Wu Ming.cat

El nostre home, andalús de Granada, treballa de paleta a Lloret de Mar, la família, dona i dues menudes, viu al poble, tot esperant que el marit hi doni avís per tal que es trobin amb ell, a la vila costanera catalana (…)

De forma alterna, i en blanc i negre rigorós, el realitzador català ens mostra estampes de la vida del noi a Lloret, de passatges del seu passat més immediat o d’infantesa, amb la vida i el viatge cap a Catalunya de la dona, filles, i el germà del marit.

La companyonia entre els altres treballadors, tots ells immigrants; les sortides per tal de lligar amb estrangeres; les celebracions sorolloses, d’allò més andaluses; els comentaris sarcàstics, ofensius, o obertament racistes, dels oriünds en referència als nouvinguts.

Les fatigues de la dona, per tirar endavant la família amb dos menuts juganers i embolica troques. El viatge, en bus-tren-bus, llarguíssim, cap al mannà català. L’amoïnament de la dona sobre com aprendrà el català, com hi seran rebuts, aquí.

Amb els tòpics típics, el film és una proposta seriosa, robusta, de retratar la nova i massiva immigració en els seus reptes, costums, frecs… Una pel·lícula que, per bé que filmada sota la dictadura feixista, té un estil, un alè, ben propers al neorealisme italià, amb visions punyents, desacomplexades, de la realitat.

Resum: una bona pel·lícula, regraciem aquesta nova reestrena trenta anys després, un document fílmic i sociològic, imprescindible per acostar-nos al fenomen, complex, polièdric, de les immigracions.

Cal destacar el gran paper del valencià Antonio Iranzo, actor de teatre, de la companyia de la Núria Espert, i expert doblador en més de 250 films.

Imprescindible.

. La piel quemada. Dir. Josep Maria Forn. 110 minuts. Amb Antonio Iranzo, Marta May, Luis Otero, Salvador Escamilla. Espanya. 1966.

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!