Epístola entre el Càtar de la Granadella i el Llop del Montsant

Estimat Llop,

Fa uns anys, a la vesprada, a una bauma d’una serralada de qualsevol indret geogràfic dels Països Catalans, vam tenir una conversa; jo avui, intemporal i vell, vull recordar-la.

Em vaig entristir , era la nit abans del Solstici d’Hivern. Vas iniciar així el diàleg:

“No. No m’emmerdis, Càtar, amb bons homes, amb dualitats o amb les cabronades que us va fer Innocenci III i el nostre rei en Pere. I aquest Jesús dels cristians… Potser sí que va existir i era ben parit; allò de benaurats els nets de cor m’ agrada força. Però avui iniciem el solstici d’hivern i si vols parlem d’espiritualitat sense Déu” —vas dir-me, Llop.

Quina va ser la teva resposta! “I tu, Càtar, no em vinguis amb romanços dels plaers de la carn i de la teva  visió de caputxetes vermelles, que tots sabem que mai no van arribar a existir”.

Tanmateix la discussió tornava a enrocar-se.

Company Llop: “Qui collons és la Caputxeta?”

I la teva resposta fou:

“Amic Càtar, fa un parell de dies parlant amb un bon amic, també em va preguntar de sobte: qui era la caputxeta vermella?”

“Com qualsevol fatxenda, li vaig contestar: home… va ser una història que vaig tenir, que no va arribar gaire lluny.”

Certament són moltes les històries que s’han escrit al voltant d’aquest personatge.

La història de la Caputxeta Roja -que no vermella- és un conte que es va estendre per diverses regions europees mitjançant la tradició oral. Se sap que el conte ja era narrat al segle XIV a França. Hom diu que la versió escrita més antiga és Le Petit Chaperon Rouge, que apareix en el recull de contes de Charles Perrault del 1697.

La nostra caputxeta podia ser una noia seductora de vells llops humanitzats, que un cop havien devorat  l’àvia, s’amistançaven amb ella i gaudien dels plaers terrenals, tot aprofitant-se dels rèdits de l’herència de monedes d’or de la difunta per menjar, beure i cardar fins l’esgotament.

Tanmateix, també podem identificar com a caputxetes roges de la Història a: Rosa Luxemburg, Madame Curie, la nostra Mercè Rodoreda o Hannah Arendt, però en realitat la nostra Caputxeta Roja viu a Sant Martí del Lluçanès, a una masia del segle XVII d’ on provenen els meus avantpassats.
És una dona bruna, molt atractiva , d’uns 35 anys que escriu i medita de dia. Als capvespres de tardor remena els seus malucs, quan puja l’escala del Casal del Poble, ben acaronada per les mirades – entre tendres i lascives- dels vells que juguen al dòmino o a la brisca.

Diuen les bones llengües que té molt bona relació amb els “cupaires” de la comarca.

El LLOP…

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *