El col·lectiu comença a créixer gràcies a dos fenòmens: el poderós moviment vaguístic generat a Vigo i la seva comarca a principis d’aquella dècada –fet que determina la presa de consciència de sectors nombrosos dels treballadors i treballadores- i la incorporació a l’esmentat front de gent procedent de l’Organizacion Obreira-OO –una escissió d’esquerres i obrera del PCE, de la qual més tard en sorgirà el GRAPO-, dels Comitès de Treballadors de l’empresa CITROËN, i de grups locals.
La suma dóna lloc al Sindicato Obreiro Galego-SOG, nascut poc abans de la mort del dictador Franco. Paral·lelament a la creació del SOG, s’infanten, també, petits sindicats sectorials a ensenyament, banca, treballadors del mar, sanitat… Un cop més, la Union do Povo Galego-UPG decideix que aquesta amalgama esdevingui un sol sindicat nacionalista, i el 1977 emergeix la Intersindical Nacional Galega-ING. Un sindicat que en les eleccions sindicals primeres de 1978 assoleix uns 1.000 delegats/des –a la Catalunya central, els sindicats nacionalistes en varen treure uns cent-.
Amb aquest capital i el suport d’una esquerra nacionalista en creixement, el sindicalisme gallec de classe va integrar nous components –incorpora els Comitès de Treballadors Gallecs-CTG, escissió de la confederació CSUT, i ho fa igualment amb un col·lectiu escindit de la USO, la CSG-, de manera que va incrementant la seva representació, presència i força.
Això no obstant, les tensions internes produïdes al si del nou nat Bloc Nacionalista Gallec –entre els partidaris de la UPG i els del partit Esquerda Galega– es traslladen al sindicat i dinamiten l’organització. Es creen dues centrals que s’enfronten estèrilment i que ben aviat decideixen fer via cap a la unitat dissipada. D’aquí neix, primer, la Convergència Intersindical Gallega, i posteriorment ho fa la Confederació Intersindical Gallega-CIG.
Avui en dia, el sindicalisme nacionalista gallec és una realitat puixant, amb 70.000 afiliats i afiliades, més de 6.000 delegats/des, vora el 30% de la representació sindical en aquell país, el segon darrera de la UGT, amb una presència territorialment equilibrada i sectorialment harmònica, singularment centrada en les àrees industrials viguesa i corunyesa i en les grans empreses metal·lúrgiques i en els serveis.
És el fruit d’un delit i d’una coherència: l’aposta per organitzacions nacionalment sobiranes en tots els sectors de la vida gallega –l’ecologia, el moviment veïnal, la pagesia, la llengua i la cultura, els estudiants…-
El cas és que un actiu sindicalment competent –la CIG– amb un discurs ajustat a la realitat nacional pròpia, i amb una esquerra nacionalista col·laboradora, ha reeixit, en poc temps, en l’articulació d’un espai sindical gallec sotmès als mandats exclusius de la classe treballadora del país, sense subordinacions ni dependències.
És una lliçó de paciència, de perseverança, d’intel·ligència, de la qual –aquí a Catalunya- molts n’haurien d’aprendre.
(Aquest article ha estat extret de la pàgina web de la COS)
Més sobre el sindicalisme gallec
BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!