En ple Carnaval, la poeta Montserrat Abelló celebra noranta anys
esplèndids envoltada d’amics, lectors i admiradors de totes les edats i
condicions.
Carnaval és temps de màscares, que és el mateix que dir temps de transformacions. Joan Brossa, admirador i èmul d’en Frègoli, ens explicaria fins a quin punt la disfressa canvia la personalitat, i fins a quin punt la màscara esdevé l’autèntic rostre, l’aparença desitjada o, més aviat, la qualitat de l’aparença. Personalitat i figuració són un binomi més indestriable del que no sembla, i la fusió que s’opera amb motiu del Carnaval pot ser que, en realitat, assenyali els trets ocults de la personalitat dels que es disfressen.
És clar que em refereixo a les màscares individualitzades. La seva col.lectivització en tant que símptoma i senyal de grup té un fort component de singularització enfront dels altres i un sentit de l’estètica de vocació a voltes d’uniformitat. En fi, tot plegat ve a tomb perquè aquest cap de setmana és Carnaval, i a Sitges ja fa dies que el pols del calendari batega amb una força més accelerada i, sobretot, més aixelebrada. Fins el Dimecres de Cendra, que és el dia de la descompressió i, d’altra banda, el matí en què l’estació del tren ofereix un espectacle únic en el que hi participen els que van a treballar com si res i els que han celebrat com cal la Nit de l’Extermini.
Montserrat Abelló és, a hores d’ara, la degana dels poetes catalans gràcies a una obra poètica d’una qualitat i d’una intensitat inigualables. Cada poeta té veu pròpia, i la d’Abelló és una de les veus amb més autoritat moral i literària del panorama poètic del país. La seva poesia és aparentment simple i descarnada, profundament lírica, amb un traç moral sense grandiloqüències i sobreïx de tendresa i de convicció.
També Montserrat Abelló ha jugat amb les màscares. El 1995 va publicar una plaqueta al Cafè Central de l’Antoni Clapés amb un títol d’afirmació, Són màscares que m’emprovo:
Com ric mireu.
Són máscares que m’emprovo.
Pel temps marcada
moguda per ressorts camino
els ulls oberts ja sense llàgrimes.
La seva no és una màscara veneciana, sinó feta de carn i sang. La poeta sent la basarda del pas del temps, que és temps de dubtes i d’espera incerta enfront de la vida i del futur, mentre referma la seva voluntat poètica i les motivacions que manté en la voluntat d’escriure:
Potser és la força del costum
el que em manté o aquella espurna
d’esperança que no em deixa.
I tossuda m’aferro a
aquestes mans que escriuen
sense gosar mirar-les.
La màscara de la poeta teixida pel pas del temps s’esvaeix pel poder de la mirada: mirada endins, mirada enfora des del mateix mirall. I és des del reconeixement de l’interior que la veu poètica pren una nova embranzida perquè hi redescobreix la vitalitat oculta:
Desembasto els anys
que damunt del cos
s’han tornat cuirassa
Em miro al mirall
i no veig altra cosa
que aquesta pell
que se m’adhereix
com un guant destenyit
que he dut massa temps
Però em queden els ulls i sé
que dins d’aquest cos
encara m’hi corre ben roja la sang.
És sense la màscara que s’esvaeixen els temors i és des de la poesia que s’esdevé la regeneració i la salvació, com saben bé els poetes:
“Invoco cels clars i oberts,
d’ulls plens de sol i de llum.
No els grisos, foscos,
premuts de negres pressagis.
Mira aquesta blanca pàgina.
Se t’obre perquè de pressa
hi escriguis amb lletra
ben clara el teu nom.
En el poemari d’Abelló la màscara és la nosa, la ficció, la disfressa que oculta la claredat i la llum. Sense màscara, la veu poètica ateny la plenitud vital i la lucidesa, les tonalitats del vers i de la dicció. Ens situa davant de l’interrogant del quan i del com de la màscara, en el dilema de la realitat i de les ficcions, es tracti de màscares ocasionals i de festa o de les de la vida quotidiana. Les màscares dels poetes són de doble efecte.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!