Viníssim

La veritat…

Aquesta veritat no surt mai a les fotos. La veritat de Pardas tampoc la veureu a les fotos. No cal.

La veritat d’una tarda d’hivern freda i eixuta, de rebuda seca. “Ara vindrà en Ramon, jo vaig a podar”, era en Jordi, engegant el tractor. Amb la gorra calada, un símbol de llibertat personal, marca de la casa. 

Can Comas, finca austera, d’abans i com d’abans, celler de maó, pols, ous de ciment i tocs de metall, lluent, resplendent, il·luminant l’espai.

Entre desconeguts, paraules poques, “Agafa dues copes, anem a la vinya”.

Primera veritat, bevem Rupestris entre la Malvasia. ” La malvasia és un raïm molt àcid, l’acidesa del Rupestris l’aporta aquesta vinya”, “Sempre havia pensat que era dolça”, “Tan àcida és que la vinificaven per dolç”.

L’acidesa dels vins de Pardas: llum, força i identitat. L’acidesa és sincera, és visceral, és veritat. Algunes paraules també.

L’escalf del vi, després del silenci: un punt de rauxa.

Ramon, quan es deixa anar enlluerna. “És l’acidesa que els fa vius! Ara tastem el  Xarel·lo.” Més volum, però més acidesa, intensitat i persistència”, 
“I la fusta?”, “En té però no l’hem de trobar” I no hi era. Jo ja m’havia fet del colla del Senglar.

L’autenticitat traspuava emoció. Intercanvi de referències “Red Harvest”, Dashiel Hammet, “Miller’s Crossing”.

Aquesta “Collita” sí que va ser bona. “Vols tastar sumoll?” …

Primer directe de bota el del 2012.“Per mí el sumoll és el gust de la sang, en llepar-te una ferida, aquell sabor metal·lic, ferrós”, “Per mí el sumoll és la sang del Penedès. De vegades somio que tot el raïm negre de la DO fos sumoll …”

Somnis impossibles de vin somiats, de paladars atrevits … 

“Vols tastar el del 2011 que només ha estat en inox?” Brutal, més sang, més ferro, més acidesa.

La revolta del senglar, vins incendiaris, passió en les paraules de Ramon. En Nani captivat, feliç en  captivitat.

La veritat no surt a les fotos, és a les copes. Sinceritat líquida. 

“Ara tastem més sumoll directe del ciment” El Senglar i els ous de Pardas, la llegenda que no falla mai enmig d’un tast. 

“El sumoll és lluitar contra la mort” Deixa’m afegir que vinificar sumoll és celebrar la vida.

A voltes, notes com després d’una estona -ni que sigui curta- s’estableix un vincle. Un d’aquells que no surt a les fotos però tacat de veritat, com el regalim de vi a la copa, la llagrima de vi, sincera com la sal a la suor.

La tarda havia caigut feia estona, a la porta del celler la festa del vi s’acaba. “El temps viscut, el temps guanyat”, “Passa el temps, però no hi fa res, els anys no hi fan res. Tinc amics de totes les edats, alguns de molt joves, molt. El fotut és que darrerament la mort m’ha rondat d’aprop. El fotut és el buit, l’absència”.

La conversa feia un tomb, la veritat esclatava, no parlava el vi, no parlavem de vi o potser, sí. Erem a punt de girar cua i tornar al celler, els silencis, la inseguretat ens hi empenyia. Estàvem a punt de beure’ns l’ànima.

Una trucada, una veu, em cridava des de la preciosa vulnerabilitat de les hores de somni compartit, em demanava si seria a casa per fer el sopar de les nenes… Era hora de marxar. 

La veritat no surt a les fotos. Sovint ni s’explica.

Dinnah Grand i Dan Rolff ens vigilàven des de la part de dalt del celler, no podíem arriscar-nos que ens enviessin a cap sicari …

Gràcies Jordi i Ramon per la coherència i la sincera visceralitat dels vostres vins. 

*Amb aquest apunt celebrem els 200 posts de Viníssim. Soprenentment l’apunt 150 va ser sobre el “Collita Roja”. L’atzar i la casualitat han provocat aquesta feliç coincidència. La veritat també sorpren.

200 Gràcies a les més de 300.000 visites …