Quadern de Terramar

Jordi Sarsanedas va confessar públicament que escriure és una manera de viure, i és cert. És l’escriptura que salva del silenci i de l’oblit.

Jordi Sarsanedas va confessar públicament que escriure és una manera de viure, i és cert, és l’escriptura la que salva del silenci i de l’oblit. Per aquesta raó el record de Jordi Sarsanedas aquesta tardor de 2007 ha estat una invocació a la presència de l’amic, del poeta, de l’escriptor compromès amb el país i la llengua i la cultura pròpies. La Institució de les Lletres Catalanes ha organitzat un ampli homenatge a nivell nacional que ha coordinat Marta Nadal. De Sitges estant, el Grup d’Estudis Sitgetans ha contribuït al record del poeta i a la valoració de la seva obra narrativa i poètica.

Les intervencions que he portat a terme en tots dos actes ha estat relatives al mestratge humà i poètic de l’escriptor. Sarsanedas va ser un humanista que, sota una aparença entre paternal i casolana, m’anava descobrint la seva personalitat literària i activista com aquell que no diu res al llarg de converses formals i informals al llarg dels anys noranta. Jo tot just començava els tempteigs poètics i ell reprenia la gran embranzida creativa posterior a l’aplec dels poemes escrits entre 1945 i 1989 i editats a Fins a un cert punt. Per ell vaig saber de l’home de teatre, aquell personatge de l’Altíssim, conductor de la Primera història d’Ester de Salvador Espriu, en l’estrena de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona; del lector a Anglaterra; del traductor; del fill del lacador Sarsanedas que havia treballat els anys trenta i quaranta amb l’orfebre Manuel Capdevila.

He seguit, amatent, la seva poesia des dels poemes publicats al meu breviari d’iniciació poètica, Poesia catalana del segle XX (1963) de J.M.Castellet i Joaquim Molas fins els darrers textos poètics en tota mena de formats. Juntament amb les edicions comercials, el poeta és autor i editor de cinc plaquetes acompanyades d’obra gràfica de Rosa Vives “sibi et amicis”, joies bibliogràfiques que mostren l’extrema bellesa de la simplicitat.

Sarsanedas ha escrit i publicat fins els darrers moments sense decaure. Els darrers poemes intensifiquen la mirada i la dicció poètiques, d’expressió més aparentment senzilla i més profundament existencial. És poeta de paraules i de silencis; de vida sempre interior, sigui viscuda “al carrer” o a l’hora “del retorn a casa”; de joia i de desolació; d’un existencialisme líric i profund. Enlluernat davant de la vida en totes les seves seqüències, com expressa amb claredat el títol d’un dels seus llibres – els títols dels poemaris de Sarsanedes ofereixen l’esquer del darrer significat de cada obra.

El poeta parteix de les vivències i les projecta des de la veu interior amb els ulls i la ment girats vers “els altres” perquè, per ell, “l’altre”, sigui el lector o la comunitat és element indestriable de la seva poètica, i imprescindible en les seves motivacions. Sense posseir el sentit de l’existència pròpia juntament amb la dels altres, sense la percepció de la condició humana, no hauria assolit la veu lírica que persisteix sense defallir al llarg d’una obra sense clivelles, compacta i rotunda.
Mestre de la lírica de la introspecció en tant que experiència comunicable, Sarsanedas continua exercint el seu mestratge poètic fins els darrers moments. “Pont del petroli”, escrit el març de 2006, expressa amb serenitat la percepció dels límits i la felicitat de l’instant:

“T’accepto, figura clara,
faula que em convoca
a ser dòcil a una teva
llei de confiança.
Tu, amb gest eficaç
adreces a l’horitzó
la teva meitat de signe
perquè – així ho fantasiejo-
algú d’enllà atengui,
algú respongui per mi.

Ventura feliç:
allò que no vindrà mai
però no deixa de poder venir,
de voler venir.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!