Quadern de Terramar

Bloc de Vinyet Panyella

2 de desembre de 2007
0 comentaris

Can Joan Alcover

Dilluns al vespre, carrer de Sant Alonso de Palma de Mallorca. Vora les immediacions el convent de Santa Clara ja ha tancat el portal del carrer. Queden pocs jardins a les cases del carrer de Sant Alonso, perquè l’imperatiu urbanístic acaba escapçant l’ordre antic dels carrers i de les cases.  Encara existeix l’espai que a principis del segle vint va ser el jardí de la Casa dels Poetes, al costat de can Joan Alcover.

 Al jardí de can Joan Alcover, el Jardí del faune del quadre, ja no hi ha ni el faune ni el brollador eixut ni la corda de l’engronxadora. Però el poeta els va donar carta d’eternitat en una de les més belles elegies que mai no s’han escrit amb un títol tan simple, La relíquia, alhora tan simbòlic i tan evocador.

Vaig veure el jardí quan ja s’havia fet fosc, i em vaig recordar altra vegada del jardí del faune i de La relíquia quan em va tocar prendre la paraula per agrair als que ho havien fet possible la presentació a Mallorca del meu Taller Cézanne. En primer lloc, l’Obra Cultural Balear, amb Jaume Mateu de president i l’Esperança Mateu, que va tenir cura de l’organització i la intendència de l’acte; a la Margalida Pons, que va suggerir que Taller Cézanne fos presentat a la casa del poeta. Als amics que hi van voler ser, els dels anys de la universitat  a la UB, els que constitueixen el meu present en una ciutat que mai no m’ha estat estranya.

Margalida Pons i Sebastià Perelló van ser els artífexs d’una presentació en la que, cadascú des de la seva percepció i els seu llenguatge, van situar el poemari en  l’evolució d’una poètica que arriba al seu punt d’inflexió, obra oberta i creixent. Totes dues intervencions han esdevingut un dels estímuls més decisius d’una vocació literària que lluita per la seva continuïtat, per donar forma a totes les veus de l’interior.

Per a Margalida Pons, a Taller Cézanne es troben tres cruïlles del llenguatge plàstic: el de la poètica del simbolisme, el de la desolació i el de la de l’emoció despersonalitzada i la poètica de la natura morta. Una evolució que porta des del simbolisme concertat i l’ambivalència de les imatges  Memorial de platges i Jardí d’ambre fins Dins del cercle d’Orfeu i que arriba a l’actual figuració expressionista de Taller Cézanne. 

Sebastià Perelló ha escrit un extens i suggerent assaig sobre Taller Cézanne titulat Què poden ser sis pomes que, obert amb una cita de Cézanne (“C’est effrayant la vie”) i una de Rilke (“La perte ne peut rien contre la possession”), parteix d’un nou concepte d’interrelació entre pintura i poesia des de la desacralització i  aprofundeix en tots i cadascun dels poemes. “¿Què hi ha de pregària en aquest llibre que per un moment quasi s’organitza com un rosari, una oferta, un enfilall de grans, espinada, alhora columna vertebral i poema epinescent?” s’interroga.  Els poemes, “la modulació perfecta d’aquesta finesa extrema de dir el món, quan un poema és l’execució d’una operació delicada. La poesia també és un lloc on reviscolar.” Perelló acaba el seu discurs amb la idea expressada per Virgínia Wolf sobre les pomes de Cézanne, segons la qual les pomes i la seva contemplació suggereixen formes on abans no hi véiem altra cosa que el buit. I conclou: “I és el poema de Vinyet Panyella que ens fa visibles aquestes paraules. Un desafiament, un estímul, una excitació en la calma més absoluta, en la quietud extrema. Coses deixades estar. Alguna cosa on abans no hi havia res. I aquesta ànsia de mirar més. Picasso deia que la gran mestria de Cézanne era la seva ansietat, allò que sempre l’empenyia més enllà. No des de la satisfacció d’allò que has fet, sinó des de l’afany de fer una passa més. I en la quietud d’una poma veure-hi que glateix alhora aquesta renúncia silenciosa de deixar que el temps passi i la quimera de significar tota la magnificència del món. A ‘Taller Cézanne’ de Vinyet Panyella aprenem que l’atenció és un animal. Ha passat això. Ho diré amb la curiositat neta d’un animal que mira les coses essencials, el cor secret de les coses. El bessó. Invisible. Us dec la veritat i us la diré. Amb la llegueresa que cal perquè no es trenqui l’embolcall que custodia la nostra fragilitat.”

Ho escoltava i m’ho mirava des de fora, en silenci, com poma de les del quadre. Can Joan Alcover em va acollir un vespre de tardor. L’espai  tancat que  fa pocs anys era pastura del ciment armat a mig construir i de les males herbes que creixien pertot ara torna a ser la casa del poeta que acull altres poetes que evocant el jardí, el brollador eixut i l’engronxadora per damunt de tot viuen la creació poètica amb tanta passió i intensitat com Alcover els ha transmès.

 

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, novembre 2007

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!