Mascançà

Llegeixo tranquil·lament a l’esplèndida Bibliothèque Universitaire Centrale de Le Mirail. Fa un dia d’hivern lluminós, càlid, insòlit a Tolosa de Llenguadoc. En Josep Sanz, lector de català d’aquesta universitat, em ve a trobar tot frisós per donar-me la “gran notícia”: ja tenim la data, el 9 de novembre de 2014, i la pregunta (doble i llarga) del referèndum sobre la independència: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat? Vol que aquest Estat sigui un Estat independent?” A cop calent, la reacció immediata és d’estupefacció. Perquè res no era previsible. Ni que la data fos després de la consulta escocesa, ni tampoc que la pregunta fos doble. “Ganes d’embolicar la troca. Els catalans sempre serem especials”, penso d’entrada.

A la Residència on sojorno, a tocar de l’emblemàtic Pont dels Catalans de la Ville Rose, lloc de memòria de l’exili català, llegeixo a Vilaweb que l’acord és avalat per CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. En l’editorial d’aquest diari, Vicent Partal advoca –com l’exiliat català Domènec de Bellmunt féu tota la vida– per la màxima unitat possible i, amb entusiasme, crida a votar dues vegades sí (“tots junts a guanyar la independència”, escriu). Bon coneixedor de processos similars d’arreu, i home de criteri i d’optimismes ben documentats, Partal reconeix l’esforç de consens que han fet els partits signants de l’acord, el qualifica de “magnífic”, una autèntica mostra d’unitat, i treu ferro al fet que la pregunta sigui doble: només cal votar dues vegades “sí” i llestos. A bodes em convides.

Dissabte proppassat, 7 de desembre, vaig assistir a la presentació del llibre ‘A un pam de la independència’, del mateix Partal, a l’Ostal d’Occitània, en un acte organitzat pel benemèrit Casal Català de Tolosa. Periodista analític i sagaç, Partal va apuntar amb convicció que el referèndum seria el 14 de setembre de 2014, abans de l’escocès, precisament per donar-li més ressò internacional, i va augurar que l’Estat espanyol el prohibiria sense contemplacions. Al seu entendre, aquesta negativa obligaria a anar a unes eleccions anticipades. Les formacions polítiques favorables a l’autodeterminació hi proposarien de proclamar unilateralment, si les guanyessin, la independència de Catalunya des del Parlament. Partal sembla que va errar la predicció de la data, però segurament no s’equivoca gaire sobre la reacció de l’Estat espanyol…

Comptes fets, avui, 12 de desembre de 2013, és un dia històric, transcendent per a Catalunya, per als Països Catalans. És una bona notícia que quatre partits polítics de tot l’espectre ideològic –de dreta a esquerra– s’hagin posat d’acord amb una pregunta –certament, una mica enrevessada, però tot sigui pau i glòria, si hi ha consens– i una data concretes. Calia aquest pas imprescindible per avançar. Ara sí que la treva té fi. És l’hora que la societat civil torni a activar-se al cent per cent, amb el to positiu i constructiu que l’ha caracteritzat fins ara, per garantir que tothom estigui ben informat dels benefícis del doble “sí”.

Per al bé dels catalans i les catalanes del Principat, com també per al conjunt dels Països Catalans, per la defensa de la democràcia i la llibertat de tot el poble català, per totes les raons que hem desgranat en aquest espai d’opinió des de l’Onze de Setembre de 2012, us emplaço a votar un “sí” i un altre “sí” ben nítids i inequívocs.

Hem de guanyar!

Visca la terra lliure!

Francesc Foguet i Boreu

Tolosa de Llenguadoc, 12 de desembre de 2013

PS: Pel que fa a la delirant i patològica reacció del nacionalisme espanyol, a l’acte m’ha vingut al cap una frase de Georges Bernanos a ‘Les grands cimetières sous la lune’ (més escaient del que sembla): “La colère des imbéciles remplit le monde”.