Ú. El Nadal de 1970 va ser un Nadal diferent. Havia de tenir lloc, d’un moment a l’altre, l’aplicació de la pena de mort a cinc militants d’ETA. No sabíem què fer. Crec que la iniciativa que va obtenir més resposta va ser, en aquest cas, la de les comunitats cristianes de base i les de moltes parròquies d’arreu del país. Moltes famílies van decidir restringir al mínim les celebracions festives, familiars, de Nadal. I van ser moltes les persones que van passar la nit, a les seves parròquies, resant amb la voluntat que tot allò no tingués lloc. I no va tenir lloc: l’anul.lació del mandat de ‘pena de mort’ va permetre una celebració eufòrica de la nit de Cap d’Any.
Dos. No voldria comparar el Nadal del 2017 del de fa 47 anys. En el d’aquesta setmana, ni hi ha pena de mort ni hi ha aquella espessa llei del silenci que ens impedia protestar sobre allò que passava al nostre país de països, en una ‘España’ definida –per José Antonio Primo de Rivera– com una ‘unidad de destino en lo universal’. I si ara hem de patir el discurs sectari del Rei Felipe VI, no haurem de sentir el de Francisco Franco. Als pocs dies de la celebració, amb ‘fum, fum, fum’, d’una nova ‘commemoració’ de la Constitució Espanyola dels dia dels Innocents de 1978, però, ens trobem amb l’empresonament dels presos polítics (ep!, prou ‘eufemismes’ dient que ‘només’ són polítics presos), que no ho són per haver esquilmat la banca pública, o per haver traginat diner d’aquí cap a paradissos fiscals, ni haver atemptat contra el medi ambient, ni d’haver devaluat la Sanitat Pública, ni d’haver aprovat una infumable ‘Llei Mordassa’, ni per haver disparat amb ràbia contra l’Ensenyament Públic amb la Llei Wert (amb premi posterior al seu autor), ni d’haver limitat, i com, els recursos i les competències dels ajuntament, ni d’haver-se negat a l’acollida imposada per autoritats superiors de víctimes dels conflictes a Síria (i a d’altres països veïns), ni d’haver conspirat, qui era ministre de l’Interior, amb el responsable ‘Anti Frau’ de Catalunya o d’haver posat en marxa una abassegadora campanya de desprestigi contra els que defensaven futurs alternatius, diferents, per al nostre país… Més encara: el Síndic de Greuges de Catalunya, en l’informe públic amb el títol: “Retrocessos en matèria de drets humans a Espanya”, redacta aquesta primera conclusió general:
“Al Regne d’Espanya es detecten agressions democràtiques que afecten els drets i les llibertats fonamentals reconeguts tant en el marc jurídic estatal com internacional, i que tenen una incidència especial a Catalunya.
Les regressions democràtiques que recull l’informe tenen l’origen en lleis aprovades pel Parlament espanyol (és el cas de la darrera reforma de la Llei orgànica de seguretat ciutadana o el Codi penal), en la interpretació que se’n fa en seu judicial, en la vaguetat i falta de concreció d’alguns tipus penals i en la utilització del Codi penal com a instrument dissuassiu. (…) En els darrers temps hi ha clars exponents que posen en relleu un afebliment de la separació de poders a Espanya. Un dels més rellevants és la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, que permet que el TC apliqui mesures executives per obligar a la resta de poders a complir les seves sentències. Els retards en el compliment de les sentències dels tribunals europeus també suposen una lesió de drets per a molts ciutadans.
(Quant a la Llibertat d’Expressió): “La llibertat d’expressió és un dels drets en què són poques, i molt estrictes, les limitacions constitucionalment admeses. Segons la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, les restriccions previstes en l’article 10.2 del Conveni europeu s’han de justificar únicament en situacions que presentin una gravetat especial, quan les informacions o idees en qüestió siguin susceptibles de comportar un risc o un dany real seriós. (…) Una excessiva intervenció del dret penal en la vida social comporta una reducció de l’àmbit de la llibertat individual i especialment greu quan es fa servir en representants polítics i càrrecs electes. Al Regne d’Espanya hi ha casos clarament il.lustratius de l’ús desproporcionat que es fa del Codi penal per coartar el lliure exercici del dret a la llibertat d’expressió i per intentar castigar penalment les veus discordants amb el discurs oficial de les instàncies governamentals”.
Recomano la lectura íntegra de l’Informe, especialment en les seves conclusions, que, en l’apartat 4.3., sota l’epígraf. ‘Afebliment de la sepració de poders’, arrenca així: “En un Estat democràtic és essencial el respecte escrupolós del principi de separació de poders. Tanmateix, Espanya sembla erosionar aquest principi…”
Tres. A pocs dies, i hores, del començament d’aquesta Jornada Electoral, en un dijous pre-nadalenc, i amb el neguit de comprovar com l’Estat posa i imposa paranys, per terra-mar-i-aire, amb un suport mal dissimulat i escandalós de la majoria de grups mediàtics, i amb el manteniment a la presó de persones encara no jutjades per cap tribunal (però sí ‘sentenciades com a perilloses i culpables’ per personalitats properes al govern), amb una insistent criminalització, de dring inquisitorial, envers la paraula ‘Independència’, si porta l’adjectiu de ‘catalana’, ¿què pot passar? Sincerament, no ho sé. I el meu punt de vista, d’algú que no podrà votar, perquè està empadronat a Madrid, lloc ben poc adient per avaluar com estan les coses al seu-meu país natal, el crec balder. Si l’emeto és perquè mai no he cregut en el silenci dels ‘prudents’ i he preferit tothora ficar-me de peus a la galleda… que no pas callar.
Quan els veïns em fan aquesta pregunta: “I ara, què?”, els dic: primer, que no posaria la mà al foc sobre la neutralitat dels poders de l’Estat a l’hora de garantir una transparència en un procés que put a cosa estranya; segon, que em sembla d’una generositat exemplar que els partits i formacions polítiques més castigades per la seva voluntat d’exercir el dret d’autodeterminació (que consta explícitament al punt tercer de l’Assemblea de Catalunya, aprovat el mes de novembre de 1971, en circumstàncies encara més difícils), hagin decidit presentar-se a les eleccions; tercer, que tot i que els sondeigs sobre qui votarà a qui són més arbitraris que mai, la hipòtesi d’un cert empat tècnic entre els dits ‘constitucionalistes’ i els dits ‘independentistes’ pot fer més difícil encara el disseny d’un futur per a Catalunya; quart, que per posar en marxa aquest futur podria ser bo rellegir les tesis (per a nosaltres de joventut) de Mao, sobre ‘les contradiccions en el si del poble’… en el sentit que no totes les formacions plantegen els mateixos problemes a l’hora de fer aliances. Concreto: mai no he votar per la CUP, que admiro des dels temps que es deien CUPA, amb nom que apel.lava a la Unitat Popular, aleshores a Arbúcies. Quan celebraven els seus 25 anys, vaig ser convidat –un cop més, al poble on neix l’aigua que baixa embotellada i encamionada per la Tordera, perquè el seu va ser un dels ajuntaments més solidaris dels primers ajuntaments democràtics. I com que crec en la dita de : ‘quien tuvo, retuvo’, continuo creient en el fil roig que travessa la formació, encara que resulti difícil de pair, a estones. En resum: que la Segona República no hauria canviat el panorama polític el 1936 sense una candidatura d’Unitat Popular, no gens senzilla, per cert.
Quart. Sense dots per a la profecia crec, precisament, que els representats avui pels detinguts a les presons madrilenyes, amb els quals em sento fraternalment unit –tot i que amb una llibertat que em fa sospitós–, han guanyat, tant si guanyen com si perden. Com a totes les conteses electorals, el dia de la Grossa totes les formacions es felicitaran pels resultats aconseguits. Si això els ajuda a pair, benvinguts al brindis! Però suggeriria que, els uns i els altres, escurcessin el brindis perquè els espera molta feina, en un temps en què els meus (si se’m permet la gosadia) han d’exigir al govern comptes clars, amb xifres analitzades per experts autònoms i fiables, sobre les despeses esmerçades per satanitzar –des del 2006, quan s’aprova l’Estatut de Catalunya– les voluntats independentistes d’una part, cada cop més important, del poble català. Això comporta també una publicació monogràfica sobre les injúries propalades per membres del govern, i amb l’aprovació del cap d’Estat –val la pena tornar a escoltar el discurs del Rei Felipe VI, quan la funció del Monarca crèiem que era la de generar concòrdia i no sectarisme– en el moment àlgid del procés.
Sigui quin sigui el resultat, és del tot urgent –ara sí!– reconstruir els ponts del diàleg, crear les bases per a un debat seriós (i sense limitacions!!!) sobre la Reforma de la Constitució. Això hauria de començar, crec, per la dimissió fulminant del cap del govern i per la reforma urgent de la Justícia al Regne d’Espanya.
Si això s’aconsegueix –ai, la utopia!–, els que més m’estimo (i no sé si ells a mi) haurien guanyat. És la meva nadala. Ignasi Riera (Madrid).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!