Viníssim

Com amb moltes coses al voltant del mon del vi, local o nacional i global el viatge cap el coneixement és inversament proporcional a la felicitat que pots treure dels vins.

En algun moment del llibre Alice Feiring es retrata a sí mateixa com un Woody amb una perruca pelroja. I per la seva llengua esmolada podria passar per un Dimoni Vermell.

Personalment els vins i els dimonis sempre em fan pensar en Ànimes Negres i les etiquetes endimoniades de Miquel barceló i el Son Negre. Son diables puta mare, vi ,rauxa, pecats i tira milles.



Els dimonis d’avui són una mica més desubstanciats. Alice Feiring presumeix dels vins més “tradicionals” amb envelliments llarguíssims, no amb bóta però, i al cap de mig llibre diu que gairebé tots fan la mateixa olor de capsa de galetes que la seva àvia treia els dissabtes a la tarda. Olors bones, molt especiades, aromàtiques  però que tot i la seva variació es repeteixen d’un vi a l’altre.

Vins de calaixera, diria jo.L’altre dia sobre els anomenats “vins naturals” em deien …“Al final, quan han evolucionat una mica  tots s’assemblen  … massa”

Tant de predicar per això, per dir que la tradició té un gust massa semblant, em pregunto. Ja me li he carregat mitja banya al dimoniet Alice.

L’altre mitja li cau quan parla de Robert Parker, ben bé només sap criticar-lo quan el té lluny quan descriu els seus encontres diria que sent una … atracció fatal. Ja ho diu ella que anava mancada d’afecte.

I el que critica i això sí que ho fa bé és la tendendència “Globish” globalitzadora i alienant que ha provocat l’Advocat del Vi. L’excés de fusta i torrats, la concentració enfosquidora en els vins, i la uniformització de sabors.

Aquí sí que hi combrego.

Especialment sucós i trist és tot l’apartat que descriu les innombrables eines que tenen, els enòlegs que així ho volen, per fer la cirugia total als vins. Des dels llevats a la carta amb receptes màgiques de sabors incloses, el xips, l’escorça i els tanins artificials, les màquines d’osmosis inversa … que els permeten canviar-ho tot – grau alcohlic, taní, acidesa… Literalment pots fer vi només amb polvos i un líquid que no sempre cal que sigui suc raïm.

“Duc el Dimoni dins jo”, en Tomeu Penya ho té clar, jo també, però el el dubte és clar: que hi ha dins dels vins dimoni o raïm?

Millor ho descobrim a l’altre vida. Sia al cel o a l’infern.


Com que els Dimonis de callet del Son Negre són massa cars pels figurants dels “Pastorets” com nosaltres. Us en recomano un altre de Dimoni Vermell , el que Ferré i Catasús vinifica a la Terra Alta. Garnatxa, carinyena, ull de llebre en el millor vi que he tastat del celler, i no afegiré res més.

Ara quan agafis l’ampolla de Dimoni Vermell vigila no et clavis les forques. Emplena bé el got i convida a beure l’Alícia, una privilegiada que beu a doll i de franc vins que nosaltres no tastarem  mai, i ho fa a regions vitivinícoles, magnífiques Wonderlands, que ni Lewis Carroll no hauria ni somiat mai per la seva Alícia- que voleu li anaven més els bolets al xicot-.  

El vi que sobri deixeu-lo per nosaltres pecadors confessos i condemnats que hi clavarem el nas, olorarem fort, xarruparem a fons i mamarem llarg.

Salut i pecat, Dimonis! 

* I de tant en tant legiu llibres com el de l’Alice Feiring, que tot i les seves contradiccions ens dóna alguna llum dins un bosc que sovint preferiríem continués entre tenebres.