Quadern de Terramar

El poeta ha confessat que tenia una norma, que era la de no desaprofitar cap ocasió per a escriure un poema. Fins i tot en les ocasions que ha tingut al davant terminis per a enllestir llibres: si ha intuït el  poema n’ha aprofitat l’avinentesa. Després, ha acabat el llibre, i potser n’ha escrit un altre.

Aquesta ha estat una de les confessions del poeta James Fenton (Lincoln, 1949) durant la lectura comentada d’una breu antologia poètica  a La Pedrera un capvespre de novembre.

La sala, plena de persones interessades per la poesia i per la literatura. Àlex Susanna, director de la Fundació Caixa de Catalunya, ha oficiat de presentador. Fenton és poeta, periodista, crític literari, artístic i teatral. Va ser corresponsal de guerra a Vietnam i Cambodja; ha viscut a Alemanya i Filipines. Posseeix un bagatge vital ric i divers que l’ha dotat de profunditat emocional i de saviesa. Aquestes característiques combinades amb una escriptura tocada per l’humor i la gràcia el converteixen en un mestre modern, segons ha sentenciat Ian McEwan. El cert és que la desena de poemes de la vetllada han recorregut els diversos registres del poeta, des del sentiment existencial (“Déu, un poema”), l’amor (“A París amb tu”), la preocupació sobre els drets humans (“Tiananmen”) o la poètica de l’instant meravellat (“Cuques de llum de mar”). I ha deixat el gust de llegir-ne més, el mestre. El format ha estat el d’un tast just per poder apreciar la profunditat de la poesia en la seva nuesa, sense altra concessió que la que el poeta es permet en les construccions formals,

El públic seguit la lectura gràcies a l’edició d’un primer opuscle de Lectures poètiques del que se n’espera continuïtat. Marcel Riera, poeta i traductor, ofereix una impagable versió catalana dels poemes de Fenton. És fidel al contingut i a la voluntat creativa del poeta,  hi ha abocat els girs idiomàtics que fan sentir la seva poesia  amb intensitat i  amb comoditat. Res no es perd en la versió de Riera sinó que, ben al contrari, fa entendre que la importància de la traducció poètica i el que li atorga el do de la comunicabilitat és el domini de la llengua receptora i la capacitat del traductor per donar cabuda a l’expressió poètica d’altri en totes les seves dimensions. La simplicitat només és aparent, i, com més aparent, més aprofundida en l’obra traduïda.

James Fenton llegeix sense declamar. Recita sense actuar. Concentra tota la força expressiva i comunicativa en la veu i en les tonalitats que demana la recitació. A voltes parla, d’altres conversa, de vegades narra,  pensa, o, simplement, diu. L’emoció es comunica per la veu i la paraula, no pas amb el gest. Aquesta manera de dir em reconcilia amb el caràcter de la lectura poètica. Prefereixo la lectura a la declamació i, encara més, a l’espectacle perquè, a parer meu, la lectura permet i propicia una més gran concentració en les paraules, sense altres distraccions, una millor disposició en la captació de la voluntat transmissora del poema. El que impressiona de James Fenton és la simplicitat de la dicció acordada amb la profunditat del que sentit de les paraules que escoltem:

Enfonsa la mà a l’aigua.

Mira com brilla el corrent.

El solc resplendent dels teus dits,

el solc dels teus dits,

el solc que t’estenc.

Mentre t’inclines vers l’aigua

i et gires al capdavall

quan contemple les cuques

de llum de mar al corall.

Surto del recital pensant, una vegada més, en el valor de la poesia. En el que té de determinant de la concepció del món. En la visió dels interiors de la condició humana que ofereix. El món està configurat per vistes a l’exterior i mirades a l’interior i la poesia les desvela amb tots els matisos dels clarobscurs.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 24 de novembre de 2007 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!