per Francesc Foguet i Boreu
Una de les notícies més gratificants que hem rebut aquests darrers temps és la creació del Centre de Recerques del Pla d’Urgell Mascançà, que presideix l’historiador Jordi Soldevila i Roig, de Linyola –per cert, l’antiga capital del terrer que dóna nom a la nova entitat. És un projecte esplèndid, llargament anhelat, una empresa necessària per al “salvatge oest”, que és encara aquest racó de món. [Vegeu-ne el bloc a: http://mascansa.blogspot.com/] Ja fa anys que, en altres indrets dels Països Catalans, es van constituir grups de recerca que han aconseguit de prestigiar la historiografia local i han estat un incentiu molt important en els estudis històrics i en la dinamització cultural de les comarques on han arrelat. Al Pla d’Urgell, on ens ufanem de pertànyer a una comarca jove i dinàmica que aconseguí de crear-se de bell nou, no deu ser pas picar en ferro fred reclamar que siguem com els altres?
El Pla d’Urgell encara s’ha de posar a l’altura en molts aspectes, des de fa anys i panys, però ara ja no pot badar més, perquè la comarca ho necessita, tant o més que el teixit empresarial o comercial, tant o més que els transports públics, tant o més que els serveis sanitaris o els equipaments educatius. La cultura i les lletres, massa deixades de la mà dels déus i les deesses inclements, necessiten un impuls molt més gran, molt més generós, molt més profund i molt més ambiciós.
Afortunadament, comencen a haver-hi símptomes d’una certa revifalla. El Centre de Recerques n’és un, però n’hi ha d’altres. La celebració recent d’una nova edició –la 4a!– del Congrés de literatura infantil i juvenil, a Mollerussa, és una iniciativa encomiable que cal preservar i difondre, com més va més, arreu, perquè tingui continuïtat i sigui coneguda i valorada. El premi Novel•la Breu “Ciutat de Mollerussa”, des de 1989, o el de poesia Maria Mercè Marçal, convocat des de 1999 pel Consell Comarcal, són també dues realitats que semblen consolidades. En el cas de Maria Mercè Marçal, ha servit per adonar-se que es disposa d’una escriptora d’aquí que esdevé un referent validíssim de qualitat i d’universalitat.
Encara que no se sàpiga prou, el Pla d’Urgell disposa d’una plèiade d’escriptors, investigadors i lletraferits en actiu vinculats a la comarca, com apuntava Esteve Mestre i Roigé –alma màter de “Barret Picat” de Linyola– en aquest mateix bloc. Des dels més mediàtics o reconeguts als més invisibles i oblidats: tots fan estrats i tots són necessaris, perquè, més enllà de la qualitat, sedimenten tradició i consoliden un patrimoni, si tant l’una com l’altre els mantenim vigents. Per tant, cal començar a creure’ns, tal com fan els osonencs o els empordanesos, per exemple, que és important “escriure” i “llegir” el territori perquè –ni caldria dir-ho– és una manera de “comprendre”’l, de “sentir”-lo com a propi i, en conseqüència, d’“estimar”-lo.
Al Centre de Recerques del Pla d’Urgell Mascançà se li ha girat molta feina. Li toca d’omplir, amb solvència, rigor, independència i esperit obert, el dèficit, notabilíssim, en els estudis d’història local –en totes les disciplines. A més, com que no es pot concebre la recuperació del passat sense pensar en quin futur volem, també li escau d’assumir el paper d’impulsor, de reivindicador d’iniciatives ambicioses per revalorar el patrimoni cultural i específicament literari. Amb tots els suports i tots els ajuts que calguin, és clar, perquè necessita teixir complicitats i establir lligams de col•laboració.
Objectiu prioritari en l’àmbit de les lletres? Convertir la comarca en una de les més “escrites” i “llegides” dels Països Catalans, per passar, en un termini raonable, de la cua a la primera fila. En aquest sentit, el Centre de Recerques ha de ser una pedra de toc per donar idees, per oferir projectes de futur, sòlids, radicals, per a una classe política –més aviat mediocre i mesquina, en termes genèrics– que es mostra incapaç –també en un tant per cent massa elevat– de mirar més enllà de la gàbia de l’electoralisme i del partidisme –ara sí: localistes– de baixa estofa, i que, massa sovint, ha menystingut la cultura o l’ha relegada al trist paper de comparsa del populisme més abjecte.
Com a capital de comarca, com a motor socioeconòmic i referent simbòlic, la ciutat de Mollerussa hauria d’encapçalar aquest canvi de paradigma, aquesta revitalització del territori com a espai cultural i literari. Com a territori “escrit” i “llegit”. Com a paisatge “comprès” i “admirat”. Cal coordinar les forces humanes disperses, incentivar tots els vessants de la cultura pladurgellenca, promoure els escriptors, les lletres d’aquí, establir marcs de col•laboració entre tots els agents i les associacions, entitats i administracions que puguin implicar-s’hi. Abans que no sigui massa tard. Sense interessos ocults, sense instrumentalitzacions. Amb la consciència que s’és partícep d’una necessitat compartida. Cal transformar el Pla d’Urgell en un espai literàriament viu, operant, en un patrimoni escrit per als homes i dones que hi viuen. Perquè, entre altres virtuts curatives i salvadores, les lletres cohesionen identitàriament un cos social, li infonen energies i idees, li atorguen valors de llibertat i de futur.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!