El PSAN i el sindicalisme d’àmbit nacional (1968-1977): oportunitat desaprofitada o incapacitat històrica

Enguany, 1999, el 25 de setembre més concretament, de puntetes i sense el rebombori d’altres efemèrides, s’ha acomplert el trenta aniversari de la històrica reunió del “Consell Nacional” del Front Nacional que uns mesos més tard donaria pas a la formació del PSAN, punt de partida de l’etapa més recent del moviment independentista català (…)

Passats ja trenta anys i, no cal oblidar-ho, des d’una conjuntura històrica ben diferent, pot cridar l’atenció la inicial i, durant gairebé deu anys, perllongada aposta de la neonata formació independentista pel treball sindical al si de Comissions Obreres, enlloc d’esmerçar esforços en la que avui semblaria molt més versemblant construcció d’un sindicat d’àmbit nacional català.

Que no es tractava, ni molt menys, d’una decisió a corre-cuita ho demostra el fet que, abans fins i tot de la creació del PSAN, dins la vella formació nacionalista radical, els joves militants que cercaven ja l’inseriment de l’independentisme en les lluites obreres del seu temps, en crear, de forma pionera dins el Front, una secció sindical, es decantaren per la militància dins CCOO.

Per a poder entendre aquesta opció, cal tenir present uns quants elements que, al llarg de molt temps, seran veritables axiomes de la lluita sindical, no sols del PSAN sinó també d’una gran majoria de les forces de l’oposició antifranquista.

Ens referim, en primer lloc, a la necessitat d’articular una estructura sindical democràtica que, agrupant al conjunt de la classe treballadora, superés la històrica i perjudicial divisió del moviment obrer català de preguerra. I, en aquest sentit, a finals dels anys seixanta com a començament dels setanta, les incipients CCOO, que, recordem-ho, a l’any 1967 acabaven de participar per primera vegada a la manifestació reivindicativa de l’Onze de Setembre, semblaven la millor llavor per a posar dempeus aquest tipus de projecte unitari.

En segon lloc, en la recerca dels sectors populars que havien de bastir el nou projecte independentista, calia anar, utilitzant la terminologia de l’època i com de fet maldaven també per aconseguir altres organitzacions de l’esquerra revolucionària, allà on era la classe obrera. I, sens dubte, durant tots aquests anys, els treballadors més combatius es troben arrenglerats a l’entorn de CCOO.

Per totes aquestes raons, doncs, i també, com s’afirma textualment en un document de 1970, “per a evitar la divisió dins la classe obrera catalana entre la massa obrera immigrada i l’autònoma” (1) el PSAN decideix recolzar i impulsar el treball sindical a CCOO. De fet, la possibilitat d’altres alternatives, com la del SOC, no arribarà mai seriosament a plantejar-se i, tot i tenir present l’objectiu estratègic d’una organització autònoma dels treballadors a nivell dels Països Catalans, aquesta via, es posterga sine die per a una fase de major desplegament de la consciència nacional.

Com ja hem tingut ocasió d’explicar a bastament en un altre indret (2), fins a 1974 en que té lloc la primera escissió important, el balanç d’aquest inicial intent del PSAN per inserir-se al si de la classe obrera seria bastant magre, com, malgrat alguns avenços reals, escassa seria en general la seva penetració en les lluites populars del seu temps i decebedora la incapacitat per crear un espai polític propi.

Tot i així, els fruïts negatius d’aquestes mancances eren encara per recollir i, al nostre parer, la conjuntura decisiva que marcaria l’absència d’un projecte arrelat de sindicat nacional català més o menys proper al camp polític independentista, cal situar-la cap a 1974 i 1975, els anys en els que comença el procés de l’anomenada transició política.

Si des d’una perspectiva d’anàlisi tan interessant com sovint oblidada com és la de tipus comparatiu (3), analitzem els processos paral·lels de formació del nou espai independentista gallec i basc, podrem comprovar com, tot i les diferències estructurals entre els tres casos, és aquesta conjuntura especialment favorable la que va permetre l’aparició de les primeres iniciatives orgàniques que, no gaire més tard, donaren lloc a les formacions sindicals de marc nacional propi que coneixem avui dia.

En el cas gallec, per exemple, malgrat la manca d’una classe treballadora numèricament important i sense una tradició sindicalista nacional de preguerra, la concentració en uns pocs nuclis industrials afavoreix el seu desenvolupament, visible a partir sobretot de l’eclosió que suposa l’any 1972 amb les conegudes mobilitzacions de Ferrol i Vigo.

És precisament arran d’aquests importants esdeveniments que la UPG organitzà el seu primer front obrer i, després d’una important tasca d’agitació i penetració, l’any 1975 es trobà en disposició de crear el Sindicato Obreiro Galego (SOG) i altres organitzacions sectorials. La voluntat d’articular una estructura ampla i plural i la decisiva participació als conflictes que sovintegen durant aquests anys portarà a la definitiva constitució de la Intersindical Nacional Galega (ING), que a les eleccions sindicals de 1978 aconsegueix ja uns mil delegats (4)

A Euskadi, per la seva banda, sí existia una tradició anterior de sindicat d’àmbit nacional com era el cas d’ELA-STV, que té una certa presència cap a finals dels anys seixanta, però que patirà un important retrocés en forma de replegament orgànica i no reapareixerà fins l’any 1976 i, a més, dividida.

Aprofitant la mateixa conjuntura, concretament a mitjan de 1974, ETA decideix tirar endavant, amb el nom de LAK-COA, primer, i, ja com a organització político-militar, a partir de maig de 1975, sota les molt més conegudes sigles de LAB, el sindicat d’àmbit nacional basc proper a l’esquerra abertzale que avui coneixem (5)

La crisi final del franquisme i la constatació de que CCOO, cada cop més depenent de la política del PCE-PSUC, no és ni podia arribar a ésser l’organització unitària del conjunt dels treballadors, fou, junt a una certa maduresa dels espais polítics independentistes gallecs i, no cal dir-ho, del basc, la principal raó d’aquestes iniciatives cap a la construcció de les noves estructures sindicals d’àmbit nacional.

Però ni la situació de l’independentisme català, mancat d’un espai polític propi i profundament esmicolat no sols per la fractura a la irlandesa del PSAN, sinó també per l’emergència d’altres grups menors, és la mateixa, ni tampoc ho són els trets d’un moviment obrer que al cinturó de Barcelona ha viscut durant l’any 1974 el nombre més elevat de conflictes laborals de tot l’estat i el reforçament de CCOO. com ho reflecteixen els resultats de les eleccions sindicals de 1975.

Així, a diferència dels casos gallec i basc, el sector oficial del PSAN durant els anys 1974, 1975 i ben entrat 1976 segueix parlant de la necessitat de reforçar CCOO. i no serà fins aquest darrer any quan comencin a sovintejar les referències a un molt tímid i teòric, “sindicat de classe a cadascun dels Països Catalans paral·lelament a la lluita pels estatuts d’autonomia” (6)

Mentre, el sector provisional, que, a posteriori, ha explicat com a una de les raons de l’escissió la creació d’organitzacions pròpies de l’independentisme, durant els seus dos primers anys d’existència subratlla molt més el contingut combatiu que no pas el caràcter nacional del sindicat a construir. Al març de 1976, arran de la reaparició del butlletí “Obrers en Lluita”, defensa taxativament encara “l’enfortiment de l’organització de CCOO.” i és a finals d’aquest mateix any quan decideix estructurar els anomenats “Col·lectius d’Obrers en Lluita” (C.O.LL), que, d’altra banda, donada l’onada repressiva que periòdicament s’abat sobre aquesta organització i la seva pròpia migradesa, no tindran mai oportunitat de consolidar-se.

Finalment, a mitjan de 1977, després d’haver patit una segona escissió, la que donarà origen al M.U.M., que de fet accelerarà aquesta decisió, el PSAN oficial desisteix del treball a CCOO. i posa en marxa els Col·lectius de Treballadors cap al Sindicat de Catalunya (CC.TT.) que a les eleccions sindicals de 1978 aconsegueix uns setanta delegats sindicals.

Però els vents favorables començaven a deixar de bufar i aquesta conjuntura ja no era la més apropiada per a construir una alternativa sindical dins d’un sector com el de la classe obrera històricament distant de les posicions del nacionalisme català, per molt radical que aquest es presentés, on era visible la herència negativa del franquisme, amb un fort pes del sector immigrant, una cultura sindical escassa i unes condicions que afavorien el que J.M. Roca (7) ha definit com a consens dels treballadors respecte a la política reformista del PCE-PSUC.

A més, un panorama sindical ja bastant repartit deixava poques opcions per a noves aventures i les organitzacions clandestines creades amb anterioritat maldaven per transformar-se en centrals sindicals amb una important infraestructura i una militància cada cop més de carnet. D’altra banda, els estralls de la crisi econòmica deixaven al descobert les debilitats del moviment obrer, que no eren poques, i l’escletxa oberta a la via dels pactes, mentre el desencís per la reforma política ens introduïa en una situació més pròpia de les anomenades societats postindustrials en la qual, entre d’altres, s’esvaïa el mite del proletariat com a subjecte revolucionari.

Enmig d’aquest panorama, més decisiu encara, el moviment independentista català es mostrà incapaç de superar la seva pròpia debilitat i, com a conseqüència, l’esmicolament orgànic, de manera que la política maximalista més preocupada dels grans eslògans barrava el pas a les reivindicacions i el treball concret als diferents fronts de lluita, en especial el sindical, on les carències històriques venien a sumar-se, així, a les de tipus conjuntural.

Els fets posteriors, d’altra banda prou coneguts, i la incapacitat per tirar endavant un projecte sindical arrelat d’àmbit nacional, seria, en gran part doncs, conseqüència d’una conjuntura històrica no ben aprofitada, però, també, d’unes mancances que, volem pensar, no esdevindran congènites al moviment independentista català.

Fermí Rubiralta Casas (Doctor en Ciència Política per la Euskal Herriko Unibertsitatea).

 

Publicat a ‘Sindicat Nacional’ òrgan d’expressió de Comitès de Treballadors-CCTT.

 

Salveu al soldat Carles Castellanos / Saving private Carles Castellanos

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

(1). El partit i les organitzacions de massa. Línia política del PSAN en els diversos sectors. Setembre 1970, pàg. 4.
(2) RUBIRALTA CASAS, Fermí. Orígens i desenvolupament del PSAN (1969.1974). Ed., de la Magrana. Barcelona. 1988.
(3) Vegi’s en aquesta mateixa perspectiva, RUBIRALTA CASAS, Fermí. El nuevo nacionalismo radical. Los casos gallego, catalán y vasco (1.959-1.973). Ed. Gakoa. San Sebastián. 1977.
(4) Es pot trobar en català una recent tot i que breu ressenya de l’evolució del sindicalisme nacional gallec a, MERA, Manuel. Un projecte sindical per a una situació colonial a Europa. “Debat Nacionalista”, núm. 32, estiu 1998, pàg. 86-88.
(5) Per a conèixer el desenvolupament del moviment obrer basc d’aquests anys, resulta obligada la consulta de la tesi doctoral de Pedro Ibarra Güell, titulada El movimiento obrero en Vizcaya: 1.967-1.977. Ideología, organización y conflictividad. Ed. E.H.U./U.P.V. Bilbao. 1987.
(6) Front sindical. Línia estratègica. Països Catalans, novembre 1976. Pàg. 15.
(7) ROCA, José Manuel. Sindicalismo y revolución, a ROCA, José Manuel (ed.). El proyecto radical. Auge y declive de la izquierda revolucionaria en España (1.964-1.992). Los libros de la Catarata. Madrid. 1994. Pàg. 172.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *