El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
La lluna quart creixent anit era un somriure ample, taronja encès, molt baixa en el cel, quasi a tocar de mà.
Segellava esperances, relativitzava grandàries i neguits, obria una clivella dins la fosca, aclaria incerteses.
Comprenies que sempre hi ha una porta darrere l’ obscuritat.
Hem trencat olives verdes amb en M. i les hem empotat. Suren, comprimides i pigades, als pots de vidre, com petits tresors maragdes, amargs.
El jardí és ple de fulles després de la darrera ràfega de vent, grogues, marrons, liles , nervades, primes i suaus com de setí, desintegrades, com una punta de coixí, talment la llei del temps, la bellesa de desaparèixer.
Les llimones, plenes, grogues, brillants, conviuen amb les flors blanques, carnoses i perfumades, anunciant vida continuada.
Les roses s’han obert alhora, volen ser satèl•lits del cel blau.
Avui i ara, completament net, és el rerafons de tot, pantalla gran per a dissoldre’s, sense cercar planetes, només ser-hi de dins.
Imatges: M.V.S.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…pot sortir el sol!
(=sempre hi ha una porta darrere l’obscuritat)!
Salutacions cordials
Ma
LLegint-te sembla que al món tot és bellesa. Només les persones, de vegades, la fem malbé. No em canse mai de llegir les teues descripcions.
Està molt bé això que “empoteu” les olives. A Mallorca sempre sempre tan creatives/ius…