Una remor de mar a les fulles dels oms. Una dansa de llum ballada a la paret i a la taula de marbre. Un cel blau i diàfan, solcat de pessics blancs, núvols escàpols com peixos.
A terra fulles caigudes que assagen la tardor, una frescor que semblava impensable just ahir. La pell i els cabells que ho agraeixen. Els ulls entreoberts que ho gaudeixen.
Els pensaments que ballen com les fulles i la llum. Una sensació d’estranyesa per les coses que passen, atzaroses, i una mandra estiuenca que eludeix trobar-lis sentit, si és que el tinguessin.
S’esmicolen com pedra de marès algunes certeses i deixen un rastre aspre que el mestral s’endú.
No és pas
lluny ni difícil ser feliç com diu en Joan Margarit, si saps de què estem parlant. De vegades just d’asseure’s allargassada com una cussa i deixar que el vent i els pensaments s’oregin, poder trobar similituds entre els oms i la mar, malgrat l’obstinat núvol fosc radioactiu o la plaga de llagostes que intermitentment surt de la capsa de Pandora per escampar qui sap quines quimeres mediàtiques i quins mals averanys.
Ben segur que seria convertida en estàtua de sal si fos privada de mirar, com la dona de Lot. No podria viure sense veure, ni que fos per darrera vegada, el paradís a punt de malmetre’s, el paradís quotidià.
Fotografia: M.V.S