Fòrum Narcís Monturiol

Avui al  matí  al sortir de Barcelona  en direcció al meu estimat Montsant  he  connectat la ràdio del cotxe , cosa que faig sempre quan viatjo sòl, i he sintonitzat   “Radio 3 ” emissora  que emet música de qualitat i prou variada : jazz, flamenc, folk etc…, i  m’agrada escoltar-la durant viatges una mica llargs.

El programa és deia Babel i tractava de la música popular espanyola del Segle XX.

He sentit  amb plaer  una versió del “Relicario” interpretada per la Raquel Meller, cançó que  si no recordo malament era del 1920, una versió de poemes musicats per la Mari-Trini d’en Federico García- Lorca i fins i tot una preciosa versió de la madrilenya ” Chulona mia”.

Anava conduint tranquil·lament , però de tant en tant la cua se m’ estarrufava quan sentia al locutor repetir  allò de la “musica nacional”.

De sobte, passat Reus, els de la RN-3 han posat la Santa Espina  versió musicada pels “Relámpagos” un grup instrumental, penso que català i contemporani dels “Pekeniques”. Però… que fort! El locutor ha deixat anar : “sardana tradicional catalana que algunos  consideran como sano folklore nacional mientras ciertos nacionalismos le dan otro valor” .

Hòstia! no us perdeu el què ha seguit.

Si bé  ha continuat  la bona música, l’altre comentarista ha començat a parlar de “cuando se inició la historia de España”, també de  ” Viriato ,que era lusitano”  del collonuts que van ser “los Reyes Católicos” sobretot ella, i ha afirmat sense embuts que la veritable unificació española  va ser al segle XVIII.

No he pogut més, abans d’arribar a Cornudella he sintonitzat Catalunya informació : Corrupció a Lloret, he tancat.

He arribat a Ulldemolins i he  telefonat al mòbil del Càtar de la Granadella, no ha contestat.

Aquest vespre, recuperada la meva millor versió del Llop del Montsant – bé que amb la barba blanca i curta-, quan m’atansi a dormir dins d’una bauma preciosa, propera al Toll de l’Ou, provaré de telefonar a la Caputxeta Roja, per tal d’esbravar el meu enuig*

El Llop del Montsant

* El darrer paràgraf és inventat. El Càtar  i jo mateix som una mica de ficció. La Caputxeta Roja encara  no existeix, tampoc a la realitat, potser  aquesta nit reflexiona,observant la lluna plena, per la Muntanya de Montserrat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!