ESBORRANY : Petita peça de teatre de proximitat
UGARTE
Sinopsis : Dos personatges que es van conèixer a Casablanca l’any 1942 es retroben, a New York 14 anys després. El diàleg entre ells posa de manifest dilemes existencials eterns.
New York, una nit de novembre de 1956.
Sascha: Passejo.
Una pluja fina cau sobre el públic que obrint els paraigües o endinsant-se a les seves gavardines baixen les escales del Metropolitan Opera ; la funció ha finalitzat.
Camino. Uns quilòmetres més enllà, baixant per un carreró sense sortida, de sobte hi trobo un vell refugi : The Black Cat . L’edifici té la façana bruta ; està ben bé sense pintar des de l’atac japonès a Pearl Harbour…
Dins , com fa uns quants dies, una atmosfera de fum i alcohol acompanya als parroquians que escolten la música de jazz que arriba d’una ràdio de fusta, ubicada prop de l’altell. Sona Count Basie.
De sobte el veig : Arrupit a la paret , amb un got de whisky a la ma esquerra, la taula plena de gots buits, ulls vermells, nas de falcó…. NO POT PAS SER !! SEMBLA l’UGARTE!!!
Ugarte: Si Sascha, sóc el vell Andoni d’Ugarte i Goicoetxea , anomenat l’Ugarte, el mateix que vas conèixer a Casablanca aquella tardor de l’any 1942.
Sascha : Mal parit , desprès d’aquell assumpte dels salconduits vas caure en mans de la Gestapo i dos nits desprès el teu cos maltractat reposava prop del cementiri musulmà.
Ugarte: Aquell cadàver no era el meu. A la meva cartutxera hi portava discretament una còpia falsa del Falcó Maltès, aquella joia d’or massís amb incrustacions de pedres precioses que tanta sang ha fet vessar al llarg de més de tres cents anys.
Amb aquella rampoina vaig saber enredar un sergent alemany que em va procurar un salconduit que em va permetre aterrar al Portugal de l’Oliveira Salazar, on vaig malviure-hi tres anys fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, llavors les circumstàncies internacionals em van començar a afavorir.
Sascha : Miserable!
Ugarte : Alerta Sascha! Tu no ets un exemple de res : Faldiller, aventurer, antifeixista; vas fugir de París quan arribaven els alemanys !…. per acabar treballant de cambrer a un bar de mala vida a Casablanca, l’any 1942.
Seu i escolta’m:
Vaig nàixer l’any 1904 a Sant Sebastián , a las Vascongadas, com ara anomenen al País Basc els franquistes.
Vaig ser el fill únic d’un industrial basc casat amb la filla d’una família aristocràtica de Donosti, que és com el pare , home conservador i membre del Partit Nacionalista Basc, anomenava la meva ciutat d’infantesa i joventut.
La mare, Arantxa Goicoetxea i de Salazar va morir molt jove, se l’emportà una tuberculosi quan només tenia 26 anys. D’ ella vaig ser hereu d’una fortuna considerable en joies, que en èpoques llunyanes haguessin aixecat la cobdícia de tota l’Ordre de Malta.
Vaig ser educat per jesuïtes i institutrius, però de ben menut feia trampes jugant a bitlles i després d’adolescent era un edicte a les timbes de cartes de les pitjors tabernes de Sant Sebastián, ep ! ha, ha,ha i….. ben empolainat freqüentava el Casino on guanyava molt sovint a la Ruleta , ha, ha,ha.
Sascha: Trampós i seductor, Ugarte.
Ugarte: Calla, i segueix escoltant-me.
El juliol de 1936 dos esdeveniments van canviar-me la vida , primer l’embaràs de la Martine i després el cop d’estat feixista.
Què qui era la Martine? doncs una francesa rossa amb uns pits meravellosos i unes natges fenomenals que , a part de la meva institutriu de francès i anglès, era la meva amant des de feia dos anys i des d’en feia més de deu una de les dues amistançades del meu pare, catòlic basc i gran follador. L’altre amant del pare era la cuinera de casa, una castellana de la comarca del Bierzo, una morena baixeta que sempre em tractava com si jo fos un marrec.
El dilema : La criatura que portava a dins la Martine … era meva o del meu pare?
A més no em va agradar l’aixecament militar de Mola, Sanjurjo i Franco.
Sascha : Demà m’ afaitaràs.
Ugarte: Mal parit! Sóc un malfactor, un cràpula, un alcohòlic, i tant! Mai però m’ha agradat el feixisme. Sé que no em creuràs ( somica) però si bé és cert que pels salconduits vaig pelar dos correus de la Gestapo – quin mal record-, mai hauria fet el mateix amb representants de la França Lliure.
En Sascha és treu de la solapa un mocador net i eixuga la suor del front i el cabell greixós del seu interlocutor. L’Ugarte ho agraeix…
Ugarte: Tornem al 36; jo era un home de més de 30 anys ple de dubtes. Una paternitat dubtosa , y la sublevació de l’exèrcit a Navarra encapçalada pel general Mola em van fer decidir.
Oblidant-me del futur nadó, del meu pare, de la Martine, i de la meva vida relaxada, vaig malvendre les joies de la mare; sumant l’ import a la bossa de diners obtinguda durant aquells temps d’exercir de tafurer vaig comprar-me un Citroën B10 i, després de dos dies de tràfecs, amb només dues maletes com equipatge creuava amb el meu flamant vehicle el pont d’ “Hendaya” cap a “Sant Juan de Luz”.
No recordo si van ser set , deu o més dies , però una nit sense lluna de primers d’agost embarcava al Port de Marsella , en un paquebot de traficants d’armes cap a les costes africanes. Després….. continua Sascha.
L’Ugarte baixa el cap, no vol que el vegin plorar.
Sascha: Veritablement Ugarte… m’ha sorprès que desprenguis un petit bri d’humanitat. Ho prefereixo, suavitza la teva imatge de criminal guardada al meu cervell des de fa quasi vint anys.
Saps? Sóc fills de russos blancs; el meu pare nascut a Sant Petesburg era marxant d’art. Abans que esclatés la Revolució d’Octubre ell,la mare i jo van marxar cap a París.
Jo sóc rus i vaig nàixer el 25 d’octubre de 1907.
A París, a partir de l’ofici del pare, em vaig introduir en el mont de l’art, del teatre; en definitiva de la faràndula… I ves per on essent fill de russos blancs em vaig convertir als meus joves 20 anys en un antifeixista. La guerra d’Espanya em va influir molt.
A París vaig freqüentar Montmartre, el Barrí Llatí… Vaig compartir moltes converses amb comunistes, anarquistes, estructuralistes, existencialistes… I vaig recuperar l’art del meu pare que havia començat a pintar a Sant Petesburg força abans de la Revolució Soviètica.
Vaig fer amistat amb un existencialista angoixat, un blanc nascut a l’Algèria Francesa. Dissertava sobre política, filosofia, cultura.
Aquell home, amb la seva interpretació del mite grec de Sísif , sobre l’absurd, el suïcidi i la felicitat, em va fer entendre que la utopia és com la felicitat passatgera d’aquell personatge que durant uns segons gaudia de la pedra que eternament anava pujant al cim; Sísif en el seu deliri creia arribar a dalt, abans que la pedra tornés a rodar muntanya avall: La Realitat.
Després : Els nazis, la meva sortida de París,….. Casablanca.
Ugarte: Com vas arribar als Estats Units Sascha?
Sascha: I tu?
Ugarte : A Lisboa, on vaig viure quasi una dècada, després de guanyar-me la vida fent diferents oficis : escombraire, conductor de tramvies i enllustrador de sabates al carrer durant tres anys, vaig conèixer per atzar, bé no tant , va ser en una casa de cites, un nord-americà que es feia dir Paul Smith. Després d’una orgia compartida , beguts fins el moll de l’os , el paio em va confessar que era del FBI. Uns dies després es va presentar amb un company seu a la humil pensió on jo vivia.
El que em van fer no va ser un interrogatori, més aviat va ser un examen d’idiomes.
Els sorprengué positivament que jo parlés perfectament el castellà, el francès i l’anglès.
Després d’un parell de sopars, en els quals no els vaig amagar la meva faceta d’aventurer i estafador, em van procurar un bitllet d’avió amb destinació a Río de Janeiro , ciutat on ensinistrat per ells em vaig convertir en un agent de la CIA disposat a treballar a tota l’Amèrica Llatina.
Sascha: Mercenari, voltor! On és la teva humanitat antifeixista !
Ugarte: Mira estúpid! Sempre m’ha agradat viure bé , el sou de mercenari era esplèndid.
A més Sascha , a Amèrica jo lluitava contra el comunisme. No t’equivoquis criatura.
Sascha: El comunisme a l’Amèrica Llatina era i és una esperança dels pobres i desheretats a causa del seu lloc de naixement.
Ugarte: Si vos plau… no has sentit parlar de l’assassinat de Lleó Trotsky o de les bestieses de la guerra de Corea finalitzada com aquell que diu fa quatre dies?
T’explicaré una de les meves aventures :
El gener de 1954, vaig aterrar a l’aeroport “La Aurora” de “Ciudad de Guatemala”.
Arribava amb una missió : Infiltrar-me en el Partit Comunista que donava suport a la reforma agrària impulsada pel llavors President de Guatemala Jacobo Árbenz Guzmán.
Era un bon home , però la seva reforma agrària que reduïa dràsticament el poder i els guanys econòmics de la United Fruit Company , va fer encendre tots els botons vermells de la Casa Blanca!!!
Després de lluites i més lluites, de divisions dins l’exèrcit , en Árbenz Guzmán és va exiliar a Mèxic.
Un bon home, un ocellet enfront als ocellots USA. La tremenda repressió que va caure posteriorment sobre la població camperola em va entendrir el cor. Vaig aconseguir el trasllat als EEUU.
Sascha: Ets un mal parit!!
Ugarte: Ploriqueja i beu, beu més whisky …. Sascha, Sascha, Sascha, No sóc un monstre, ja veus com acabarà la meva vida : malalt, sòl, amb quatre dòlars mal estalviats….
Has sentit parlar d’un compatriota teu, un tal Lleó Trotsky , que abans he anomenat? Aquest paio, l’any 1920, va esclafar en qualitat de cap de l’Exèrcit Roig la rebel·lió de Kronstadt, on segons diuen alguns historiadors van ser executats milers de mariners, obrers i camperols. La Utopia! Ha, ha, ha! L’ Ugarte fot un cop de puny sobre la taula, quatre o cinc gots buits cauen i rodolen pel terra de fusta que esmorteix l’impacte.
Sascha: Ugarte…. l’alça el fa seure bé a la cadira.
Ugarte: Encara no he acabat:
Gener d’aquest any. Un cop als Estats Units, la “Central” m’envia a New Orleans a la vora del Mississippí, també dita en francès “La Nouvelle Órleans” . Ha, ha,ha. Ugarte el políglota, quin fàstic.
Ordres són ordres . M’infiltro en el Ku- Klux -Klan i en el moviment afroamericà pels drets civils. Manipulo, creu-ho informacions falses, incito a l’odi racial.
Una nit, a Alabama, assisteixo al linxament d’un noiet negre a mans de quatre galifardeus blancs. El cap em peta. Embogeixo. Trec de la seva funda la meva pistola M1911A1 i amb sis trets executo als quatre homes blancs. Deixo al noi malferit a un dispensari proper i fujo, fujo, fujo…..
Novembre del 56. Aquí em tens. Sóc un cadàver vivent. I en aquest tuguri oblidat em trobo amb en Sascha: La imatge de l’ètica trista.
Mira’m !! No em mereixo la teva pietat?
Sascha: Sí i una mica de compassió. Ets el vell dilema de la maldat humana. Perquè, perquè, perquè?
Fa una estona m’has preguntat com vaig arribar als EEUU. Escolta’m :
De fet el Rick’s Cafe Américain no era el que semblava. Va ser un punt de trobada, un refugi de persones de la França del General de Gaulle, d’exiliats comunistes xecs, italians, egipcis…. també el comissari Renault sempre va ser de la Resistència.
Un cop que entre en Renault i en Rick Blaine van executar al major Strasser , salvats la Lisa i el seu home, la repressió de la Gestapo va ser brutal : En Renault ens va conduir a 10 o 12 persones de Casablanca, després de mil camins, fins a les afores de París, on vaig col·laborar amb el maquis fins l’alliberament.
A l’acabar la guerra els meus pares havien mort.
jo tenia una mica de diners. Amb molta discreció, només acomiadant-me de la dispesera de la pensió on vivia, una matinada d’un dia de tardor em vaig enlairar de l’aeroport d’Orly dins d’un avió comercial que em va portar fins a New York.
Volia trobar a en Rick.
Jo estava net, vull dir sense un dòlar a la butxaca.
Després de dos mesos, gràcies a una bona amistat femenina de la meva adolescència a París , vaig entrar a treballar de cambrer a un tuguri del Carrer 22
Encara hi treballo… tinc por dels sicaris del Senador McCarthy… vaig ser del maquis francès… fins l’alliberament de París pel General Leclerc.
Ugarte: Sempre has estat un estúpid
Sascha: Escolta basc de merda, és la vella lluita entre el llop i el corder, la coloma i el falcó, el nord i el sud i …..
Ugarte: …. L’amor
Sascha: S’ aixeca de la cadira, es tomba i d’esquena amb la mà dreta fa amb els dits la V de la victòria.
Ha, ha, ha, . Què potser et penses que en Rick va deixar marxar a la Lisa i al seu home de l’aeroport de Casablanca per la llibertat i la democràcia? Pot ser que si, una mica.
La causa principal va ser el seu amor per ella. No saps Ugarte el que és un amor foll i fugaç?.
L’Ugarte dorm. En Sascha s’abriga i surt al carrer. Són les tres de la matinada.
Encara plou.
Xavier Fusté, octubre de 2016
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!