Quadern de Terramar

Daniel Giralt-Miracle ha triat el tema dels grafistes per a un discurs tan emblemàtic i significatiu com és el de l’entrada a l’acadèmia des de la conviccio de l’existència d’una cultura gràfica catalana, de l’estètica com a suport de qualsevol activitat humana, de les arts al servei de la comunicació i amb la voluntat de fixar un capítol de la història de les arts al nostre país. La dedicatòria del discurs “a R.G.M., pare, amic i mestre” aprofundeix de manera explícita en el reconeixement i homenatge a la tradició familiar que ha marcat la seva pròpia biografia intel.lectual i artística, feliçment viscuda amb plenitud, amb creativitat i amb saviesa.

Gran coneixedor de la historiografia de l’art català en relació amb els corrents universals dels segles XIX i XX, Giralt-Miracle situa els antecedents del grafisme a Catalunya a partir dels anys del Modernisme, que ostenten una producció tan exhuberant com capdavantera. Tant, que fins i tot minimitza la producció del grafisme noucentista. El concepte vigent de grafisme té els seus orígens els anys de la postguerra, quan s’inicia un tractament modern de la imatge posant en joc l’ús de la tipografia i la composició amb el color, la fotografia, el dibuix i les diveres tècniques que conflueixen en la realització dels productes, siguin cartells, embalatges, logos, alfabets, cobertes i portades, tota mena d’impresos.

Entès com a “expressió gràfica aplicada a la publicitat i a les arts gràfiques en general, o a qualsevol altra activitat similar”, el grafisme assoleix la majoria d’edat en la generació d’artistes nascuts els anys vint i trenta que exerceixen des dels anys quaranta fins els vuitanta. És la generació formada per Josep Artigas, Josep Pla-Narbona, Joan Pedragosa, Armand Domènech, Ernest Moradell, Tomàs Vallvé, Enric Huguet, Antoni Morillas, Josep Bagués i Gervasio Gallardo, entre altres, als que s’uneix des de la generació anterior el mestre Ricard Giralt-Miracle. És possible que els noms d’aquesta generació no siguin coneguts per part del gran públic, però la gavardina arnada que anuncia el “Polil” (1948), el cartell de la inaguració del camp del Barça (1957) , els logotips d’Autopistes i de Pilma; l’embalatge de l’insecticida Fogo, els cartells de la Biodramina, Punto Blanco o Trombocid, o quasevol dels cartells dels primers Sonimag o de la Fira de Mostres de Barcelona són moltes de les imatges que han format part de la iconografia pública d’unes quantes dècades. L’estètica com a suport de la vida quotidiana.

Aquest és l’aspecte que, en darrera instància, Daniel Giralt-Miracle ha valorat i ha enquadrat amb noms i dates configurant-lo com a un dels capítols de l’art contemporani del país. Expert com és en Antoni Gaudí, Joan Miró, Salvador Dalí i tants d’altres artistes, s’ha decantat pel grafisme a manera de retorn a les arrels de l’art des de la tradició familiar més propera, però també des d’un vessant profundament implicat en una lectura i interpretació social dels llenguatges i productes artístics en relació amb la creativitat individual.

Daniel Giralt-Miracle compta amb un extens i prestigiós currículum que l’avala en el seu ingrés a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Per a l’Acadèmia i, sobretot, per al país, és un orgull i un luxe comptar amb un ciutadà de la seva magnitud intel.lectual i humana. Que sigui per molts anys, Daniel.