Wu Ming.cat

Diguem-ho ben clar i de bon començament: el sindicalisme canari és filla o fill de l’esquerra nacionalista canària, la primera pedra d’aquesta nova esquerra arrelada al país eclosiona a principis dels anys 60, mitjançant el moviment “Canarias Libre”, i posteriorment el moviment per l’autodeterminació i independència de l’arxipèlag canari-MPAIAC, liderat per l’advocat laboralista Antonio Cubillo, molt influenciat per les revolucions algeriana i cubana (…)

Aquest nou nacionalisme rep una aportació decisiva que el farà engrandir: la dels militants del PCE decebuts pel centralisme de la sucursal canària del comunisme espanyol. L’històric partit pateix tres escissions que donaran pas a tres grups, el PUCC –proper als plantejaments del Moviment Comunista-MC-, el PCC-p, i les Cèl·lules Comunistes, els dos primers molt importants en la conformació del sindicalisme canari.

Qui primer, pren la iniciativa, sindicalment parlant, és el Partit Comunista de Canàries provisional, el qual decideix el 1976 dotar-se d’un sindicat proper. Així neix l’històric Sindicat Obrer Canari-SOC, de caràcter independentista, com el mateix PCC-p, amb una notable base de masses i molt implantat a Las Palmas de Gran Canària.

En la vertebració del Sindicat Obrer Canari-SOC hi jugarà un rol de primera magnitud el despatx laboralista gran canari de Carlos Suárez, molt vinculat al moviment de les comissions obreres, qui aportarà els seus contactes i ascendent. Val a dir que durant els anys setanta, el SOC assolirà una influència determinant, esdevenint segona força sindical a Las Palmas, establint una sòlida posició de domini en el sector hostaler –columna vertebral de l’economia canària-, el camp, i entre els estibadors. Aquesta n’és, però, la primera pota, per bé que la més decisiva, de les tres que articularan el sindicalisme nacionalista.

La segona ve representada per un home i els seus contactes: el tinerfeny Oswaldo Brito –conegut popularment com el Jhomeiny canari-, també advocat laboralista, que lidera un aplec de moviments autònoms i assemblearis que sacsegen Tenerife: els conductors d’autobusos, els portuaris, els obrers i les obreres del sector tabaquer. D’aquesta xarxa relacional emergirà la Confederació Autònoma Nacionalista Canària-CANC, un peculiar sindicat/partit de gran influx entre els sectors més combatius de la classe obrera tinerfenya, la qual fundarà i apadrinarà un parell de partits polític–INC/esquerra nacionalista canària i ACN/assemblea canària nacionalista-.

Finalment, i com a producte de la lluita unitària i progressista dels mestres, també a Canàries, neix un sindicat ben arrelat entre el professorat: l’ STEC. Tot aquest moviment sindical enregistra un ascens paral·lel al de la seva expressió política, la UPC-unió del poble canari, amb un 10% dels sufragis, plataforma, però, que s’autodestrueix cap al 1982. Poc després, el SOC, força sindical nacionalista hegemònica, pateix una escissió i la consegüent hemorràgia d’afiliats i afiliades –passarà de 15.000 a 6.000 i de 1100 delegats/des a tot just la meitat.

La desaparició del nacionalisme canari d’esquerres incidirà, ben segur, en la pèrdua de pistonada i de densitat del SOC. Tot i amb tot, aquesta organització degana absorbirà més endavant diversos col·lectius, d’entre ells el gruix de la Confederació Canària de Treballadors-CCT, braç sindical del MPAIAC.

Al llarg dels anys 80, les diverses expressions sindicals citades i altres de menors, decideixen encetar un procés unitari, primerament, el 1982, hom crea la Mesa per la Intersindical Canària, el 1994, es funda la Intersindical Canària, que en una primera fase és una simple coordinadora de sindicats. Tres anys més tard, però, es fa una passa més, i els sindicats integrants s’autodissolen, tot constituint una única organització sindical nacionalista i d’esquerres, la mateixa Intersindical Canària. El sindicalisme canari és, avui una realitat puixant, amb més de 20.000 membres, un 15% de la representativitat, i un pes majoritari en els sectors del transport, ensenyament, estibadors, tabaquer, i posicions sòlides a hoteleria i altres àmbits. Dissortadament, l’esquerra nacionalista és inexistent i es la dretana Coalició Canària-CC, qui lidera el nacionalisme polític.

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

(*) Aquest article ha estat extret de la pàgina web de la Coordinadora Obrera Sindical-COS

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!