Som molts i moltes els qui pensem que el socialisme català i les esquerres de Catalunya han d’emprendre un nou cicle sense dilacions.
Així comença el Manifest de Nou Cicle, col·lectiu de militants socialistes liderats per en Raimon Obiols.
El que podria semblar una molt interessant aposta de futur per un front nacional d’esquerres, liderada per (fins que no es demostri el contrari) la principal força d’esquerres a Catalunya, esdevé només llegint les primeres frases una vella i caducada oferta de merchandising que juga amb les idees de sempre: contraposa esquerra i dreta tradicionals i les iguala pel conjunt d’Europa. Posen en un mateix parèntesi Berlusconi, Camps, CIU i l’Orfeó Català… En tot cas, faltarien uns quants noms si es volgués ser coherent.
El segon punt torna a arrencar amb força: el PSC ha de canviar. Necessitem un PSC profundament renovat i modernitzat, de nova planta… (la darrera qualificació no és massa afortunada però, quan som a tres anys dels tres-cents del Decret de “nova planta”). Aquest segon punt és ple de bones paraules i millors desitjos per la millora de la organització democràtica del partit però no aporta cap mesura i deixa tota la feina al proper congrés socialista català.
El tercer punt crida a una aliança majoritària de l’esquerra i centreesquerra del país. Però tot seguit s’afanyen a carregar-se l’estructura del tripartit. La seva aliança la basen en el moviment social i amb un projecte nacional compartit (entenc que aquí el “nacional” es refereix a Espanya). Aquesta aliança ha de fomentar un nou civisme que s’oposi als mercats financers, per exemple, i cita els grans temes pels propers anys: la sortida de la crisi i la creació de treball, augment de l’autogovern o la cohesió social i la unitat civil, entre d’altres. El reguitzell de propostes no deixa de ser una declaració de bones intencions que recorden un retorn als anys de la transició.
Com també és un retorn al passat el punt número cinc quan parla d’un compromís de solidaritat de Catalunya envers els pobles germans d’Espanya, sobre la base d’un model financer més just i transparent per transformar l’estat autonòmic en un de plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Durant trenta anys (!) la classe política catalana no ha estat capaç ni ha pogut evitar un immobilisme espanyol que segueix sense reconèixer la realitat nacional, cultural i lingüística dels països que formen l’estat espanyol. I aquí hi ha dos principals actors principals: CIU però també el PSC. Després de citar a en Rafael Campalans, aposten per un grup propi a Madrid, eterna cançó de l’enfadós del PSC.
Hi ha però tres punts interessants: el quatre, el sis i el set, on es reivindica la política en lletres grans.
Es parla de regeneració de la política democràtica a Catalunya. S’afirma amb fermesa que la història humana no ha acabat, que el mercat i l’ individualisme han de conjugar amb la voluntat pacífica dels pobles. També es parla del pluralisme de l’esquerra com un fet enriquidor i creador de sinèrgies.
Realment, aquest text llegit en un context més ampli podria ser assumit per persones altermundistes, o per economistes que exerceixen l’apostolat del decreixement, o per part de la població jove d’aquest país.
Com ens agradaria a molts i a moltes que ja ben entrat el Segle XXI, Catalunya fos capaç d’ésser el bressol d’una força política que, tot i recollint l’esperit de la revolució francesa i de les velles lluites per l’estat del benestar, fos capaç d’aplegar a tota la ciutadania que avui busca aixopluc a entitats solidàries, crides sobiranistes o en espais de discussió econòmica. Tots cerquen models viables i alternatius a les agressions del déu mercat i a les caduques estructures dels estats-nació.
El càtar de La Granadella
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!