Wu Ming.cat

Sota l’impuls d’en Xavier Casassas, neix, l’any 1958, el primer sindicat nacionalista de la història de la nació catalana. Un petit estol de patriotes, bàsicament empleats i treballadors de coll blanc, alguns d’ells vinculats políticament a UDC com el propi Casassas, prenen com a model el sindicalisme basc moderat representat per ELA, la francesa CFTC, o la CSC belga. És una proposta de catalanisme tebiot i perfils polítics socialcristians (…)

La confluència amb un col·lectiu de la HOAC, fa que la Solidaritat d’Obrers de Catalunya vagi arrelant en la indústria i alguns barris i poblacions obreres de l’entorn metropolità barceloní. El dit col·lectiu, amb gent com Antonio Navarro i Angel Alcázar, manté posicions polítiques clarament d’esquerres i abona el projecte naixent del moviment de les comissions obreres. Els anys seixanta seran, no té pas cap dubte, l’època daurada dels “solidaris”, amb més de 500 quadres i militants actius, esdevenint el sindicat més potent.

Desavinences internes, això no obstant, faran que el SOC esclati a finals dels 60, bo i produint-se la separació de la gent procedent de la HOAC. Els “solidaris” arriben, doncs, molt i molt afeblits al canvi de règim a l’estat espanyol, feblesa que se suma a la total absència de complicitats polítiques -el tema sindical és una qüestió que mai no ha interessat l’esquerra nacionalista-, un discurs nacionalment fluix, tovet, uns enfocaments socials moderats i amb poca grapa i un concepte de sindicalisme de despatx, de simple gestoria, molt semblant al de les grans organitzacions sindicals burocràtiques -CFDT. CCOO, els sindicats nord-americans…-.

L’estrena democràtica coincideix, d’altra banda, amb l’infantament de dues organitzacions lil·liputenques: els Col·lectius Obrers en Lluita, el 1976, i, un any més tard, els Col·lectius de Treballadors, embrions sindicals satèl·lits dels dos PSAN. Malgrat que l’invent hi esdevé efímer en grau superlatiu -tres o quatre anys de vida, només- representen una clara innovació en adoptar, per primer cop, un discurs d’esquerra sindical i alternatiu i d’àmbit nacional- d’Alacant a Perpinyà i de Fraga a Maó-

El cas és que aquesta constel·lació de petits agrupaments només assoleix unes poques dotzenes de representants en les eleccions sindicals. Feblesa segrega, doncs, feblesa, i s’enceta el ball de contactes, d’acostaments i … de fusions. El 1980 es posa en marxa el procés constituent de la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya. Procés que acabarà malament i baixant la persiana quan burocratització, penúries econòmiques i ambicions sense solta ni volta, menen a un pacte entre el gruix de la CSTC i la direcció de Convergència Democràtica de Catalunya pel qual el seu aparell sindical – l’organització sindical dretana Sindicat de Quadres de Catalunya- matrimonia amb els primers -. D’aquest procés s’exclou, per raons òbvies, el col·lectiu que defensa el manteniment d’una CSTC de classe, independent i d’àmbit nacional complet, així es produeix la fundació de la Coordinadora Obrera Sindical-COS, tot reclamant l’actiu, convenientment actualitzat, de la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya de la qual n’és continuadora, front a una CSC dretana i subsidiària de la coalició conservadora CiU.

La cosa, però, acaba malament i el vell-jove projecte batejat amb el nom CSC es desintegra per mor de desavinences internes, poc cabal monetari per part del partit de Jordi Pujol i mil i una contradiccions. Som a l’any 1988. El sindicalisme nacionalista moderat, pidolaire i delitós de suports monetaris, mancat de tremp transformador, defensor del vigent marc juridicopolític -l’organigrama departamental francès, l’estat de les autonomies espanyol- s’instal·lava, fet i fet, en la marginalitat.

D’altra banda, i encara que amb àmbit autonòmic o bé d’empresa o sector, un munt d’agrupaments sindicals progressistes provinents, sobretot, del moviment unitari de mestres i de trencadisses al si de CCOO o la CGT, van prenent volada. Es tracta d’organitzacions com STEPV, STEI, FTC, USTEC, SATT, CATAC, STIB, CSA…-, les quals representen una nova forma i manera de viure i entendre el sindicalisme -des de l’esquerra i des del país-. Val a dir que algunes d’aquests opcions lideren processos d’agregació tot constituint intersindicals autonòmiques en un procés complex i dinàmic, procés de suma, de confluència del qual participa la Coordinadora Obrera Sindical. La fita és clara: bastir un sindicat català de classe potent i de masses superador del minimalisme, l’atomització sindical esmentada, un sindicalisme independent de l’administració, que no viu pas de subvencions, contrari a la professionalització de la tasca sindical, a la concepció del sindicalisme d’acompanyament, de despatx i burocratitzat. Al capdavall, només una opció unitària i amb credibilitat pot fer forat en un mapa sindical dominat pel sindicalisme estatal francès i espanyol: és l’hora d’un gran sindicat català de classe.

Vicent Peris

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!