Pere Bascompte: La difícil construcció del sindicalisme nacional a Catalunya (*)

És cert que fins ara, a Catalunya, no hem aconseguit de crear cap sindicat nacional amb una implantació prou significativa. Això no treu gens ni mica el mèrit a cada un dels intents, ja que precisament en un context difícil encara sobresurt més l’abnegació d’aquells que han estat al capdavant de cada una de les organitzacions sindicals que han intentat cobrir aquest espai. Però per a superar aquesta mancança, la d’un sindicalisme nacional català, és bo que entre tots intentem reconstruir el “puzzle” del nostre passat immediat per tal de comprendre millor quins errors hem d’evitar i quines deficiències hem d’intentar cobrir (…)

Per tant, amb aquest esperit constructiu, intentaré contribuir en la reflexió col·lectiva que proposeu, tot i que la meva aportació serà forçosament parcial i modesta, d’acord amb les limitacions de la meva pròpia experiència en el terreny sindical.


Les explicacions d’un fenomen social no solen ser mai unívoques sinó diverses i complexes. És la coincidència d’una multitud de factors la que fa que una determinada realitat social sigui tal i no pas una altra. Així, a l’hora d’analitzar les causes del fracàs del sindicalisme nacional català, segur que podríem citar la falta d’unitat entre les diferents opcions sindicals nacionalistes, o la persistent manca d’interès política que el tema sindical ha despertat en les direccions dels partits polítics de l’esquerra nacional. Però crec que aquests comportaments són alhora el producte de causes més remotes i profundes, i seria injust de reduir la imputació del fracàs a unes persones concretes. Sabent que n’hi poden haver moltes altres, em fa l’efecte que entre les principals causes del fracàs hem de citar-hi les següents:

1. La magnitud de la repressió franquista a Catalunya. La guerra, l’exili i la repressió posterior va deixar el nostre país sense la majoria de quadres del catalanisme popular, tan arrelat en l’etapa republicana. Una de les primeres organitzacions a reorganitzar-se en la clandestinitat va ser el Front Nacional de Catalunya, formació nacionalista i d’un indubtable caràcter progressista. Recordem que el mateix 1939 ja es van formar els primers nuclis clandestins, i que l’hivern 1942-43 el FNC ja tenia creada una àmplia xarxa de militants que, a més de fer resistència nacional catalana, va col·laborar amb els serveis d’informació dels aliats en la seva lluita contra el feixisme. Justament per haver aparegut tan aviat, va haver de suportar una dura repressió que va acabar per afeblir l’organització i condicionar-ne la seva implantació posterior. No cal oblidar, tampoc, que una de les prioritats del franquisme va ser la repressió sistemàtica de tot allò que representés un signe de catalanitat. Tot plegat va retardar el ressorgiment d’una esquerra catalanista, i va fer que quan aquesta va començar a aparèixer ho fes a partir de noves generacions que, en bona part, no van poder aprofitar l’experiència històrica del catalanisme popular anterior. Van haver de començar de zero.

2. El context internacional advers. La guerra freda i l’adveniment de l’estalinisme va condicionar els partits comunistes tradicionals a seguir un model fortament centralitzat i amb una visió uniformista. En aquest context, la línia originària del PSUC representada per Comorera va caure en desgràcia i la direcció del PSUC va ser finalment subordinada a la del PCE de Carrillo. Recordem que Joan Comorera, secretari general del partit, volia mantenir la independència del PSUC per a impulsar una política pròpia, adaptada a la realitat catalana; que va ser detingut en condicions encara no aclarides del tot, quan dirigia el partit des de la clandestinitat, a Barcelona; i que un cop empresonat va ser abandonat i injuriat pels partidaris de Carrillo. Amb un PSUC sucursalitzat i amb un FNC afeblit, Catalunya es quedava sense cap de les dues organitzacions d’esquerres que haurien pogut acumular forces i prestigi polític durant la clandestinitat, i que a l’hora de la transició haurien pogut recollir els fruits en forma de suport social, i per tant en capacitat d’impulsar un sindicalisme nacional català.

3. L’estigmatització del nou independentisme d’esquerres. Desposseïts de direccions sòlides i d’organitzacions fortes, s’haurà d’esperar fins a finals dels anys seixanta i primers dels setanta, cap a les acaballes del franquisme, perquè sorgeixi una nova fornada de militants que recuperin la tradició del catalanisme esquerrà. Serà la transformació del FNC en partit polític, l’aparició del PSAN i, posteriorment, del PSAN-p. Aquests nous militants, sorgits essencialment de cercles intel·lectuals i universitaris, són a l’origen d’un nou discurs que combina independentisme i esquerranisme. A nivell ideològic faran una aportació fonamental, ja que és sobre aquest nou discurs que se sustenta el moviment independentista més recent (BEAN, NE, MDT, CL, ERC). L’esquerra estatalista, que de fet també comptava consolidar-se sindicalment i, reconfortats en aquesta posició de força, va dedicar-se a difondre una visió estigmatitzadora i gairebé xenòfoba que consistia a establir el fals paradigma “obrer=immigrant=castellà=internacionalista;burgès=català=nacionalista”. Durant la recent campanya electoral basca hem vist com es tornaven a utilitzar aquests arguments. La nova esquerra nacional catalana, que arribava tard a l’arena del món polític clandestí, no va saber (o no va voler, o no va poder) sobreposar-se a aquesta estigmatització mitjançant una pràctica, justament, de treball social; i l’esforç per a combatre-la es va reduir en el terreny de les idees i de la producció teòrica, on sí que es va realitzar una tasca considerable.

El terreny sindical, però, va ser ocupat de manera totalment hegemònica per les organitzacions sorgides sota l’impuls o el control dels principals partits polítics estatals, davant la passivitat de la nova esquerra independentista, ja fos per una immaduresa política d’aquella (falta de visió) o per una falta de voluntat (priorització d’altres temes).

Al moment de la legalització dels sindicats, un cop Franco havia mort, l’independentisme d’esquerres tot just començava a interessar-se seriosament pel treball sindical, encara amb un cert acomplexament per l’estigmatització soferta. Havia arribat massa tard per a situar-se en un bon lloc de sortida.

4. La divisió política i sindical. La nova esquerra independentista, formada per gent jove que no havia pogut enllaçar amb l’experiència dels vells combatents republicans, havia sorgit massa tard i es va trobar amb un procés de transició del règim que no va saber preveure a temps. La desorientació davant els canvis que se succeïen va abocar-la a una absurda dinàmica sectària, en lloc d’intentar reorganitzar-se serenament, aplegant forces entorn d’un projecte comú. A nivell sindical cada partit independentista acabarà impulsant la seva pròpia organització, competint fins i tot amb la veterana SOC que disposava de quadres sindicals i de mitjans. Sortint amb retard de la cursa i fent-ho completament dividits (quan no enfrontats), no es podia anar gaire lluny. Tot i així, en diverses empreses o en determinades comarques es va arribar a tenir un cert pes sindical, cosa que demostra que la feblesa no venia pas d’un possible rebuig dels treballadors/es a un sindicalisme de caire nacional, sinó que la dificultat era de caràcter endogen: provenia de la feblesa interna del propi independentisme d’esquerres. Les divisions internes encara es van accentuar i només es recuperarà la dinàmica unitària un cop totes els expectatives d’incidència ja havien estat destruïdes. Així, els NE per una banda, i l’MDT (creat sota els auspicis de Terra Lliure) per l’altra, representaran els primers passos per a reagrupar forces. El tema sindical, però, crec que ja no estarà mai més al centre de les preocupacions polítiques d’uns partits que s’enfrontaven contínuament amb prioritats més immediates, com era l’electoralisme pels uns, o l’activisme i les lluites internes de poder pels altres. De fet, la dinàmica del país els havia passat davant i els havia deixat en una situació purament testimonial. El darrer intent va ser la “redescoberta” de la COS per part del MDT i de Catalunya Lliure, però en realitat el moviment polític encara era massa immadur i el suport a la COS no va passar de ser un acte estrictament simbòlic.

5. La dissociació dels dos processos de represa. A nivell polític i a nivell sindical sembla que s’estigui consolidant la represa. Els canvis a l’Est, la necessitat de revisar certs postulats ideològics de les esquerres, la dimensió global del capitalisme, el desgast del model autonòmic, i el relleu generacional que compta amb una nova fornada de militants independentistes formats sota els referents de la Crida o de Terra Lliure, han canviat moltes coses. D’un costat, l’independentisme d’esquerres ha aconseguit unir-se, sobretot entorn d’ERC, i per primer cop s’ha fet un lloc respectable en el mapa polític català. D’una altra banda, diferents sindicats sectorials o d’empresa comencen a apropar-se, en una via de confluència que podria conduir-nos a la creació d’un nou sindicalisme nacional. La creació de la IAC ara fa dos anys va ser un pas significatiu, i el procés de coordinació i contactes tot just encetat per vosaltres en podria ser un altre. Allò curiós és que, a Catalunya, aquest doble ressorgiment (en el camp polític i sindical) s’està donant de forma totalment independent l’un de l’altre. A les altres nacions la implantació sindical ha anat lligada a la implantació política, ja que les direccions polítiques han apostat des de sempre per dotar-se d’un sindicat afí (PNB-ELA, HB-LAB, BNG-CIG, etc.)

A Catalunya no ha estat el cas, ni ho és encara, donant-se la contradicció que mentre es posa l’accent en la necessitat de disposar de seleccions esportives catalanes (que certament ens convenen), les direccions polítiques es desinteressen del tema sindical i es resignen a deixar la militància dispersa al si d’organitzacions estatalistes. Un suport explícit i clar a la construcció d’un sindicalisme nacional podria ajudar a accelerar-ne el procés. Disposar d’un sindicat nacional, a més, seria de gran utilitat per a defensar els llocs de treball dels catalans i per a obtenir noves quotes de poder polític en matèries socials i laborals. Però a Catalunya, fruit de la nostra pròpia història i de la nostra pròpia realitat social, potser hi haurem d’arribar per un altre camí, vint o trenta anys més tard que les altres nacions de l’estat. Potser al capdavall aquesta serà la garantia del nostre èxit, ja que la societat catalana podrà enriquir-se amb aportacions ben diverses, i aquesta particularitat nostra serà una garantia suplementària de l’autonomia sindical. No obstant cal desitjar que, tot i respectar la independència de cada un dels dos àmbits d’organització (el polític i el sindical), un dia acabaran reconeixent-se mútuament la importància -i la complementarietat- del treball que cadascú realitza en el seu camp. L’establiment definitiu d’aquesta complicitat permetria a la societat catalana de superar el difícil dilema on es troba atrapada actualment, havent de triar entre un catalanisme conservador i una esquerra (i un sindicalisme) estatista.

6. La divisió administrativa del nostre país. No cal dir que la divisió administrativa i política que pateix el nostre país té una repercussió directa en la possibilitat d’estructurar organitzacions d’àmbit realment nacional. Dels partits independentistes només el PSAN, el MDT, i Catalunya Lliure han arribar a tenir una presència significativa que superés el marc estricte del Principat. Més recentment, ERC també hi va optar, amb més o menys èxit. Dels sindicats, només ho han fet els Col·lectius de Treballadors (que tot i així havien optat per estructurar-se de forma autònoma al Principat i al País Valencià) i la COS, l’exemple més conseqüent. Si en el cas dels partits polítics no hi ha, en principi, cap impediment “tècnic”, en el cas del sindicats s’ha de tenir en compte que en cada regió han de treballar a partir d’una realitat laboral i jurídica diferent. Això és particularment gràfic en l’exemple de la Catalunya Nord, integrada en el sistema jurídic francès, amb una legislació laboral completament diferent, però en menor grau pot passar en cada “comunitat autònoma”. Ara bé, també s’ha de tenir en compte que la nova realitat europea (afavoridora d’una progressiva harmonització), les noves tecnologies (de la informàtica al futur TGV), i la nova realitat econòmica (multinacionals i globalització), són factors que tendeixen a relativitzar aquestes divisions, per damunt de les quals cada cop s’entreveu més l’existència d’una gran àrea econòmica que inclou Barcelona, València, Mallorca i Perpinyà. Els sindicats majoritaris han fet alguns gestos puntuals reconeixent aquesta realitat. El conjunt de les forces progressistes valencianes, aplegades sota el Bloc Jaume I, han assumit finalment la defensa de la unitat lingüística. Fins i tot CiU ha apostat per una col·laboració estable amb UC, el BNV i el PSM. Potser els tabús i les ports del postfranquisme comencen a caure, i sigui cada cop més factible d’imaginar un sindicat nacional que abasti tota la nació.

 

(*) L’autor, Pere Bascompte, ha estat militant de PSAN, i líder de l’organització armada Terra Lliure.

 

Publicat a ‘Sindicat Nacional’, Número 2. Gener de 1999. Barcelona.

Òrgan d’expressió de Comitès de Treballadors-CCTT.

 

Salveu al soldat Carles Castellanos / Saving private Carles Castellanos

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *