Fa cent anys del naixement d’en Salvador Espriu (1913-1985). Avui escoltem lloances i veiem homenatges de tota mena. Es reedita part de la seva obra i se’n publica una molt bona biografia. Surt a escena el seu teatre i, l’altra nit, a Sinera, ens trobem un recital de poesia i cançó, ben dissenyat. .
En resum, tot un país, humiliat per un pretès estat democràtic, li ret homenatge.
Encara recordo, no fa pas gaire, la poca sensibilitat envers aquest gran poeta i la seva obra, que es va fer palesa després de la seva mort, per part de les màximes institucions del nostre petit país.
Espriu pensava pel seu compte però estimava la nostra terra.
Hi ha un paràgraf del seu bell poema Inici de Càntic en el Temple que sempre em fa sentir esgarrifances:
Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra.
Un altre record de la meva joventut antifranquista – Blas de Otero (1916 –1979) – fou un poeta basc en llengua castellana, de l’anomenada poesia social. Es decantà cap a una poesia compromesa, el tema de la qual és el problema d’Espanya.
“Me queda la palabra”, és per mi un dels seus poemes més bonics:
Salvador Espriu i Blas de Otero van ser dos intel·lectuals contemporanis, reprimits pel franquisme. Tenen alguns trets en comú: van ser colpejats per la mort de familiars propers a la seva infància i adolescència, i tenen la Mort com un personatge central de la seva obra. També van ser, tots dos, devots de l’existencialisme – força menys Salvador Espriu – i parts de les seves obres – segons els biògrafs – tenen influències de Brecht.
Tanmateix el que els uneix és l’antifranquisme.
Però ai las! Si us fixeu bé en els poemes esmentats: Espriu ens salva els mots, mentre que a Blas de Otero li queda “la palabra”.
Tot i que en els diccionaris catalans, mot i paraula són sinònims, si fem una reflexió sociopolítica podem veure que:
· Espriu fou un home català que, tot i plorar a Sepharad, va rebre repressió per republicà i catalanista.
· Blas de Otero fou un basc- espanyol, que patí represàlies per republicà i comunista.
Espriu alguna vegada, potser comprant un llapis, va sentir allò de:” ¡Hable en cristiano!”.
Blas de Otero es va auto exiliar a França durant un temps, a causa de l’opressió política que vivia ell i la seva paraula escrita. Potser algú li va dir: “¡rojo de mierda!” però segur que mai no va haver de sentir aquell “¡hable en cristiano!”, que els nostres pares s’havien de menjar a Catalunya, tot aguantant-se el vòmit.
Al 2013, any que hauria de ser de molt debat sociopolític, per mi mot no és igual a paraula.
Què passa? Al País Basc hi ha algú que demana la Independència?, potser Bildu amb una veu molt baixeta.
Nosaltres, quedarem arraconats a la part nord – oriental de la Pell de Brau? potser la Història, que ara desitjo contemporània meva, ens ho dirà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!