Companyes i companys:
Hui hauria de ser un dia de festa i alegria perquè commemorem la data del 9 d’octubre, dia del nostre naixement col·lectiu, però quin esclau pot sentir-se content d’haver nascut, i més quan ha provat la llibertat, si no és amb l’esperança de tornar a conquistar-la. I nosaltres fórem lliures fins que el Borbó ens va derrotar en la batalla d’Almansa. Des d’aquell moment, som un poble derrotat i oprimit però no vençut. La prova d’això és que nosaltres estem ací per recordar-ho i per tot el País Valencià hi ha companys i companyes que tampoc obliden.
No podem acceptar les contínues humiliacions de què som objecte: la central nuclear de Cofrents que ens posarà els pèls de punta el dia que tinga un escapament, les nostres muntanyes cremades i els rius contaminats, la situació econòmica cada volta més asfixiant per a les classes populars que som els qui l’estem pagant, la nostra llengua i cultura marginades de l’escola, de la ràdio, la televisió i la premsa. I damunt pretenen enganyar al poble amb el fantasma del catalanisme que, per no ser, no és ni fantasma.
Som nosaltres, valencians, els qui defensem l’oficialitat del català al País Valencià. Som nosaltres els qui no volem el blau en la senyera perquè ja estem farts d’imposicions i perquè adoptar la senyera de la ciutat de València per a tot el País seria renunciar al símbol de la nostra unitat com a nació i acceptar la dominació de la ciutat.
No tenim res contra els valencians que, de bona fe, defenen el blau en la senyera, sempre que no ho facen amb porres i pistoles. Sabem que darrere dels pistolers s’amaguen els feixistes de sempre que volen un regne per a ser ells la noblesa i nosaltres els seus criats. No acceptem un decret de bilingüisme que no reconeix la unitat del nostre idioma, que només fa que posar impediments a la normalització lingüística i que, en definitiva, pretén destruir-lo i convertir-lo en una relíquia de museu.
Per si no hi havia prou desgavells, els valencianeros, que són més llestos que ningú en el món, s’han inventat la llengua més moderna de la terra a base d’incompetències i frustracions, manipulant un poble majoritàriament analfabet en la seua llengua.
Nosaltres parlem català en la variant del País Valencià, igual com els lleidatans, tortosins, mallorquins, etcètera, parlen en la seua variant. Tampoc els extremenys i els manxecs parlen el castellà de la mateixa manera.
Ens neguem a agenollar-nos davant un Consell a qui no podem donar suport perquè ell no li’l dóna al seu poble, un Consell que més que representació dels valencians sembla una oficina de la Moncloa. Tampoc no podem aprovar l’actuació dels partits parlamentaris que han contribuït a la situació actual. La UCD centralista i capitalista, amb una mà a Madrid i l’altra a la butxaca, és la responsable del fracàs actual del procés autonòmic, però també ho són els partits de l’esquerra parlamentària que no han sabut plantar cara a l’enemic i exigir els nostres drets. No volem una autonomia descafeïnada i vergonyosa, per l’article 143 de la Constitució espanyola, que ens envien des de Madrid per fer-nos una gràcia.
Volem autogovernar-nos que això és el que significa el dret a l’autodeterminació. Volem decidir quines van a ser les nostres institucions polítiques, com s’ensenyarà i què en les nostres escoles, quins impostos hem de pagar i per a fer què, quines indústries són necessàries, i moltes més coses. En definitiva, volem decidir el nostre futur.
Volem que en les escoles s’ensenye la nostra llengua i en la nostra llengua. Volem recuperar la nostra cultura i que el poble la conega, estudiar la nostra història.
Però, tot açò no és fàcil d’aconseguir, és necessari que ens unim tots els nacionalistes d’esquerra en una lluita conjunta. La dispersió només porta a la derrota i, d’això, ja en sabem massa.
Nosaltres, el poble, que estem ací des de les Germanies, des de la batalla d’Almansa, des del franquisme, arrepleguem la flama que ja portaren els agermanats, els maulets i els valencianistes de la República i ens comprometem en la lluita per la reconstrucció del País Valencià en el camí cap al retrobament nacional amb els altres Països Catalans.
Companys, companyes, el 9 d’octubre serà un dia de festa i alegria plena quan hàgem conquistat la llibertat i, fins que no arribe, persistirem en la lluita.
Visca el País Valencià lliure i socialista. Visca els Països Catalans.”
Recorde, boirosament, haver llegit aquest text, el qual conserve escrit a mà en uns folis engroguits, davant d’uns centenars de persones, vingudes de tots els pobles de la comarca, al Parc Salvador Castell d’Algemesí on va acabar la manifestació. Em sorprèn, més enllà de la retòrica ingènua que em gastava, l’actualitat de les reivindicacions que proposava; la reivindicació ecològica que ja ocupava un lloc preeminent, el manteniment de la lluita contra la desigualtat de classe, el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació.
La història ja sabem com va continuar. Prou pitjor del que podíem imaginar. Ocultaren el nom de la llengua, renunciaren a la senyera de tots els valencians, pactaren un Estatut de segona categoria, un himne de submissió regional i un nom ridícul per al nostre País. I ho feren amb el consentiment, amb l’acceptació dels socialistes. És cert que es veia venir, però fa quaranta anys no podíem imaginar el mal que ens cauria al damunt; aquella llarga travessia del valencianisme front a un partit socialista hegemònic que ens menyspreava des de la seua supèrbia, un anticatalanisme d’usar a conveniència, el triomf de la dreta més reaccionària i lladre que ens podíem esperar, la situació de la llengua encara subordinada, minoritzada, uns mitjans de comunicació tòxics i un espanyolisme rampant. No, no era fàcil d’imaginar tanta i tan llarga destrossa. Avui dia, malgrat totes les febleses, dubtes i falses prudències, reconforta veure Compromís al govern de la Generalitat. Els qui venim de tan lluny sabem que sense aquell esforç, la persistència de tantes i tantes persones, de tanta gent anònima, amb l’exemple d’uns pocs referents polítics, intel·lectuals i artístics que es mantingueren lleials a les idees emancipatòries, no haguérem arribat a la situació actual: imperfecta però esperançada. Les noves fornades de joves valencianistes farien bé de conèixer millor la història de lluita que ens ha dut fins ací.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!