Mascançà

El bloc de Vilaweb Mollerussa

9 de desembre de 2013
0 comentaris

Ser un Estat (per Francesc Foguet)

1. Els catalans i les catalanes que som més conscients d’on venim, què som i cap a on volem anar hem de fer un esforç quotidià per reafirmar la nostra voluntat de ser-ne. A Europa, si no ets d’un Estat, simplement, no existeixes. Com a cultura, com a llengua, com a identitat, com a ens polític, talment a la taula d’en Bernat, no t’hi compten. Pots explicar del dret i del revés que ets una nació sense estat, una cultura sense Estat, una llengua sense Estat, però no ho entenen. O ets Estat, o no ets res. A la República francesa, el nostre Estat veí del Nord, encara és més difícil que t’entenguin. A Tolosa de Llenguadoc o a París, Catalunya és una “regió” i, com a tal, no té cap dret a demanar res, perquè –raonament tautològic– ja és una “regió”.

Les “regions” –ho diu l’escola francesa des del temps de la Revolució de 1789– no poden estar mai per sobre ni poden qüestionar la “nació”. I la “nació” és la “República”, o sigui, l’“Estat”. Tota la resta és titllat, amb un deix despectiu, de “separatisme” o de “nacionalisme”. Encara que vingui avalat per majories socials, encara que reclami un dret tan democràtic com l’exercici de l’autodeterminació. No ho entenen, ni fan cap esforç per entendre-ho. Prou problemes hi ha a França (racisme, deriva cap a la dreta xenòfoba, crisi econòmica, Grandeur fal·laciosa…) perquè puguin estar amatents al que passa Sud enllà. Les mentalitats franceses (si exceptuem, posem per cas, les minories favorables a Occitània o a la Catalunya Nord) estan formatades sobre el model jacobinista –centralista– de segles d’adoctrinament. Els “nacionalistes” sempre són “els altres”.

2. El dia que Catalunya sigui un Estat com qualsevol altre la percepció dels francesos i les franceses canviarà del tot. Els costarà d’acceptar, naturalment, que una “antiga regió” pugui convertir-se en Estat: on s’ha vist!, si això pot fer que els bascos i els gallecs, els occitans i els bretons, els corsos i els flamencs i “tutti quanti” també vulguin la independència!! Però són, en general, disciplinats i metòdics en les definicions: només caldrà canviar, en els manuals, la classificació en què havien situat Catalunya fins ara. Et voilà! Catalunya, nou Estat d’Europa. De segur que ens miraran amb ulls més amables i respectuosos…

Curiosament, per a una majoria de francesos i franceses, el cas català no és igual que el cas escocès, per exemple, perquè Catalunya és una “regió” que ja té “autonomia”. Què més vol, doncs? A més a més, Catalunya “és” Espanya. Ho sap tothom i és profecia. No hi ha res més a dir. És el jacobinisme en estat pur. Els costa d’imaginar que algun dia Catalunya sigui també la veïna de França. En canvi, sense gaires escarafalls, els escocesos podran votar, amb el vistiplau del govern britànic, el 2014. No endebades la Wiquipèdia francesa defineix Escòcia com “une des quatre nations constitutives du Royaume-Uni”, mentre que Catalunya és considerada només “une communauté autonome et une région historique d’Espagne”. La diferència, com es pot veure, esdevé notable. Les paraules i els seus sentits són per definir la realitat.

3. Per parlar del procés català, la premsa francesa, incapaç de comprendre’n gairebé res, utilitza el concepte “séparatisme” i ho analitza com si fos una anomalia històrica, una raresa aliena, una amenaça o un perill a l’estabilitat de l’Europa dels Estats. Un diari tan prestigiós com “Le Monde” explica, en la seva edició del 9 de novembre de 2013, la vivificació dels “nationalismes régionaux”, especialment del català, com una mena de refredament de l’ideal europeu, una conseqüència de la mundialització i de la crisi econòmica, una situació conjuntural que atribueix a raons econòmiques. La seva manera d’informar i d’opinar és ben reveladora, ja que, tot negant que la societat catalana sigui un subjecte polític, deixa entendre que el procés català pot ser vist com si fos impulsat per un “nationalisme new-look” de caire “populista” i “totalitari”.

Els periodistes de “Le Monde” –Cécile Chambraud i Sandrine More– no fan cap esforç per contrastar amb veus més polièdriques quina és la posició majoritària dels catalans i les catalanes, quina transversalitat té el moviment favorable a la independència. No fan cap referència als atacs permanents que, des de fa segles, Catalunya ha rebut i rep de l’Estat espanyol. Res. Les mateixes preguntes retòriques que es formulen evidencien la versió simplificada i tergiversada dels fets de què parteixen: “Quelle valeur conférer aux votes si la participation est faible ? S’ils semblent conditionnés par la crise ? S’ils sont conjoncturels ? Et comment accepter que la Catalogne, l’un des moteurs économiques de l’Espagne, mette en péril l’ensemble du pays sans que le reste des Espagnols aient leur mot à dire ?”

4. No és estrany que els analistes estrangers –sobretot si són francesos– tinguin moltes dificultats per fer-se una idea contrastada del que passa a Catalunya. Sovint, la mediació manipuladora dels mitjans espanyols resulta extremament difícil, si no impossible, de contrarestar. Molts observadors del procés català atribueixen l’origen de les darreres manifestacions massives a raons de tipus econòmic, a la conjuntura de crisi mundial que vivim. Fins i tot mitjans de prestigi perceben la Catalunya actual com si fos una creació del no-res que ara s’entesta, per egoisme econòmic regional, a voler ser un Estat. Els costa molt de veure que Catalunya –malgrat el que digui la Wikipèdia francesa– sempre ha tingut la convicció de ser un “país”. Un “país” que ha sobreviscut sense “Estat” i, molt sovint, amb un “Estat” en contra, que és molt pitjor que no tenir “Estat”. Perduda la seva independència política el 1714, sempre ha aspirat a recuperar la llibertat. Disposa d’una història, una llengua, una cultura i un corpus jurídic mil·lenaris. Adés i ara, té una consciència clara com a “nació”. La reivindicació d’un Estat hi és latent.

L’independentisme, culminació inevitable del catalanisme polític en el context espanyol, arrela en el temps i s’ha anat revifant des de plantejaments pacífics i democràtics. Sobretot, en els períodes en què la llibertat ha estat amenaçada per dictadures catalanòfobes o com a reacció al centralisme patològic de Madrid. En els darrers anys, l’independentisme –plenament consolidat– duu l’aval d’una majoria social molt àmplia i transversal que apel·la a l’exercici de la democràcia i que vol participar del concert dels Estats en el si de la Unió Europea.

Bona part dels catalans i les catalanes –no tots, és clar– estan molt cansats del sabotatge continuat que Espanya, impunement, fa contra Catalunya per limitar-ne les competències, convertir en residuals la llengua i la cultura catalanes, frenar-ne el potencial econòmic amb la manca d’inversions estructurals, espoliar fiscalment el país… Bona part dels catalans i les catalanes –de pensaments, procedències socials i orígens familiars molt diversos– volen decidir democràticament, a les urnes, d’independitzar-se d’Espanya per participar de ple dret en el concert dels Estats. Per construir, a Europa i al món, un Estat de bell nou.

Francesc Foguet i Boreu

Tolosa de Llenguadoc, 3 de desembre de 2013

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!