El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Tastant illes de la Mediterrània (I): Sardenya
Vàrem amarar a Càller – Cagliari. Un golf ample – l’antic Sinus Caralitanus- acull el riu Mannu i mostra una platja blanca i llarga anomenada del Poetto, d’aigües molt blaves, diuen que la més llarga d’Itàlia, quasi vuit quilòmetres.
Per visitar una ciutat on no has estat mai fas sempre una tria arbitrària però t’arrisques i comences, sabent que just feràs aixó: un tast amb ganes de tornar-hi.
Prenem la Via Roma , fins a les murades cap a la Basílica de Bonària, la mostra més antiga del gòtic català a Sardenya. A l’altra banda de la ciutat Belvedere, el Jardí Botànic i l’Amfiteatre romà, excavat a la roca viva i amb molt bon estat.
Al cor de la ciutat la tria és obligada: el barri antic, l’anomenat Castello, amb el Bastió de sant Remy, des d’on es gaudeix d’una vista panoràmica molt nítida, les torres medievals de sant Pancràs i de l’elefant, la Via de la Sta Creu, i el Museu Arqueològic Nacional. Hi decidim entrar. No ens en penedim de fer-ho. Ens permet un coneixement de la Sardenya prehistòrica, les arrels d’una cultura que agermana les illes, que les configura.
Hi ha esplèndides mostres del Neolític de més de 6000 anys d’antiguitat: Puntes de llança d’obsidiana per a la caça i la pesca, estris d’argila, decorats amb rastres de copinyes i solcs, joies de ceràmica, conxa, argent, i os, figures d’argila, d’alabastre, de marbre, deesses de formes arrodonides, o esveltes i geomètriques, de gran bellesa. La cultura nuràgica amb assentaments de torres cóniques de pedra seca. Exemplars de l’edat de bronze i de l’edat de ferro: estris, guerrers, naus votives, estatuetes, d’especial interés una mare acollint als seus braços el fill mort, com una verge, com una mare de maig, una història, doncs, prou antiga dissortadament. Mostres fenícies i púniques, molt similars a les d’Eivissa. La pedra de Nora, una inscripció fenícia on s’anomena per primer cop Sardenya. Vasos i estris de l’época grega i romana…
Als carrers bocins àrabs i serrains, bizantins, catalans, italians…palmeres whasingtones i fassers, magnòlies i xacrandes, atzavares i iuques, oliveres i mar a l’horitzó.
Abans de deixar el barri del Castello visitem la Catedral de santa Maria, construïda en estil gótic- romànic. El seu interior va estar refet en estil barroc. La cripta té un sòtil amb més de 600 petites roses diferents. Es pot veure un magnífic tríptic gótic de Van der Weiden.
A les afores turons suaus, el mont Urpinu, ple de pins i piuladissa…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i benvinguda. Tot un goig poder llegir les teves impresions d’aquest viatge per la Mediterrània.
Bona nit.
De vegades, me sembla que només hi ha allò que tenc a davant del nas: ahir, demà. Això que expliques me retorna el sentiment de durada, de restes neolítiques i d’un retaule d’un pintor flamenc. Degué anar en persona a Sarnenya? Com s’hi degué trobar? Tantes coses han passat, i han dejat petjada.
També me suggereix el sentiment contrari: no fa tant de temps que els neolítics es tiraven pedres, i el retaule pareix que encara no s’ha secat del tot.
Ben arrivada.
ben trobada.
Bon dia Victòria
A través de la teva narrativa, redescobreixo paisatges ja viscuts amb una nova visió, segurament mes matisada.
Tambè hi vull tornar, per reviure les passes dels nostres avantpassats;- encara tinc en el record les paraules d’aquell professor que recordava als seus deixebles italians, l’obra dels catalans en la portalada de la catedral de la següent ciutat visitada-.
que al llegir tot el que expresses m’ha vingut el record del què va dir algú del professorat de l’institut -no recordo més- en homenatje a Angeleta Ferrer quan va morir: Angeleta Ferrer parlava de que el què desitjava més era l’ensenyar “coses de les que duren sempre”….m’agrada fer-ne memòria aquí, en el teu blog. Una abraçada
(haig de repetir el codi de comprovació, a veure si tornarà a aparèixer el missatge per dupcicat, de moment)
Amiga, ja fa força anys -mai no dic molts, no fos cas…- vaig fer una breu estada a L’Alguer. Però gran part de l’illa la tinc encara inèdita. Convides prou a anar-hi… i no per prendre part a les festes berlusconianes, precisament.
Tot i afirmar que existía no vaig saber veure-la, no era una porta, era la capella de la Santa Espina de l’interior de la Catedral de Santa Maria, a Càller (Cagliari).
Capella del més pur Gótic Català, construïda vers 1328.
No està en les Fotografìes, ni tant sols en la película- almenys en la meva- vergonyosament va amagar-se de la nostra mirada, la molt poca-solta!
del que resta del pas de les persones de totes les cultures mediterrànies… m’agrada que ens expliquis el relat dels teus descobriments… les teves paraules em permeten viatjar, constatar que valores i estimes les runes perdurables del nostre sentiment mediterrani. Una abraçada!