Wu Ming.cat

A l'esquerra, la CUP

18 d'agost de 2009
0 comentaris

Je veux voir (J. Hadjithomas i Khalil Joreige)

Juliol de 2006. Israel engega una campanya militar al sud del Líban. Pel que es veu, té intenció d’arrasar, més encara, un cop més, aquella castigada zona. Poc després, i per primera volta, l’actriu Catherine Deneuve visita Beirut per tal d’assistir a una gala benèfica. Sorprenentment, l’actriu decideix que vol conèixer la situació militar i visitar la zona en conflicte. “Je veux voir” –vull veure-, afirma, reiteradament (…)

Deneuve és acompanyada per l’actor libanès Rabih Mroué, i un petit seguici format per tècnics i un guardaespatlles. El viatge s’hi fa en cotxe.

 

Primerament, fa un tomb per Beirut, pels suburbis, la banlieu. Cases, edificis bombardejats, metrallats, atacats amb foc de morter, de l’aviació. Tot de mostres d’una guerra que sembla permanent. Del conflicte d’un país escindit ètnicament, culturalment, política, entre bàndols diversos. I, fet greu, per dos veïns bel·licosos, guerrers, i amb desig de tutela: Israel, i Síria. Al barri, s’hi veu una grossa pancarta d’Hesbol.lah.

 

En un moment determinat, algú, al que no podem veure, només el sentim, obliga a baixar la càmera i prohibeix filmar algunes construccions o visitar certes zones. Deneuve nerviosa, alterada, obeeix.

 

A partir d’ara, comença el viatge cap al sud, en direcció a la frontera israeliana. Zona muntanyenca, poc habitada, amb turons, valls, muntanyes d’altitud variable, amb tolls d’herba, rocam, carreteres mínimes. La comitiva atura al poble on hi havia l’àvia d’en Mroué. Impossible trobar la casa, tot és una runa, els carrers hi han desaparegut sota el bombardeig. La cara de l’actor és tot un poema; la de Catherine Deneuve no ho és pas menys. A la zona, s’hi veuen cartells dels partits polítics Hesbol.lah i Amal.

 

En un altre moment, hi ha un gros ensurt, sembla que el cotxe on viatja l’actriu francesa, s’ha endinsat per una zona minada. Aturar. Cal aturar. Fa marxa enrere.

 

Un soroll eixordador produeix un esclat. És un avió de caça israelià que fa un vol rasant tot trencant la barrera del so. Segons que sembla, és un avió que fa fotos i que recorda quin és el pa que s’hi dóna, allà. Les demostracions aèries israelians són sovintejades.

 

En arribar al mar, hi ha un reguitzell de maquinotes per fer enderrocs, de grues, d’excavadores… Quan Israel bombardeja unes construccions, encabat les enderroca, i recull tots els materials, des dels fonaments fins al que hi queda en superfície, tot llençant-los a la mar, el cas és que, allà, no hi queda res. Com si mai no hi hagués viscut ningú.

 

A la frontera amb Israel, hi ha forces de Nacions Unides destacades, per acostar-s’hi cal, però, permís de l’autoritat, per descomptat, militar israeliana. Dit i fet. Un destacament francès vol retratar-se al costat de Catherine Deneuve.

 

Acabem de veure un film excepcional, una permanent sorpresa a mig de camí entre el document i el guió improvisat. Amb moments poètics, punyents, sempre càmera en mà. Amb passatges, de música i imatge, experimentals.

 

Una sorpresa contínua, i la descoberta de dos directors i guionistes de gruix, i d’un parell d’actors en estat de gràcia.

 

. Je veux voir. Dir. Joana Hadjithomas i Khalil Joreige. Protagonistes: Catherine Deneuve, Rabih  Mroué. 75 minuts. França-Liban. 2008.


Trailer
 

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!