Xavier Casassas, passió pel sindicalisme nacional

Xavier Casassas i Miralles (1935-1992) fundador del sindicalisme nacional català, neix un mes d’octubre a la ciutat de Barcelona, fill de Vicenç, un funcionari de la Caixa de Crèdit de la Generalitat de Catalunya, depurat pel franquisme i que més endavant ingressarà al Banc de Bilbao (…)

El més petit de tres germans, cursa el batxillerat amb qualificacions brillants a un centre escolar dels germans maristes; a la revista dels quals hi publica alguna col·laboració. Al llarg de la seva etapa escolar, destaca pel seu tarannà discutidor, entremaliat i rebel.

Una rebel·lia que es fa palesa en la seva primera detenció, per espai de vint-i-quatre hores, durant la vaga general dels tramvies barcelonins l’any 1951, acusat d’efectuar pintades subversives i d’agressió a la força pública.

Ben aviat, Xavier posa fil a l’agulla i troba feina, atès que la família no pot pas costejar la continuïtat dels seus estudis. El 1954 ingressa en plantilla del Banc de Santander, abans, però, ho fa en uns laboratoris químics.

Amb motiu de l’anunci d’un aclaparador augment de tarifes dels tramvies, Casassas participa en la impressió i distribució de 72000 octavetes. Aquesta acció provoca una setantena de detencions, i la permanència del futur líder sindical a la prefectura superior de policia de Via Laietana i a la presó Model de Barcelona, per espai, respectivament, de vuit i vint-i-vuit dies.

A banda d’aquest activisme, Casassas participa en la vida cultural del país. És precisament en el marc d’un homenatge nacional al poeta mossèn Cinto Verdaguer, a Vallvidrera -a prop de Barcelona- que Xavier és amenaçat, pistola en mà, per membres del cos paramilitar anomenat guàrdia de Franco. El cop de mà del llavors regidor franquista i més tard company de viatge del PSUC Agustí de Semir, li resol el problema.

Al nostre home, l’hora del compromís polític li sona el 1955, data en que ingressa a Unió Democràtica de Catalunya, formació en la qual s’incorpora aviat al seu consell nacional. Per aquesta època, Xavier s’apunta al moviment Boy Scouts de Catalunya, bo i ostentant alts càrrecs en aquell col·lectiu. El mateix 1958, ingressa en la plantilla de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, fa uns anys absorbida per la Caixa de Pensions. Xavier, aquell mateix any, funda la primera organització sindical nacionalista en la història del nostre país: la Solidaritat d’Obrers de Catalunya, tot imitant el projecte i concepció del sindicat basc ELA. Casassas hi esdevé el seu principal motor des del 1958 fins el 1983, tot desenvolupant les funcions de secretari general i de president.

La dècada dels anys 60 és la veritable època daurada del S.O.C., el primer sindicat de Catalunya, amb uns 600 quadres, i implantació majoritària a estalvi, banca, i destacable a metall, químiques, tèxtil, construcció, ensenyament…Casassas és elegit pels treballadors i treballadores vocal del jurat a nivell d’empresa i també a l’estat espanyol. En ple estat d’excepció, el 1969, la forta repressió del règim obliga el nostre company a fugir.

En el seu exili de mesos, el líder sindical català col·labora en els treballs preparatoris del grup d’estudi de l’Organització Internacional del Treball-OIT a l’entorn de la situació sindical a l’estat espanyol, al temps que visita diversos sindicats europeus. Durant aquesta dècada, Xavier és elegit membre del comitè confederal de la Confederació Mundial del Treball -internacional obrera d’inspiració democristiana-. A proposta seva, la CMT crea el grup d’estudis: Espanya, Portugal, Grècia”. Hi col·labora, també, en l’associació d’amics de les Nacions Unides a Barcelona, especialment en el departament de l’OIT.

Per cert, que a causa de discrepàncies amb la seva política de dretes, abandona UDC a principis dels 60, i al llarg del anys 70 abona el projecte polític socialdemòcrata i catalanista de Josep Pallach i el seu Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament. En aquest partit, acompanyat d’altres dirigents “solidaris” s’incorpora al seu consell polític. Casassas presenta, en el congrés fundacional de Montserrat el 1974, la ponència sindical i afirma : “em decideixo a col·laborar amb vosaltres per tal d’aportar el màxim sentit socialista i ajudar a que es reconegui la legitimitat del nostre president Tarradellas¨.

El 1971, Xavier Casassas, una mica cul d’en Jaumet, es presenta com a candidat a Corts per l’oposició democràtica moderada tot formant parella amb Joan Barenys, i ho fa sota el lema “Defensarem Catalunya, la Democràcia i els Treballadors”. La seva llista obté la collita de 80000 vots. Dos anys després, farà tres quarts del mateix com a candidat a regidor de l’ajuntament barceloní, essent avalat pels regidors de Semir, i pels regidors republicans Barnadas i Ventalló. Tot debades, car el règim organitzarà tupinada tot impedint llur segura elecció. El món veïnal crida també l’atenció d’en Xavier, i el 1974 esdevé president de l’associació de veïns del barri barceloní de la Sagrada Família. A banda de la incursió dels moviments esmentats, Casassas, incansable, hi col·labora a Franciscàlia, el Centre de Cultura Obrera de Terrassa…El 1975 és elegit president de l’agrupació estatal de treballadors i tècnics d’estalvi. Aquest mateix any, Casassas és detingut en una reunió clandestina celebrada al carrer Segre 14, en companyia de Felipe González, Josep Pallach, Dionisio Ridruejo, Antonio García López, Anton Cañellas…Es tractava de la trobada preparatòria de la constitució de la Plataforma de Convergència Democràtica.

Una carta adreçada personalment al ministre franquista Girón de Velasco el 20 d’octubre de 1974, apareix en portada de molts rotatius espanyols, es tracta de la primera crítica pública en contra d’un dels monstres sagrats del franquisme més. Amb la recuperació democràtica a l’estat espanyol, el SOC pren nova volada. Acompanyen Casassas en el consell nacional dels “solidaris”, dirigents de la talla i solvència de: Josep Almeda -estalvi- Antoni De Juana -metall- Josep Fargas -banca- Joaquim Gil -metall- Jesús Malló -estalvi- Antoni Millet -estalvi- Francesc Mora -energia- Joaquim Pi -arts gràfiques- Montserrat Santamaria -comerç- Teresa Vilaplana -ensenyament- i Rosmi Leria -sanitat-. L’estat major del SOC, el seu comitè executiu, aplega, finalment, els Almeda, Casassas, Fargas i Malló.

El 1983, Xavier decideix passar el testimoni, sindicalment parlant s’entén, a gent més jove, i abandona la primera línia del combat sindical, tot encetant un compromís polític a Esquerra Republicana de Catalunya. Després de la forta crisi i davallada del sindicalisme nacionalista al llarg dels anys 1987 i 1988, Xavier encapçala tossudament i ferma la voluntat de reconstrucció i de continuïtat. Xavier Casassas i Miralles mor a Barcelona el 1992, amb 57 anys, al llarg d’una intervenció quirúrgica que no presentava perill. El nostre home deixa, però, una rellevant trajectòria al servei de la seva doble passió que és també la de la COS: Catalunya i els treballadors i les treballadores.

 


BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

 

PD. L’article ha estat extret de la pàgina web de la Coordinadora Obrera Sindical-COS

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *