el 1917, fet desencadenant del procés revolucionari soviètic.

El problema de les dates és que les organitzacions feministes dels països occidentals necessitaven ocultar els orígens comunistes d’aquesta data. I així, les organitzacions feministes dels Estats Units van instaurar aquest mite el 1955. Ens trobem, doncs, amb una festa recent.
Segona qüestió. L’assassinat d’aquestes 129 dones, va ser degut a la seva condició femenina? Difícilment ho podríem admetre així. Va ser per la condició de treballadores que protesten, resulta indiferent aquí, la qüestió sexual. El problema és com un assassinat motivat per qüestions laborals i de classe és apropiada per un conjunt de persones i utilitzada per defensar un conjunt de reivindicacions, sens dubte legítimes. Tanmateix, la classe social, la posició respecte el sistema productiu resulten essencials respecte a la condició femenina.
La qüestió essencial és que algú que té poder (l’empresari) s’aprofita de la seva condició per oprimir, maltractar a d’altres que es troben en una situació d’inferioritat. Això, ras i curt, és abús d’autoritat. La imposició repugnant del fort sobre el feble, de l’opressor respecte de l’oprimit.
He de confessar que em sento força decebut amb bona part del moviment feminista. Sovint aquesta dialèctica entre el fort i el feble és obviada, i tot se centra exclusivament en una pressumpta guerra de sexes, on les dones són sempre les víctimes, i els homes, genèricament, fem de dolents de la pel·lícula. Ja advertia Hanna Arendt sobre la tirania de la victimització. Ser home o dona resulta irrellevant a l’hora de tenir un comportament deshonest, o a abusar d’aquells que es troben en una posició d’inferioritat. Tanmateix, la creença impulsada des d’un determinat progressisme superficial, ha acabat imposant la idea que les dones, pel fet de ser-ho, són sempre víctimes "per se" ignorant altres aspectes més essencials, com la classe social, el caràcter, les aptituds o les actituds enfront els altres. I així arribem a la paranoia instal·lada a la nostra societat sobre la violència de gènere i les lleis que segueixen.
La violència, en el sentit ampli del terme, no és una qüestió de sexe. És un fet vinculat a la capacitat que tenen els forts d’abusar de la voluntat dels més febles. En ocasions pot ser la parella masculina que vol imposar la seva voluntat a la dona. Sovint són religions les que serveixen de coartada moral per limitar la llibertat dels individus. Tanmateix, sovint el poder no és pas a la força física. En el context de la societat d’avui, en els matrimonis, sovint les dones tenen el poder de desposseir els seus marits dels béns materials i dels seus fills. Avui tots tenim presents les estadísitiques de dones que moren a mans dels marits. Ningú no en parla dels suïcidis els homes un cop moltes dones els han arruïnat la vida. Jo en conec algun cas. També hauria de ser preocupant que la mateixa degana dels jutges denunciï que la llei de violència domèstica està propiciant que hi hagi més denúncies falses que reals per agilitzar (i assolir condicions més favorables) tràmits de divorci i separacions.
La violència no és cosa de gèneres, sinó de poder. La discriminació no sap del sexe, sinó del poder. Homes i dones tenim més coses en comú que falles separadores. El discurs feminista actual esdevé una coartada fantàstica per evita discutir sobre el que resulta l’essencial a l’hora de generar agressors i víctimes. I aquest no és altre que el poder.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!