Segueixo amb escrits que vaig anar publicant fa temps a la secció ‘Opinions’, que crec que tenen encara actualitat. ‘Segle XXI. El segle de la recuperació de StAP’, és dels inicis de present segle: ‘SEGLE XXI. El Segle de la Recuperació de STAP’ Va ser al Segle XIX, ben al final, quan el nostre
Repassant una antiga secció de la WEB STAP, ‘Opinions’, m’ha semblat que els escrits que hi vaig anar publicant, si més no alguns, tenien encara actualitat, o això em sembla a mi. Així que de tant en tant n’aniré ‘republicant’ algun. Començaré pel més antic, ‘StAP ara, StAP demà’, de l’estiu de 1998, quan encara
Ja em semblava que no agradava i que hi hauria algun acte de resistència a acceptar que l’escut de Barcelona ens fos refregat a cada placa de cada carrer andreuenc. Hi ha hagut qui, des de la ‘societat civil’ i ben cívicament, s’ha mobilitzat i ha actuat tot sobreposant l’escut del nostre poble a l’escut
Està ben a prop el malestar per als que som fumadors, de tabac. Però no només. Els que visquin als envoltants dels establiments de menjar i beure també ho passaran malament, per a no parlar dels propers a discoteques i bars musicals de nit. Haurem de sortir al carrer quan les drogues ens ho reclamin
Ara fa tot just deu dies i, coses de la vida, per una incidència al servidor on està hostatjada la WEB STAP, aquell dia, el 20, va restar desconectada. Vaja manera de celebrar un aniversari! Què en puc dir de la pàgina web de Sant Andreu de Palomar que no hagi dit ja? Com molts
Tant clar que sembla que ho tenen i, noi!, han d’assegurar-se que tot cristo ho entén, anant enganxant escuts de la ‘seva’ Graaaan Barcelona a les plaques dels carrers andreuencs. Altre cosa és que, per moltes enganxines i rèpliques de la font de Canaletes que ens encolomin, la gent andreuenca ens ho empassem. N’hi haurà
Que bé que ho fan els punyeteros! Quin ritme! I no tenen més de 18 anys, la més petita 8 i no vegis tu com toca la trompeta i com canta la criatura. Ja sé que no faig cap descobriment, que al nostre poble els conèix moltíssima gent. Només calia veure la que arribavem a
A això condemnarà la Generalitat de Catalunya, barceloninament centralista ella, a la gent major andreuenca que en endavant entri en una situació d’estat terminal per malaltia. La Rosa, avui n’hi diuen Clínica Coroleu, probablement haurà de tancar portes si acaba suprimint, la Gene, el Concert per a la Gestió de Serveis Sociosanitaris d’Hospitalització de Llarga
Picor la que encara té al cos un veí andreuenc que l’altre nit, uns minuts després de l’inici de la vaga, va rebre la visita d’un piquet ‘informatiu’ compost per altres veïns i veïnes del nostre poble. Aquest veí té un bar. El porta ell sol, no té treballadors, i el seu horari és de
Una eina imprescindible dels obrers per a fer-se valer davant les injustícies abusives de la patronal o l’estat.La que més em ve al cap és la Vaga de Tramvies de l’any 1951. En les acaballes de l’immediata postguerra i de les cartilles de racionament, amb la represió feixista acollonint i empastifant-ho tot, la gent del
‘El nostre sentiment – el teu orgull’. No sé, no sé… Potser sigui una idea genial aquest eslògan i amb les meves limitacions no sóc capaç d’entendre-ho. Tan de bo la resta de gent andreuenca s’hi identifiqui i es vegi motivada per a apropar-se més a la Unió Esportiva. Ja es veurà. Per la meva
Últimament he debatut i fins i tot discutit amb persones que opinen que això de que Catalunya sigui independent és superfluu i fins i tot negatiu. Que serà una pèrdua d’energia que hauria de ser canalitzada cap a la lluita social. Que, a última hora, serà posar en mans de burgesos capitalistes el futur i
Por a tenir por, aquesta és l’única por que hauriem de tenir. Tot i que Europa ens ha ben fotut en prou ocassions, deixant-nos penjats en mans de borbons i francos quan s’havien compromès a fer costat al poble català i a la legalitat democràtica, en aquesta excepcional ocasió això és ben improbable. Ara som
Els de sempre han tornat a fer el de sempre: discutir, fer-se els pinxos i tornar-la a espifiar. Cadascú és fill de sa mare i, ja se sap, de mare només n’hi ha una i la de l’un i la de l’altre i la de l’altre i l’altre, s’estiren el monyo, dissimuladament que no és
La gent ja hem complert. Catalanes i catalans, joves i vells, de ‘dretes’ i d”esquerres’, d’aquí i d’allà, vam anar a Barcelona, un dissabte de juliol a les sis de la tarda, que es diu aviat i se’n ha de tenir ganes, i vam passar-nos l’estona cridant ‘IN‘!!!! ‘INDE‘!!!! ‘INDEPENDÈNCIA‘!!!!. Caminant quan podiem o allà