Wu Ming.cat
A l'esquerra, la CUP
Els crítics li retreuen, davant del seu nou film “Capitalismo, una historia de amor” manca d’equilibri i absència d’objectivitat. També que ha deixat de ser un documentalista polític per passar a fer “comèdies negres” (sic). Fins i tot, se li retreu el seu afany de protagonisme. Les seves intervencions personals, en la meva opinió brillants i d’eficàcia incontestable, les qualifiquen de pallassades (…)
BRAUN, memòries d’una fàbrica /
BRAUN, memorias de una fábrica
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo també hi penso el mateix que tu. M’agrada molt en Michael Moore. És cert que té massa protagonisme al seus films, però és l’únic que als EUA s’atreveix a dir el mateix que pensem, els europeus.
La Palma d’Or a Canes per ell no va ser una casualitat. A França se l’estimen, i m’imagino que l’haurien donat asil polític si l’haurien volgut.
Al meu bloc de VilaWeb i també al meu bloc de cinema tinc les crítiques que vaig fer de les seves pel.lícules més conegudes, inclosa “Capitalisme…”
També tinc en DVD “Bowling for Columbine”, “Fahrenheit 9/11” i l’anterior, “Sicko” (per cert, aquesta té al DVD també doblatge a la nostra llengua, i també amb la veu d’en Joan Carles Gustems com a doblador d’en Moore).
En Moore sap dir el que pensa, i la prova és que quan en Barack Obama va guanyar el Nòbel de la Pau, en Moore li va escriure una carta: “Li felicito pel Premi Nòbel de la Pau. Ara, guanyi-s’ho”. Al passat, al seu llibre “Estúpids homes blancs”, criticava els demòcrates com a “Patètics fins i tot quan guanyen”. És a dir, no és tant de tendenciòs com diuen.