Amb una monarquia decrèpita i putrefacta, amb un govern corcat de corrupció, amb una judicatura retrògrada, qüestionada per les instàncies internacionals, i amb un exèrcit que treu pit com en el temps del “Cu-cut!”, l’Estat espanyol naufraga per totes bandes com una barca a la deriva. Endeutat fins al coll, podrit d’oligarguies xucladores, corrupte fins a extrems inimaginables, ancorat en el passat més ranci, sense cap perspectiva de futur si no és la desfeta més estrepitosa, el Regne d’Espanya esdevé un dels estats europeus més desacreditats de l’escena internacional i fa números per convertir-se en la riota del món.
Espanya no únicament té un present i un futur ben poc engrescadors, també s’enfronta de nou amb un passat que s’ha volgut sepultar en el silenci, la desmemòria o el revisionisme històric més infames. L’ONU va demanar el 2012 que derogués la Llei d’amnistia de 1977 i va exigir-li que investigués les violacions dels drets humans durant la Guerra civil espanyola i el règim dictatorial de Francisco Franco, i també que en jutgés els responsables i en reparés les víctimes. Com sempre, mentre branda la Constitució com si fos la Bíblia i la interpreta en sentit més restrictiu i antidemocràtic, l’Espanya oficial –pagada d’ella mateixa talment encara fos un imperi– obvia els Drets Humans i la legislació internacional.
Si els fonaments de fang de l’anomenada Transició política trontollen cada vegada més, si la seva credibilitat democràtica està sota mínims i té unes perspectives tan desoladores en tots els àmbits, no fa gens estrany que els catalans i les catalanes –d’orígens i pensaments diferents– decidim fugir-ne com més aviat millor. Qui vol pertànyer a un Estat així? Som tan respectuosos que, fins i tot, demanem permís per exercir el dret a l’autodeterminació. És una pèrdua de temps monumental, perquè el govern de Madrid no acceptarà mai una negociació política, com es fa en els indrets més civilitzats del planeta, i treballarà incansablement per impossibilitar-ho, més enllà de la legalitat i fins de les línies vermelles d’allò que és democràtic (“antes rota…”). Madrid no negocia, imposa. Madrid utilitza totes les seves armes per dinamitar la democràcia.
Sense ruptura democràtica, no aconseguirem mai la independència. Sense una nova legalitat, ben blindada pel dret internacional i per la sobirania popular, no farem cap pas endavant. L’Espanya oficial s’escuda en la Constitució i en la bateria de tòpics de sempre. La premsa de Madrid (des de l’“Abc” fins a “El País”) considera els catalans uns menors d’edat que, càndids, s’han deixat endur –com els alemanys en temps dels nazis– pel deliri de Mas, al qual equiparen sense contemplacions a un nou Führer. No volen veure la realitat i en construeixen una de falsa, completament manipulada.
No han entès que la majoria de la societat catalana és la que ha pres la iniciativa i que els partits polítics no han fet res més que, amb penes i treballs, recollir-ne el guant. No han entès que la majoria de la societat catalana es manifesta amb la consciència ben esmolada i les raons democràtiques ben clares sobre allò que vol aconseguir. No han entès que una àmplia majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya s’ha mogut i es mou perquè aspira a canviar una situació indigna i intolerable. No han entès res. I continuen creient que, de la mà de CiU i del sucursalisme indígena, els catalans, sempre tan pactistes, assenyats i covards, tornaran a mare i claudicaran en benefici de l’Espanya eterna.
A Catalunya, a banda dels nacionalistes espanyols del PP i Ciudadanos, atrinxerats en la mentida i la manipulació, el paper més patètic l’ha fet i el continua fent el Partit Socialista de Catalunya. Sotmès al dictat de Madrid, el seu líder, Pere Navarro, ha convertit el PSC en un polvorí, a còpia d’unes pràctiques al més pur estil estalinista. En lloc de respondre a les diverses sensibilitats del partit, en un exercici de democràcia interna i de pluralitat ideològica, l’ha escorat cap a l’espanyolisme més intransigent. El PSC mai no havia estat, per desgràcia, tan subordinat a un PSOE que, en el plet català, va de bracet amb el PP. Malauradament, la seva política sucursalista de la doble negació el durà a la marginalitat.
Al costat de Navarro, un altre líder, Josep Antoni Duran i Lleida, garant infatigable dels interessos de les oligarquies catalanes, també fa el ridícul amb la seva obstinació a defensar una fantasmagòrica “tercera via” i, com un paó reial destronat, a ensenyar les plomes amb la pitjor retòrica política –camaleònica fins a la impudícia– de la seva carrera. Duran i Lleida faria bé de plegar veles i deixar que Unió Democràtica torni als orígens i, lluny del caciquisme a què l’ha sotmès, s’oxigeni amb molta més democràcia interna i horitzons més amplis. No és temps d’exhibicionismes, ni de cambonismes, ni de líders amb plom a les ales.
Ben mirat, l’aspiració a la independència política va molt més enllà de la mera secessió. No hauríem avançat gaire, ni tindria cap sentit tanta lluita, si fóssim una Catalunya independent que arrossegués el pitjor llot de l’Espanya de sempre. Bona part de la societat catalana –les trompades sovint desperten consciències– ha comprès que és l’oportunitat més clara de trencar, des de l’exercici de la democràcia més radical, des de la sobirania popular (un cap, un vot), amb una situació insostenible. Una triple ruptura: amb l’herència d’una història nefasta, amb un règim polític escassament democràtic, massa deutor de la inèrcia franquista, i amb un “statu quo” que només afavoreix les oligarquies de poder i condemna a la precarietat les classes populars i mitjanes. I una esperança ben viva sobre el procés constituent que enceta la independència: la possibilitat –si ho sabem fer bé– d’establir un règim polític, basat en els valors republicans, realment democràtic, socialment més just i solidari, èticament impecable.
Francesc Foguet i Boreu
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!