MY WAY

MY WAY.

Aquest capvespre el primer home caminava a poc a poc per un dels túnels que porta de la línia blava a la línia groga del metro de Barcelona. Anava una mica capficat. Ell se sent només català, i nascut a la Mediterrània.

De sobte, va sentir una trompeta de lluny. Era el segon home que,  assegut a terra tocava meravellosament  “My way” de Frank. Sinatra.

El primer home va mirar al sostre i va deixar de rumiar. El segon  home, el músic,  era si fa o no fa de la seva mateixa edat. El primer home es va  posar la mà  a la butxaca i… “òstia”! -va pensar- “només tinc un billet de cinc”.

El primer home va continuar caminat i, de sobte, gairebé és fot de lloros. Va haver d’esquivar el tercer  home, un musulmà que tocava una mena d’artefacte molt lleig, fent soroll per l’andana.

El pensament del primer home fou: “Collons! Sort que sembla un paquistaní…”

Després, va reflexionar durant uns segons: “Potser és una mica de xenofòbia…”. “Sort que no sóc un italià del Nord”.

El primer home va arribar a casa. Va menjar un mos i va entrar al quarto fosc. Al fons, penjat a una paret mal pintada, hi té un quadre amb un poema d’en Miquel Martí i Pol.

El primer home va fer dues passes i va llegir:

ARA ÉS DEMÀ, NO ESCALFA EL FOC D’AHIR NI EL FOC D’AHIR I HAUREM DE FER FOC NOU…

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *