Fòrum Narcís Monturiol

Excel.lentíssim senyor Àngel Ros, alcalde de Lleida:

Un primer aclariment:  jo no votaré l’1-O perquè estic empadronat, des de fa catorze anys, a Madrid, fet que ja em va impedir votar el 9-N, a Cornellà de Llobregat, on havia estat regidor quinze anys, perquè els encarregats d’organitzar la votació, a l’Institut ‘Joan Maragall’ de Cornellà, que coneixia molt bé i que havia estat el de les meves filles, van ser escrupolosos a l’hora d’evitar errors en aquella consulta.

Senyor alcalde:  ahir, quan tornàvem, la dona i jo, en cotxe, a Madrid, després d’una estada breu a Barcelona, on havíem assistit a la manifestació de l’11 de setembre, i a Cornellà, on viuen les filles,  una emissora ens va oferir l’entrevista que li feien i que girava a l’entorn de la proposta anunciada de referèndum. Si li he de ser franc, li diré que em va posar de molt mal humor…  tant la lletra com la música de les seves respostes. Miraré de dir-li per què.

Abans de la mort de Franco, jo havia participat, amb la senyora Maria Rúbies i amb l’escriptor Francesc Vallverdú, en un acte a Lleida sobre el català a l’escola. No era fàcil, en aquell moment històric, organitzar un acte així: la resposta de públic, generosíssima, em va confirmar en la idea que hi havia a Lleida força gent disposada a lluitar per les reivindicacions nacionals bàsiques de la primera zona de Catalunya que va ser vençuda i ocupada per les tropes franquistes, ja el 1938. Des d’aleshores, els meus lligams amb Lleida van créixer. Gràcies a l’impressor i editor amic Lluís Pagès. I al filòsof Pere-Lluís Font, co-director de la col.lecció ‘Textos Filosòfics’ de Laia, l’editorial on jo treballava, i que vàrem presentar a l’Estudi General de Lleida. I a Helena Mesalles, la persona que coneix millor que ningú l’obra del meu oncle Joan Oliver/Pere Quart. Així com la que va ser diputada, al Parlament de Madrid, Mercè Rivadulla, d’una banda, i al seu marit, poeta i novel.lista excel.lent, Francesc Pané, també diputat al Parlament de Catalunya i regidor a l’ajuntament que ara vostè presideix. I no oblido la gran amiga Carme Tolosana.

En els meus temps de diputat al Parlament català seia ben a prop de l’alcalde Ciurana, amb qui no paràvem de ‘xerrar’ sobre tot i sobre tothom,  i del fill del darrer alcalde republicà de Lleida, amb qui ens passàvem hores i hores parlant de l’obra de Màrius Torres, que m’ha interessat des de joveníssim. I molt. Ah! I fins i tot vàrem intentar crear un grup d’opinió amb més gent lleidatana amiga i sota la vivacitat mental de Guillem Viladot.

Suposo que, a hores d’ara, deu estar pensant: “i aquest ximple, ¿on vol anar a parar?”   Li ho diré: a la denúncia moral de la seva intervenció radiofònica d’ahir, amb una barreja, que goso qualificar de cínica, de fal.làcies i de mitges veritats sobre tot això del Procés. Algú em va preguntar si tot allò li havia imposat ‘Ciutadans’, cosa que ignoro, i com demostrava les seves tesis catastrofistes sobre els efectes d’una proposta tan neta com la de voler exercir el dret al vot. ¿Té sentit apel.lar a una Constitució intocable quan ha estat modificada, per simple majoria parlamentària, en un dels seus articles bàsics, pel que fa a l’economia del país? ¿Oblida que la Constitució preveu els mecanismes per a la seva modificació?  ¿Creu que  allò que frustra i que divideix ‘en dos’  el meu país d’origen –no sé en quins estudis es basa per proclamar-ho amb tanta contundència–  pot ser una contesa electoral i no la degradació exponencial dels recursos que el Govern de l’Estat dedica a  l’Ensenyament, a la Dependència o a la Justícia?  ¿Vostè creu de veritat, batlle com és d’una ciutat important, que és tolerable que el poder polític  –pobre Montesquieu!–  hagi engabiat la Justícia i l’obligui a ser l’ancilla o minyoneta d’un poder executiu, presidit per qui fa quinze anys, com a vicepresident del gobierno, minimitzava la tragèdia ecològica gallega del ‘chapapote’?

I no, senyor Àngel Ros:  no barrejo la valoració, que tothom té dret a considerar positiva o negativa o indiferent, sobre l’esmentat Procés, amb la necessitat urgent de regenerar la política del govern de l’Estat. ¿Qui provoca, a parer seu, aquest malentès?

No el marejo més. Em pot aplicar, ara que mima el castellà en els usos públics de Lleida, la dita: “a palabras necias oídos sordos”. Només goso demanar-li que no usi el nom d’Ernest Lluch, amic de tota la vida, perquè si no he militat mai en el seu partit, amb l’Ernest i amb el seu germà Enric érem companys de petits al barri de Vallcarca i, més tard, ell em va ajudar, i molt, quan jo preparava la segona edició del meu llibre: Els catalans de Franco. I encara goso demanar-li que no faci un ús erràtic de la qüestió del Quebec: un dels primers que en van parlar a Catalunya va ser Ramon Comas, un jesuïta tarragoní ben poc convencional, a qui he dedicat una monografia. Allà trobarà moltes dades per poder millorar en el seu vessant d’expert en assumptes quebequesos.

El deixo perquè he de preparar el dinar per als de casa… i per als que s’hi afegiran.

Cordialment,

Ignasi Riera Madrid, 21 de setembre de 2017

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!