Viníssim
bloc de vins
I després de dos dies entre Orto, Vinyes d’en Gabriel, i el Celler Aixalà-Alcaït, la Festa de Presentació de la Guia de Vins Catalans
I dic la millor perquè gràcies a la guia moltes de les bones notícies en forma de vins que hi ha a Catalunya tenen un aparador i un altaveu de primera línia.
Abans de la Guia això no existia.
La Guia també és la revolta dels petits.
Per tenir una bona puntuació no necessites tenir un gran nom, només un bon vi.
Aquest fet a permès que els focus que il·luminen l’escenari del vi català incorporin nous actors.
Els consumidors catalans disposem d’un munt d’informació d’una muntanya de referències.
Sovint es critíca que no hi són tots, que hi falten grans noms. Deixeu-me que us digui que a Catalunya els grans noms es paguen a preus exorbitants.
A mí que no m’hi busquin.
A més si no hi són és perquè no volen.
Les guies són per descobrir petits tresors, i el llibre d’or del vi català té un munt de tresors NO amagats. Dic NO amagats perquè és molt fàcil interpretar-ne la informació.
El format de ranking en que es presenten els vins, et permet identificar amb molta facilitat quin són els millors i els que t’interessen pel preu que vols pagar.
En Jordi Alcover, la Silivia Naranjo, en Jordi Abellan i la Cristina Martínez són les persones que més vins catalans han tastat. I no un sinó quatre vegades. Per tant, si algú té una visió global del vins catalans són ells.
De la indepèndencia del seu criteri destacaria el fet que fins i tot els cellers amb bona puntuació no la reben en els vins que esperaven veure més ben puntuats.
Fins i tot a uns “gamberros” com el de la Cooperativa de la Serp ens ha passat, entre els “trinquis de tap de suro” el Terrer té més predicament que el Sargantana.
Per la deformació professional que es deriva del fet de tastar 2000 vins en menys de mig any, valoren els vins que els sorprenen per damunt de referències impecables, però més “clàssiques”.
I ben fet que fan, així ens renoven el paladar.
Respecte els vins d’aquest any m’ha agradat molt veure puntuacions altes i que en general les diferències entre els millors de cada categoria eren molt ajustades.
La Festa ja va ser un espectacle l’any passat. I la d’enguany encara ha estat millor. L’espai, la Sala Roma del Camp Nou, va fer que els millors vins i caves tinguessin un escenari adient a la categoria que tenen.
Per part meva només un inconvenient. Només hi vaig poder ser un parell d’horetes.
Li vaig comentar en Jordi Alcover que la festa hauria de durar un parell de dies i una mica més i se’m desmaia.
I ara els vins que vaig tastar durant dues hores ben aprofitades. Cito de “memòria” per l’ordre que els vaig prendre:
Masia Carreres Blanc, Nivia, Un Be Negre amb Potes Rosses i un Be Ros amb Potes Negres, Edetana Blanc, Edetària Blanc, Akyles Macabeu, l’Heravi Rosat, Mans de Samsó, Gaintus, El Quintà, Palell, Tallades de Cal Nicolau, La Carrerada, Les Pujoles, Les Clivellles de Torroja, Pater, El Macabeu de l’Oriol Perez de Tudela, Cap Nord Blanc 2010, Cap Nord Blanc 2009, Cap Nord Carinyena, Argil·la, el Brut Reserva de Carles Andreu, més Orto, més Clivelles i Edetària Negre. Després de fullejar la Guia casi ploro en veure les joies que no havia tastat.
L’any que ve hi arribaré més d’hora, molt molt d’hora i seré imparable.
Ara destacaré els que em van sorprendre: els dos Bens, però sobretot el Be Negre, lleuger cremós, deliciós, el millor d’un vi d’inox amb zero astringència; l’Akyles Macabeu, novedós i tremendo; el Quintà, quina garnatxa més ben envellida; els Caps Nord blancs potser la sorpresa més gran del tast, millor el 2009, picava com un formatge blau, i quina carinyena! L’Argil·la, elegant i llaminer; l’Heravi Rosat, absolutament increïble, un vi que va molt més enllà del seu color, quan l’any que ve tregui el Mans de garnatxa ens tornarem bojos; i per acabar el mestratge de Carles Andreu per redefinir els cava rosat amb el seu Reserva trepat.
Quins tres dies! Enguany ja han passat els reis. I la foto plena de patges: Joan Àngel, Josep Mª, Jordis, Sílvia, Cristina, Joan, Oriol, més Josep Mª’s, Carles … i sobretot en Jordi Castells i Guasch, conèixer després de gairebé quatre anys de Viníssim al que segurament va ser el meu primer lector i de ben segur el més fidel em va fer molt feliç.
Deixeu-me ara que acabi amb un desig pel Nadal:
Compartiu taula llarga, mengeu i beveu-ho tot, perquè és en la plenitud dels rostres que estimeu que reconeixereu la vostra felicitat!
Bon Nadal!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pel que fa a la guia, no puc coincidir del tot amb tu, perquè si bé en aquesta publicació de tapes daurades hi trobo moltes coses positives, també n’hi ha d’altres que no em convencen, o que no lliguen amb la meva manera d’entendre el vi. Seria un tema molt llarg, però només et diré que trobo que la guia dóna massa rellevància a les puntuacions (no seria millor agrupar els vins per cellers??) i sacralitza massa el tast a cegues. En fi, ja en parlarem un dia que ens trobem.
Salut!
Jaume