Viníssim

Al primer apunt de “Coses que m’agraden del vi” vam parlar dels taps de suro i del diàleg que el vi estableix a través d’ells amb un paisatge.

Avui parlarem d’un altre diàleg.
Tothom té manies i dèries, hàbits o vicis que repeteix una i altra vegada, bé perquè li agrada fer-ho, bé perquè no ho pot evitar.

Tots hem vist algú ensumar el tap, és un primer contacte amb el líquid, hom cerca olors que li obrin la set i li agrada comprovar que el vi està en bon estat, el fet d’olorar-ne el tap esdevé un primer pas. Un primer diàleg. 

En el meu cas cada cop que li llevo el tap a una ampolla de vi li haig de clavar el nas i ensumar fort. Sovint el vi ja et manifesta la plenitud del raïm, t’omple el nas de promeses -a voltes incomplertes a la copa-. La raó que em porta a repetir aquesta acció una vegada i una altra és la força d’un instant. El moment quan amb més claredat pots delir-te amb els aromes de vainilla de la bóta, la veu de la fusta.

La cremosa subtilitat de l’espècia li dóna a aquest instant una intensitat irrepetible, efímera. La carnositat sensual del raïm es barreja amb els aromes del roure i el diàleg inicial a dues bandes, entre el roure i el teu nas és converteix en un “menage a trois”.

El que deia: un costum, una dèria, un vici… una cosa que m’agrada del vi, que t’agradarà del vi: lleva el tap, clava el nas, inspira i deleix-te.

Salut

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!