Fòrum Narcís Monturiol

Des que va morir mon pare, patriota i editor, el Nadal ha esdevingut una data més del calendari. Només el naixement dels meus tres fills va esmorteir l’enyorança de la seva absència; però ara, quan els fills ja han iniciat el seu projecte personal de vida, l’enyorança em torna. És per això que vull fer-vos cinc cèntims dels meus records de Nadal quan era menut, a Gandesa, capital de la Terra Alta, una terra aspra, eixuta i ventilada pel cerç de l’Ebre. Un dels últims escenaris de la Guerra d’Agressió Espanyola contra Catalunya el 1936-1939.

Recordo la llar de foc permanentment encesa: sarments i ceps arrencats de les vinyes velles de La Cendrosa o del Tossal, que flamejaven soques centenàries d’oliveres de les Serres de Batea. Les soques es consumien lentament, sense pressa, com si el temps fos etern. Mai no he menjat millors torrades a l’hora d’esmorzar, acompanyades de magre dels porcs de casa que, innocents !!, eren sacrificats al carrer tots alhora. El ventre obert d’un porc amb els budells fumejant és una escena que m’emportaré a l’altre barri. Sovint he desitjat esventrar, de la mateixa manera, els cranis fossilitzats d’encefalograma pla de més d’un feixista reconvertit. Somiar és gratuït, encara.

A un costat de la llar, la tieta Rosita hi tenia sempre un topí de ferro amb aigua calenta a punt de fer servir per rentar-se les mans, esbandir els plats o netejar el terra. Sovint hi cuinava, al foc: abadejo amb pataques, bledes bollides, truita amb suc, conill rostit, bajoques, paellada –pataques amb carbassó-, corder, arengades, la clotxa. Ai, la clotxa: no podeu morir-vos sense haver-la tastada !!! Agafeu un pa rodó, partiu-lo pel mig, i a una meitat li’n treieu tota la molla. En un foc a terra hi feu prou brasa per cuinar unes sardines i escalivar unes tomàtigues. Quan estiguin cuites i escalivats, feu-ne bocins i ho barregeu: la mescla de sardines i tomates la poseu dins el clot que ocupava la molla, hi afegiu un raig d’oli i un pessic de sal, unes quantes olives negres sense os i … a mossegar. Pocs plaers com menjar-me una clotxa he pogut experimentar en aquests cinquanta anys de viure.

I la vida a casa seguia al voltant de la llar. En arribar la nit de Nadal, després de sopar, fèiem cagar el tió, però no un tió amb cara, ulls, boca i barretina, no !!! Una aspra, eixuta i austera soca d’alzina coberta amb una flassada a quadres. No podia entendre que la soca no xisclés de dolor perquè les batzegades que li fotíem els meus cosins i jo a aquell ser màgic haguessin pogut doblegar els forjats del pont de ferro del tren de Móra d’Ebre. I, damunt, cagava joguines: soldadets de plàstic, caramels, baldufes, xapes d’ampolla, regalèssia, xocolata i, al final, la ceba. Per acabar la cerimònia, els més menuts cantàvem dues nadales i recitàvem un poema, que eren regraciats amb cinc duros que jo em guardava a la guardiola.

Abans d’anar al llit, mon pare ens oferia un recital de cançons de guerra i lletres patriòtiques. I jo m’adormia amb el cap damunt dels braços de ma mare, mentre de fons escoltava un verset que anava repetint-se i fent-se cada vegada més llunyà: “Glòria, catalans cantem, cantem amb l’ànima; un crit i una sola veu, visca la pàtria. La nostra terra és redimida, el gran moment és arribat; tenim els braços per defensar-la, ningú ens prendrà la nostra llibertat !!”.

Gabriel Borràs, desembre de 2014

Bon Nadal , Fòrum Narcís Monturiol

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!