Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

26 d'agost de 2020
6 comentaris

14 anys d’Espai de Dissidència

Cap a finals d’agost de 2006 feia el pas definitiu per donar d’alta, des de la plataforma de Vilaweb, al meu intent definitiu de generar un bloc estable. Ja abans havia assajat amb diverses tècniques en una època en què els blocs de més diversa naturalesa, més que posar-se de moda, encetaven una nova fórmula de comunicació, amb els seus defectes i virtuts. Tanmateix, Vilaweb, que seguia des que em vaig connectar a internet per primera vegada (l’estiu de 1996), oferia un cert segell de qualitat i fiabilitat que podia facilitar un gruix de lectors amb esperit crític.

Com en tota història d’innovació de nous formats, es produeix una certa dialèctica quotidiana entre autor, mitjà i lectors. Malgrat que aleshores ja portava més d’una dècada com a articulista a la premsa convencional i havia publicat uns quants llibres, un bloc -el meu bloc- també posseïa cert punt d’experimentació. Les reflexions personals es podien combinar amb anàlisis polítiques d’urgència, i a poc a poc, afegir altres materials que publicava en diversos mitjans. Alhora, també pretenia ser un registre del pas del temps, un quadern de bitàcola (de fet, al principi es deia així, “la bitàcola de Xavier Diez”) i també una eina d’interacció amb els lectors i altres autors, sovint amb una familiaritat impensada tan sols una dècada enrere. El registre del pas del temps, a la vegada, té un altre nom: història. I catorze anys també són una bona eina, com qualsevol altre dietari, de l’evolució d’una societat que ha experimentat temps convulsos i intensos. En aquest sentit, aquest “Espai de Dissidència” també té ambició de font primera a l’hora de confegir el relat històric dels nostres temps.

Com tot, el format també evoluciona. Sembla que els blocs, com a eina de comunicació, han perdut certa frescor i fins i tot semblen en decadència. Les xarxes socials, els monòlegs de youtube, i fins i tot, un altre format estrany, els fils de twitter, tracten de substituir una reflexió escrita amb els matisos que podien atorgar els blocs (que com tots, alguns són de més interessants, altres de més prescindibles).

El cert és que aquest bloc, a finals d’aquest mes, compleix catorze anys. Que aquesta és la meva entrada número 1.695. Que en aquest període he rebut més d’un milió i mig de visites d’arreu del món (el 2013, amb la remodelació, no vaig poder recuperar els registres anteriors), que el bloc n’ha viscut de tots colors, amb algunes entrades que van assolir desenes de milers de visites i que van arribar a tenir alguna influència. També, com a impressió general, caldria dir que les més llegides són les cròniques i anàlisis de caràcter polític, vinculades molt especialment amb l’independentisme -tot i que he de confessar que em trobo més relaxat i gaudeixo molt més parlant de llibres, cultura o les típiques reflexions existencials dels escriptors-.

En resum: continuo escrivint per plaer, per convicció, i fins i tot, per responsabilitat. I, malgrat que aquest bloc ha passat per èpoques de diversa intensitat i dedicació, malgrat que els blocs no siguin el mitjà més popular, tractaré de continuar mentre tingui alguna cosa a dir.

En tot cas, agrair la curiositat, la paciència, i fins i tot, en molts casos, la persistència dels meus lectors i lectores.

  1. Moltes gràcies Xavier.

    El seguiment del teu bloc rau en la base àcrata i universalista, així com seguisc també d’en Jordi Martí Font.

    Enhorabona i avant

    Josep Blesa (València)

Respon a josep_blesa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!