és el verbo hecho tango.”
La bona poesia
és la que posa el cap a les clavegueres;
la que balla amb l’aigua
dels rius més tèrbols.
La que baixa les escales
de dos en dos i surt al carrer.
La que posa les estovalles vermelles
per afiançar els sopar dels vells amics.
La bona poesia que es mou com un tango,
amb tota aquella èpica dels amors abatuts.
La poesia que suma tots els teus freds
i tatxa junys, car el sol
s’allargassa massa.
La que només té pressa
per baixar les escales de dos en dos,
sortir al carrer
i protegir les escoles a les cinc del matí,
i fer que s’obrin a les nou,
i degusta com ploren els amics.
La poesia que et fa vibrar,
saltar de la cadira per abraçar-te
al desconegut del costat .
La poesia que fa una abraçada sentida
a la dona del pres polític.
La poesia que fa el passadís
perquè passin les velletes lliures
cap a mar,
amb tota l’esperança
i les llàgrimes de poble,
de poema, riu que davalla
les escales per sortir al carrer,
buscar la gent i ballar el tango
dels focs no apagats.
( I amb totes aquestes proves,
que crítics o doctes filòlegs
dictin sentència,
si així ho creuen convenient ).
Fidel Picó
El poeta roig
Finals de novembre