Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

15 de febrer de 2012
1 comentari

200 anys de Charles Dickens

Publicat al darrer número del Setmanari La Directa

A l’assignatura introductòria d’Història Contemporània, al curs pont d’estudis nocturns amb què els mestres tractàvem de llicenciar-nos, el professor Josep Maria Fradera tingué el bon criteri de fer-nos llegir Dickens per copsar el significat profund de la Revolució Industrial. Recórrer als clàssics és la millor manera de comprendre el món, sobretot quan el relat històric no sempre és capaç de transmetre la dimensió de la tragèdia d’una època on la lògica econòmica del capitalisme desfermà una infinitud de drames personals.

L’Anglaterra victoriana es fonamentà en la revolució industrial. Per facilitar el pas al nou sistema, el poder polític, ja en mans del poder econòmic, precipità un seguit de transformacions terribles.

A fi d’empènyer milions d’homes, dones i criatures a unes fàbriques on se sotmetia persones a condicions per sota de la subsistència i la dignitat, es privatitzà el camp, s’il·legalitzà la pobresa, i es forçà a camperols sense terra a triar entre l’explotació fabril o les institucions carceràries dels “asils de pobres” –els workhouse–. Precisament la traumàtica experiència d’un infant de dotze anys, procedent d’una classe mitjana empobrida per l’empresonament del pare, en una fàbrica de betum, convertí Dickens en escriptor i cronista dels horrors de la societat victoriana. Una existència grisa, dura, rigorosa, quadriculada i de maons vermells tacats del sutge de les fàbriques. Una Anglaterra dominada per la cobdícia dels  Scrooge, el  llòbrec i insensible protagonista del Conte de Nadal tan a bastament representat. Una Anglaterra on l’autor denuncia allò que Marx explicà coetàniament que «exhibia més veritats socials i polítiques que les pronunciades per polítics professionals, publicistes i moralistes junts».

Amb una obra extensa, Dickens popularitzà les seves històries a partir de l’escriptura per entregues pròpies del fulletó. Aquesta estructura, habitual en l’època, permeté difondre l’obra entre un públic ampli, sovint de classe modesta, que s’emocionava amb unes trames argumentals on no hi faltaven excessos d’afectació sentimental i vocació moralista. I una difusió que el portà a esdevenir un dels primers escriptors professionals de masses. Tanmateix, la capacitat de generar personatges arquetípics, sovint propers al maniqueisme permeté conscienciar la societat coetània dels danys col·laterals d’un imperi que era, alhora, la fàbrica del món. I el reflex d’unes transformacions que, més enllà de la pompa i la circumstància, mantenia una inabastable regió fosca. Dickens, per tant, va mantenir la virtut de mostrar els matisos, gens amables d’una societat admirada i temuda pel món, que feien de contrapunt a l’enaltiment del progrés tecnològic, posaven al descobert el revers de la sovint idealitzada, des d’una falsa nostàlgia, edat victoriana.

El bicentenari del naixement de l’escriptor anglès servirà per reeditar la seva obra, encara que sobretot, per rellegir-la. Considerat un clàssic imprescindible, amb presència destacada dins el cànon literari britànic, sovint se n’ha fet una lectura superficial. O s’han tractat d’escamotejar les qüestions més sensibles a partir de l’exageració sensibloide i moralista tan consubstancial a l’època. Més enllà de les vicissituds de personatges com David Copperfield o Oliver Twist i la seva redempció, més enllà de les innegables qualitats literàries, hi ha una denúncia molt clara sobre el model social que deriva del capitalisme triomfant. I que fa que en l’actualitat, en aquest temps de globalització, l’adjectiu “dickensià”, no admès encara per l’Institut d’Estudis Catalans, expressi a la perfecció l’impacte moral i material  en les regions fosques de la nostra societat d’un nou capitalisme, que cada vegada s’assembla més al vell

 

TEMPS DIFÍCILS (Hard times)

No es tracta, potser, de la novel·la més coneguda de l’autor anglès. Tanmateix és la que més ens ajuda a comprendre l’impacte moral de la misèria material generada per la industrialització. Publicada el 1854 en plena era del vapor, contraposa el món del treball amb el de les classes altes, indiferent a les dures condicions de vida i que manté un discurs positivista i insensible, fonamentat entre la lògica freda del guany econòmic. Entremig, i al marge d’ambdós móns, trobem un circ, presentat com a una idealitzada comunitat que no pateix la misèria material dels obrers ni la misèria moral dels burgesos.

De fet, en una època en què encara no hi havia hagut una capacitat de teoritzar sobre l’opressió de classes o sobre la lògica del capitalisme, Dickens es dedica a fer un retrat moral i sentimental, adobat amb els valors del cristianisme –l’escriptor tenia un fort sentiment religiós–.  La crítica social, tanmateix, se centra sobretot en la fredor anòmica de l’utilitarisme filosòfic amb què actua la nova societat. De la mateixa manera que al Conte de Nadal o a Oliver Twist, els bons sentiments, la dignitat moral, els valors fraternals del cristianisme permeten la redempció i salvació als personatges. Aquí Dickens no fa altra cosa que seguir la tradició moralista dels escriptors anglesos i els seus predecessors, encara que la novetat,  i potser la força, és la capacitat descriptiva. A diferència de la major part de coetanis, centra la seva denúncia en aquesta àrea fosca que el sutge de la indiferència havia tapat.

No és una novel·la fàcil. Redundàncies i excessos descriptius. Trames superposades d’intensitat sincopada, com correspon a la majoria de novel·les per entregues. Tanmateix, la desolació dibuixada permet que, molts anys després, restin a la memòria. Potser la més útil per comprendre el sentit d’una època, que com el mateix escriptor definí, essencialment fou difícil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!